Les portades dels diaris de Madrid d’aquest dijous són d’una confusió remarcable. Segons El País, és el Marroc qui ha decidit acabar amb l’embolic migratori a Ceuta —a la lletra petita parla de “la pressió d’Espanya i la UE” perquè no sigui dit—. A El Mundo, en canvi, és Espanya qui ha aturat “el caos a Ceuta”. I no Espanya en general, no. L’exèrcit espanyol, que ha estat decisiu “perquè si no aquests ens passen per sobre”. Aquests. L’ABC n’ofereix una tercera versió: És “la fermesa d’Europa” [vol dir la Unió Europea] que ha aturat el chantaje de Marruecos, concepte que va camí d’esdevenir més famós i tot que órdago secesionista. La veritat dels fets és que si el Marroc no hagués tornat a controlar la frontera de Ceuta, aquest sidral no l’aturen cap pressió, ni exèrcit, ni fermesa ni un sant remei de Déu. La resta és literatura patriòtica, banal i carajillera.
La Razón ha triat fer de Felip VI un heroi que no ho pot ser per culpa de Pedro Sánchez, la Moncloa, etcètera. El diari està inquiet, com qui passeja amunt i avall a la sala d’espera de la maternitat, perquè el govern espanyol no dóna “llum verda” a la intervenció del Rei —en diuen “la Zarzuela”, que sona més èpic, una cosa així com “el Pentagon”—. Veient el titular és fàcil imaginar-se a Felip vestit de combat, en l’actitud determinada i tensa de Tom Cruise en algun moment decisiu de la saga Mission:Impossible, preparat per salvar Espanya dels marroquins pèrfids, roïns i dolentots, i d’un govern mediocre, maldestre i sapastre. És la narrativa més creativa de totes.
Naturalment, cap portada destaca les declaracions de la ministra d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, per qui el problema del Sahara, en l’origen de la crisi diplomàtica i migratòria, demana una “solució política d’acord amb l’ONU”. Més val no destacar-ho, potser per no donar idees, i no precisament en relació al Kosovo —que també. La ministra no durarà gaire si segueix així. Ella ve de molts anys de treballar a l’Organització Mundial de Comerç, on se li hauran enganxat tota mena de doctrines estrangeres tòxiques que només fan que complicar els problemes lligats al dret d’autodeterminació, sobretot si els pots resoldre per la via de les porres, les togues i l’exèrcit.
Portades de Barcelona: interés humà
Entre els diaris de Barcelona, divisió d’opinions. La Vanguardia i El Periódico obren amb la crisi de Ceuta però amb material menys polític i més d’allò que abans en deien “interés humà”: hi ha un miler de menors sense acompanyar entre els migrants que han assaltat la ciutat africana. És, segurament, l’embolic més considerable de tot l’enrenou migratori.
Fan de bon comparar les fotos de les portades d’El País, La Razón i La Vanguardia, que són de la mateixa escena —els menors amuntegats en un carrer a la vora d’uns magatzems, d’unes naus—. El diari madrileny tria un enquadrament més proper i més dramàtic, on veus clarament als nens ataconats uns contra els altres. El diari barcelonès publica una foto més oberta, on els detalls no s’aprecien tant i fa l’efecte que no n’hi ha per tant. En aquest cas, i passa sovint amb les imatges de premsa, fins que no veus les dues fotos i la d’El Periódico, no et fas una idea bona de la realitat, a la que pots fer dir el que vulguis segons les fotos (i les paraules) que tries. La Razón s'estima més la tercera via i acaba per matar el drama i el context. Llàstima.
Els diaris més acostats al sobiranisme parlen dels tràngols de Junts i ERC per fer nou Govern. A l’Ara se’l veu neguitós per la renuncia d’Elsa Artadi a la Vicepresidència i al Departament d’Economia. “Els juntistes han de buscar ara…”, diu un subtítol, amb aquest “ara” que denota impaciència, fartura o cansament. La Vanguardia parla de "batalla" i tot. El Punt Avui és més tranquil i/o més optimista. Va partit a partit, com en diuen ara. La investidura, que és el següent partit, ja està llesta. De la composició del Govern ja en parlarem més endavant.
