A l'extrem més oriental de la província de Sevilla només hi ha camps. Aquí, les fileres infinites d'oliveres s'allarguen fins a l'horitzó, interrompudes ocasionalment pels prats de cereals daurats. Un conreu totalment adaptat a la condició climàtica, àrida i seca, tan sols multiplicada sota un sol de primavera, però que podria ser perfectament d'agost. A la carretera, pràcticament buida, hi circulen principalment camions que carreguen amunt i avall la collita. I perdut enmig de tots aquests conreus s'hi troba un petit indret que conserva encara ara una mena de llegenda que li atorga una aura especial.
En aquesta regió tothom coneix Marinaleda i el seu alcalde, Juan Manuel Sánchez Gordillo. I és que, al poder des de la transició, ha convertit aquest municipi sevillà en la seva pròpia utopia comunista. Això, però, no sembla preocupar els veïns dels pobles més propers. A Estepa, situat a uns quants quilòmetres del bastió revolucionari, es mostren més aviat desinteressats. “Ens portem bé amb ells. Nosaltres som més aviat de centre perquè votem el PSOE, però per aquesta zona tots tirem cap a l’esquerra”, diu la cambrera d’un bar. Una col·lega seva verifica aquesta perspectiva amb un joc de paraules: “El PP, pa na”.
D’entrada, aquesta relíquia comunista no aparenta res d’especial. Al contrari, Marinaleda sembla ser un poble més dels molts que hi ha dispersos per l’interior d’Andalusia. Hi ha bars, perruqueries i altres comerços habituals; veïns que passegen amunt i avall mentre els cotxes intenten esquivar les obres a la carretera; un banc d’aquells en què la gent pot treure diners; i diversos bancs d’aquells en què els jubilats seuen per fer petar la xerrada. Però quan un s’hi fixa amb atenció, comença a comprovar diferents elements que delaten el seu veritable caràcter: els grafitis a les parets no són dibuixos aleatoris, sinó que comparteixen reivindicacions anticapitalistes i en contra de la discriminació; els carrers no porten per nom conceptes buits, sinó que honoren Che Guevara, Salvador Allende i el comunista andalús Rafael Alberti; i l’escut del poble no conté una cita en llatí que ningú sap llegir, sinó que deixa clara la postura amb un dibuix d’un colom blanc i la frase ‘Una utopia cap a la pau’.
Una vida dedicada a la lluita
Tot això no és sorprenent si ens fixem en qui és el nostre protagonista. Vinculat des de l’època de la dictadura al moviment nacionalista andalús i a la lluita obrera i sindical, Sánchez Gordillo va aprofitar la seva arribada a l’alcaldia de Marinaleda per posar en marxa la seva particular revolució comunista en aquest poble. Des del primer moment, va impulsar diverses mesures vinculades al seu pensament polític, com ara la construcció d’habitatges per a lloguer social i a un preu insignificant, que encara ara es mantenen. També va ser l’artífex de la creació d’una cooperativa en la qual participin els treballadors del camp, evitant així l’existència de terratinents. I va engegar unes assemblees en què els veïns puguin fer sentir la seva veu sobre qüestions relacionades amb el poble. Més enllà de la política local, Sánchez Gordillo també ha estat involucrat en algunes jornades de protesta i accions sorpresa que han acaparat les portades dels diaris. Especialment sonades van ser el tancament de l’accés a l’Expo 92 a Sevilla, o el bloqueig de les vies de l’AVE a Còrdova.
Aquestes fites són les que expliquen que el comunista hagi aconseguit mantenir-se al poder durant tant de temps. I és que, des del 1979, l’històric alcalde de Marinaleda ha guanyat onze eleccions consecutives, gairebé totes per una majoria aclaparadora i sense cap rivalitat important. Però tot això sembla que s’acabarà més aviat que tard. Abans de les darreres eleccions municipals, Sánchez Gordillo ja va patir un ictus que el va deixar profundament incapacitat i que l’ha obligat a ocupar un rol secundari i donar la responsabilitat de la gestió del poble al regidor Sergio Reyes. De fet, l’actual alcalde ja ha informat que als pròxims comicis, que se celebren en menys d’un any, cedirà el relleu a la seva mà dreta, la qual cosa marca aquesta data del calendari com el seu límit màxim al poder local. I, encara que s’hi presentés ell, tindria les de perdre: el 2019 ja va estar a punt de cedir l’alcaldia després que s’organitzés una coalició opositora d’esquerres amb l’objectiu de desbancar-lo, i evitant aquest imprevist gràcies a tan sols uns quaranta vots de diferència.
Gordillo, el centre del debat entre els veïns
La polarització a Marinaleda no és ciència-ficció: part de l’electorat està visiblement fart de la seva perduració en el govern, especialment després de la seva malaltia. “Això és una dictadura, i estem obligats a callar-nos i quedar-nos en silenci perquè no ho senti la gent i corri la veu”, lamenta un dels jubilats assegut a un banc de l’avinguda Libertad, envoltat d’alguns amics. “Només que a mi no m’importi que m’escolin i ho dic com ho penso”. El silenci el trenca un dels seus companys, que està d’acord amb aquestes paraules. “La majoria de gent està cansada. Té més gent en contra que a favor”, assegura. “Volem que entri un substitut”. D’altres, però, resten importància a aquest debat i s’interessen, en canvi, a xafardejar sobre l’estat de salut de Sánchez Gordillo. Dos d’ells coincideixen que algú els ha dit que va veure l’alcalde sortir de casa fa només uns dies per comprovar com omplien el poble de cartells per la campanya electoral.
Aquest rebuig per part d’alguns no és, ni de bon tros, unànime. Asseguda al portal de casa seva, la Ginerva lamenta les paraules amb què s’han pronunciat els seus veïns. “Això no és una dictadura”, manté. “Una dictadura era el que hi havia abans de l’alcalde, quan no podies sortir de casa sense por que t’estomaquessin”. Per contra, creu que el consistori ha actuat sempre de manera honesta. “Quan van guanyar les primeres eleccions, la gent es pensava que podria entrar a treballar a l’Ajuntament per cobrar el seu sou sense fer res, però no ha estat així”, recorda. Ginerva també detalla algunes de les mesures que ha impulsat el govern local, com la construcció d’un institut per tal que els adolescents no hagin d’anar a estudiar fora, la posada en marxa de programes per a recaptar aliments i fons per als més necessitats, i els anomenats domingos rojos, que són una sèrie de treballs gratuïts en què “sempre se’l veia a ell amb l’escombra a la mà”, si bé reconeix que amb la situació de salut de l’alcalde s’ha perdut aquesta tradició. Ara bé, la seva opinió no deixa ombra de dubte: “L’Ajuntament ha ajudat molt a tothom, i qui digui el contrari menteix”.
Uns carrers més enllà, el José té una visió força similar i reivindica l’aportació de Sánchez Gordillo al poble. “No comprenc que abans fos un déu i ara se’l tracta com si no fos ningú”, critica. “Per mi encara és un déu”. I, tot això, malgrat reconèixer que no coincideix en tots els punts amb l’Ajuntament, sinó que hi ha algunes qüestions en què no ha estat d’acord. Com a exemple, situa les nombroses accions reivindicatives i de protesta de l’alcalde, que ell no comparteix perquè no creu que facin falta tantes vagues. Ara bé, admet que tot allò que ha fet no ha estat per interessos personals, sinó en defensa del poble. “Mai ha treballat en benefici propi, per la qual cosa sempre ha tingut tot el meu suport i el seguirà tenint”, diu.
El fi d'una era
Cap a les dues de la tarda, quan el sol està més àlgid i fins i tot la calor a l’ombra es torna insuportable, els carrers es buiden. També la furgoneta del tapisser que circula gandulejant pel poble mentre pel megàfon llança un discurs subtilment masclista (“Atención, señora, pregunte por nuestros precios”) que ha aconseguit esquivar la política municipal contra la discriminació, desapareix. Per a combatre les altes temperatures, s’omple el bar, on les parets estan empaperades encara amb els cartells que recorden que fa menys d’un mes va celebrar-se aquí un concert antifeixista amb la participació d’alguns dels principals grups del moviment, com Ska-P i Boikot, en un acte que va servir per retre homenatge ‘a la lluita de Juan Manuel Sánchez Gordillo i el poble de Marinaleda’. A la barra s’hi apropa un home amb una samarreta en què hi ha l’escut del poble i un lema senzill: ‘El capitalisme és el problema’. M’explica que a casa seva hi té una altra samarreta en què apareixen les cares de l’alcalde juntament amb el Che Guevara i Fidel Castro. Truca la seva parella perquè la porti al bar i me la regala. “He après que és millor viure amb poc i ser feliç”, es justifica.
Són tan sols dues mostres de l’essència comunista, encara viva, d’aquest poble. Però el cert és que, es miri com es miri, l’experiment utòpic de Sánchez Gordillo té els dies comptats. A la carretera principal, els murals pintats per antifeixistes vinguts de tot l’Estat per solidaritzar-se amb el municipi, incloses les terres catalanes, es veuen desgastats i descolorits, com relíquies d’altres temps. I, a la façana del consistori, pengen quatre banderes estripades i immòbils de països de l’Orient Mitjà que van impulsar la seva pròpia Primavera Àrab. L’alcalde comunista encara no ha plegat, però a Marinaleda ja s'apaga la flama revolucionària.
