Algú s’ha descomptat. La Vanguardia calcula en portada que Josep Maria Estela és el seté cap dels Mossos d’Esquadra destituït en cinc anys. El Periódico i l’Ara diuen que és el sisé. No és res greu. Una teoria sobre aquesta disparitat diu que La Vanguardia inclou en el seu compte el (la) cap que encara s’ha de nomenar i els altres dos diaris, no. Una altra explica que els diaris del sis no compten al major Josep Lluís Trapero més que un cop, malgrat que ha exercit dos períodes de comandant en cap de la cosa. Tant se val. Igual no està bé el desajustament, perquè els diaris i els periodistes que els fem quedem malament. Als bars, aquest dimarts, sonaran queixes, crítiques i laments: “No saben ni comptar!", “Ni en això saben posar-se d’acord!”, “Què els costa de mirar la Viquipèdia?!”, etcètera.
Ja no ve d’aquí. La substància que transmet una dada o l’altra, però, és la mateixa: el comandament de la policia catalana no passa pel seu millor moment des que l’inoblidable ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va ocupar —agafa-ho en el sentit que més t’abelleixi— el Departament d’Interior via aplicació de l’article 155, i va destituir Trapero, el més famós de tots els caps de policia que es fan i es desfan i únic en el món de qui s’han arribat a fer samarretes èpiques amb una frase seva i tot.
Els diaris impresos, en portada, no ho acaben de dir bé. El Periódico és l’únic que diu al títol principal que el cos policial està “en crisi”. Els altres es limiten a fer el títol administratiu i fred que et dona els fets i no t’explica res. Una mica com The New York Times va titular la mort de Marilyn Monroe —que ve a tomb després de l’èxit actual de la pel·li de Netflix amb Ana de Armas—: Marilyn Monroe Dead, Pills Near (“Marilyn Monroe morta; [hi havia] píndoles a prop”). Els lectors deduïen que l’actriu s’havia suïcidat amb les píndoles però mai no podries acusar al diari d’haver-ho dit.
Amb això dels Mossos passa semblant. S’expliquen molt acuradament els fets —el conseller de l’Interior, Joan Ignasi Elena, destitueix al cap dels serenos catalans; s’han enfadat; els Mossos estan a favor del policia destituït i tal pasqual— però no s’acaba d’aclarir què caram passa entre els comandaments operatiu i polític dels Mossos. Entre altres coses perquè en aquest embolic ningú fa bona figura. El destituït Estela volia nomenar als seus caps d’àrea i el Govern ja li havia preparat una llista de noms. No coincidien. El policia s’ha queixat que no el deixen manar i no ha volgut baixat del burro en dues reunions amb el mateix conseller, que tampoco no ha cedit. Què ha passat? No ho acabem de saber bé. Qui té raó? Tampoc ho sabem. Potser els diaris de dimecres ens acabaran d’il·lustrar sobre tots aquests extrems, mai millor dit, i fins i tot ens acaben d’aclarir si els canvis en el comandament de la policia catalana són sis o set. Que no ens facin patir tant, per l’amor de Déu.
