Per les portades els coneixereu i a les de Madrid se les nota entre inquietes i espantades. Felip VI va posar en marxa el rellotge de la investidura amb un candidat impostor i impossible per a restar temps de maniobra al candidat que se’n pot sortir —cada cop sembla més que això era el que pretenia— mentre que els que han de decidir, els set diputats de Junts, diguem-ne Carles Puigdemont per fer-la curta, han posat les cartes sobre la taula i ningú respon a l’envit dels tres asos: legitimitat, amnistia i mediador. El Trio de la Benzina ja ha descartat que Pedro Sánchez és capaç d’acordar amb Puigdemont els vots de Junts i ho juga tot a tornar a tirar els daus en una altra repetició electoral per evitar quatre anys més de sanchisme.
Per això El Mundo, l’ABC i La Razón es fan ressò en portada de tot intent de bloquejar la negociació, les converses, l’acord. L’última càrrega és l’arenga de l’expresident del govern espanyol José María Aznar contra l’amnistia fent servir la mateixa retòrica dels bons temps de la lluita contra el terrorisme d’ETA. En bona sintonia, Societat Civil Catalana ha convocat una manifestació contra l’amnistia a Barcelona el 8 d’octubre, la seva data màgica des de la concentració “Prou! Recuperem el seny” del 8 d’octubre del 2017. Una inquietud d’aquesta adunata del 2023 és saber si hi acudiran les patums del PSC com van fer a la de fa sis anys.
El País, en canvi, fa dies que s’esforça per presentar el PP sota la mateixa llum que el PSOE: un partit que també enraona amb Junts (tal com fa el PSOE) i que cerca els vots que li convenen per investir Alberto Núñez Feijóo (tal com fa el PSOE amb Sánchez), etcètera. Alhora, s’esforça també per oferir a Madrid un independentisme domesticat i procliu a l’acord: que si la reforma de les llengües al Congrés aplana la negociació (fa una setmana), que si els indepes no són tants (aquest dimarts), que si el president Aragonès “s’allunya de la via unilateral del secessionisme més extrem” (aquest dimecres). Aquesta última fa molt riure perquè això del secessionisme moderat i del secessionisme extrem recorda aquell acudit de la dona que estava mig embarassada.
Els diaris de Barcelona, en canvi, fan tot el que poden per parlar-ne com menys millor i es posen de perfil —en general—, s’estiren bé la camisa dins els pantalons i s’ajusten el nus de la corbata per composar una bella figura, com volent dissimular les ganes que tenen que s’arribi a algun acord i girar full dels últims sis anys (o, segons com t’ho miris, dels últims tretze). Parlen de “coses que preocupen la gent” —els mals índexs educatius obren avui La Vanguardia i El Periódico— mentre que El Punt Avui i l’Ara sembla que aixequen la bandera de la causa, però aprofitant que no fa gaire vent perquè no onegi massa. Hi ha una dita espanyola associada al joc de cartes del mus i que es fa servir quan les mans no et són gaire favorables i et quedes sense sumar punts: paciencia y barajar. Doncs això.
