Aquest dimecres la curiositat a les portades és l’absència de la designació d’Alejandro Fernández com a cap de llista del Partido Popular a les eleccions del 12 de maig al Parlament de Catalunya. A les portades de Barcelona, esclar. Perquè als diaris de Madrid, apareix a totes excepte a l’ABC, desconcertant un dia més. Fins i tot obre la primera pàgina d’El País. Els altres dos diaris del Trio de la Benzina la publiquen en portada, però ni tan sols és la segona més important. Ni la tercera. Hi ha aquí algun missatge? Els diaris de Barcelona sempre tenen l’excusa que el PP, a Catalunya, és avui un partit amb tres diputats, gairebé extraparlamentari, i poden adduir que quan siguin grans menjaran ous, com diu la dita (“quan siguis pare menjaràs ous”, en la versió del País Valencià). Potser els diaris de Barcelona ja tenien descomptat que l’home seria Fernández i el dedazo de la confirmació no els ha semblat tan rellevant. Al capdavall, són la premsa local i alguna cosa en saben.
Pel que fa als diaris de Madrid es podria interpretar de diverses maneres. A El País li serveix per a dir que el partit de la dreta ha elegit un candidat de qui no se’n refia —Fernández va desautoritzar Feijóo perquè volia acostar-se a Junts—, que hi ha mala maror al PP de Catalunya, i que la direcció del partit ha cercat, sense èxit, un relleu a l’eloqüent polític tarragoní. Forçant la nota es podria fantasiejar: el diari progre obre amb aquest afer perquè vol fer veure que Fernández els cau bé i perjudicar-lo. És una interpretació per sobre del seny i es consigna aquí només amb pretensions iròniques —malgrat que alguns estiguin disposats a creure-ho. També té gràcia que la informació la signin dos periodistes de Madrid. A l’historiador Joan B. Culla (ACS) li hauria servit per recordar la tesi central de La dreta espanyola a Catalunya (1975-2008): la creu del PP català és que les decisions crítiques sempre les hi han fet a Madrid. Fins i tot la informació també l’elaboren des d’allí.
A La Razón i a El Mundo potser no els fa gràcia que Fernández exerciti la llibertat d’esperit i tal vegada consideren la seva actitud una expressió amagada d’independentisme. Una contaminació per osmosi. Avui l’home es desvia de les directrius de la central del carrer Gènova i demà potser acaba pensant que el referèndum és una aposta que val la pena guanyar. D’altra banda, Fernández està més a prop d’Ayuso que de Feijóo, un tret que li hauria de guanyar simpaties entre els diaris de Trio de la Benzina, als que l’ayusisme els surt molt a compte. Qui ho sap. La portadologia topa aquí amb els confins del mapa, el finis terrae, els extrems inexplorats, la terra incognita, els racons on els il·luminadors medievals dibuixaven dragons ferotges, balenes gegants i bèsties fabuloses i hi deixaven escrit un avís a navegants: Hic sunt dracones, aquí hi viuen els dragons.
Hic sunt pontes. De les portades d’aquest dimecres també impressiona el catàleg de fotografies sobre la topada del portacontenidors Dali contra el pont Francis Scott Key de Baltimore, a l’estat de Maryland, a sobre de la històrica badia de Chesapeake i a prop de Washington, DC. El pont s’ha ensorrat, deixant de panxa enlaire un dels ports més concorreguts dels EUA. El trastorn serà especialment notable per als fabricants d'automòbils i els productors de carbó, pels que aquest port és un centre logístic clau. L’any 2021 va ser el 17è port amb més tràfic del país mesurat en tones, segons l'Oficina d'Estadístiques de Transport dels EUA. Les fotos mostren des de les vistes aèries d’El País i d’El Mundo, fins a les imatges frontals de La Vanguardia i l’Ara —no són la mateixa malgrat les aparences— o el primer pla d'El Periódico i La Razón, on s’aprecia la destrossa del pont, fet un manyoc de ferralla, i la ferida en el casc del vaixell, que sembla mentida com encara sura. Una metàfora de l'estat de coses entre Espanya i Catalunya.
