La Diada nacional de Catalunya d'aquest 2025 és la segona que afronta Lluís Llach com a president de l'ANC, però també és la segona que encara Salvador Illa com a president de la Generalitat. Davant la situació actual d'una manca de majoria independentista i amb el protagonisme de Junts i Esquerra Republicana com a partits clau per a la governabilitat del PSOE al govern espanyol, Llach analitza la situació actual de l'independentisme, els seus pactes amb els socialistes o l'auge de partits com Aliança Catalana en una entrevista a ElNacional.cat. Llach ha participat en la Diada com un independentista més, però, enguany, encapçalarà la manifestació independentista que comença al pla de Palau de Barcelona a les 17:14 h l'onze de setembre i acaba a la rambla, 1, de Barcelona. La Diada d'enguany, que també és descentralitzada amb Barcelona, Girona o Tortosa com a epicentres, té com a principals arguments l'habitatge, el caos de Rodalies, la cultura o la llengua.
Com afronta la Diada nacional de Catalunya d'enguany? És optimista?
La gent que estem a l'Assemblea som optimistes perquè tenim fe que el millor camí que tenim per fer és la independència. Però és veritat que l'independentisme està en hores baixes. Les entitats hem notat també el desencís de molta gent des de l'any 2019. Ho agafem amb optimisme, però crec que hem tocat fons després que el president Illa agafés el poder. El que ens toca és donar un cop de peu a fons i començar a pujar. Tenim ganes que arribi i de veure la gent. Si serem més o menys, serà la gent qui ho decidirà.
L'Assemblea s'ha d'adaptar a aquesta nova situació i preparar-se com a eina. Som on som, cal tornar a picar pedra, cal refer les estructures socials fortes… Hi ha més motius que mai. En el moment de més desencís, les forces autonomistes i de l’Estat espanyol donen més motius que mai. Abans has fet una llista dels nostres arguments per a la manifestació, però t’has deixat el més important: el de l'espoli, que és la mare de totes les batalles. És culpa de l'espoli que la sanitat no funcioni o que els trens descarrilin. Nosaltres perdem cada any 22.000 milions d’euros i Alemanya, que és el gran poder econòmic europeu, li dona a la Unió Europea cada any 20.000 milions d’euros. La comparació és bestial. I això no hi ha cap societat que ho aguanti, ni la catalana, que és la quarta o cinquena regió europea amb més dinamisme econòmic. Si tu mires la tendència de totes les magnituds micro i macro de Catalunya, veus com aquesta xuclada de cada any de l'Estat perquè visqui bé a nosaltres ens va empobrint.
Amb aquest any de Govern de Salvador Illa i el PSC a la Generalitat, creu que aquests bolets estan florint?
No s’ha d’estalviar l’autocrítica de quan l’independentisme estava al Govern. Moltes coses que avui estan passant venen de l'època en què l'independentisme estava al poder, tot i que és un poder relatiu amb la repressió. Una de les coses que podrien haver fet és inspeccionar com anaven les escoles amb el català i, si no et donen prou diners, plantar-te. Els partits independentistes tenen la clau de l'executiu i, en comptes d'exercir això amb un poder determinant, veiem una amnistia que no acaba d'arribar, que amnistia els policies i que costa molt amnistiar persones de l’àmbit independentista. L’exili també continua i un altre partit que demana la singularitat de la nostra economia, i es va confirmant que és una altra presa de pèl.
Creu que Junts, Esquerra i la CUP estan fent una bona oposició al Govern d’Illa?
No, cap dels tres. La CUP està sempre molt acomplexada per l'aspecte social, i jo ho entenc, perquè és molt important, però mira molt la seva competència social espanyolista. Tot i que hi ha un sector de la CUP que sí que ho entén, han d’entendre que l'alliberament nacional ha de ser prioritari per damunt de tot, perquè tota la resta és demagògia. Pensar que sense independència podem fer vida social, lleis, inversions o invertir és impossible. Ens tenen els diners, les eines i les normatives. L'independentisme ha de fer confrontació. Quan els partits independentistes fan autonomisme, fan el ridícul.
Què n’opina, de la reunió entre el president Puigdemont i el president Illa?
El president Illa no ha anat a veure el president a l’exili, sinó al president de Junts per Catalunya, perquè el que li interessa són els seus vots. No hi ha en el gest de l'Illa cap mena de reconeixement institucional que permeti fins i tot que un defensor de l'independentisme sigui valorat d'una altra manera. No el va visitar com a president a l'exili, perquè Illa és incapaç de fer-ho. No li surt del cor. El va visitar per qüestions del Sánchez, per això van festejar junts a Lanzarote i hi va haver instruccions.
És un error tal com es va plantejar la reunió?
No, no és un error, suposo, dintre del que se'n podria dir política possibilista d'autonomisme. Però això no afavoreix gens al que podrien dir-se actituds independentistes i que el govern espanyol i el govern català se sentin mínimament amenaçats. Amb tots els respectes per al president en l'exili, però és que això són errors que obliguen al fet de fer autonomisme. Una vegada un partit és independentista, fer autonomisme és ridícul.
Però, com ha de tractar l’independentisme als socialistes? No s'ha de pactar en cap cas?
S'ha de tractar amb mà de ferro, com ells fan.
És a dir, no pactant en cap cas?
No, o pactant i guanyant. El que no pots fer, contínuament, i des de fa dos o tres anys, és pactar per perdre. I si tu veus que en algun lloc hàgim guanyat, avisa'm. Però, en canvi, fer autonomisme per pactar i perdre, doncs no. Després hauríem de parlar si convé estabilitzar o desestabilitzar l'Estat, però que tu demanis unes condicions i que tinguis el poder de l'executiu a les teves mans i que no ho facis bé, i que et prenguin el pèl, doncs jo ho sento molt... És possible que el president a l’exili hagi de fer el que fa. No ho discuteixo. Ara, des d'un punt de vista independentista, tots sabem que el president a l'exili no ha sigut requerit ni rebut com a president a l'exili. Aquests gestos, tot i que potser són convenients des de no sé quin punt de vista polític, acaben blanquejant uns partits polítics que s'han demostrat molt efectius a l'hora d'escarnir, perseguir i castigar l'independentisme. Quan el poder judicial ens perseguia a nosaltres, ells eren amb un somriure, feliços. El senyor Illa feia unes declaracions que s'hauria d'amagar.
Com està la relació de l'ANC amb Junts, Esquerra i la CUP?
Nosaltres amb els partits tenim converses, perquè els conec. Nosaltres als partits, de moment, no els hem de dir res, perquè el que fan en el context actual no ens interessa gaire, perquè no veiem política independentista. Potser ells pensen que d'aquí a vint o deu anys podran fer independentisme... però l'Assemblea no està per a això. L'Assemblea està per recollir tota la força independentista del país, que és immensa, més d’un 40%. Per això l'Estat ens tracta així, i som burros de no utilitzar això. Nosaltres ens dirigim molt més al que és la massa social independentista per dir-li: escolteu, organitzem-nos, estructurem-nos, mirem-nos, agafem-nos de les mans una altra vegada i posem-nos protagonistes de l'independentisme perquè, o ho fem nosaltres, o no ens ho farà ningú. Quan parlarem amb els partits és quan tinguem realment una societat novament cohesionada. Quan l'ANC fa anys va demanar al president que posés les urnes era perquè tenia força al carrer i feia que el president digués: potser sí. Ara, nosaltres el que hem de fer és picar pedra, convèncer aquest més de 40% d’independentistes que l'ANC és l'eina actualment disponible. També hi ha altres entitats independentistes, com l'AMI, la gent que vulgui treballar en cultura, el Consell de la República... Però, o ens despertem o la desnacionalització serà impressionant.
Vostè va ser molt crític amb la investidura del president Illa. Com valora un any després el grau de compliments, o no compliments, del pacte?
Em reafirmo en tot el que vaig dir. És un senyor que jo penso que la seva activitat política no té mèrits especials i té uns quants escàndols econòmics darrere seu. Era molt aficionat a anar a les manifestacions de Societat Civil Catalana quan cap socialista hi anava. És ideal per a la feina que vol fer, que és l'espanyolització de Catalunya. Si jo fos un ministre, és el millor president que es pot imaginar. Si em preguntes com a persona independentista, aquest senyor jo crec que contradiu tots els principis fundacionals del que era el Partit Socialista de Catalunya. El PSC no es va fundar per a això, ni es va fer l'acord amb el PSOE per a això. I a mi, com que soc vell, em sap greu.
Una de les qüestions que ha impulsat aquest govern és el Pacte Nacional per la Llengua. A vostès no els van cridar, no?
Nosaltres no hi vam anar. Si ens haguessin cridat, no hi hauríem anat. Jo he dit a tots els companys de les entitats que hi van ser, alguns de molt amics, que això és rentar la cara a un president que només vol rentar-se-la, però que no vol que la llengua prosperi per cap cantó. Només cal escoltar els seus discursos. A mi em va semblar un error.
No hi té cap esperança?
No, ni una. Tot el que fem nosaltres no ens ho farà ningú. Jo crec molt més en campanyes com "Mantinc el català", el que pugui fer la conjuminació de l'AMI amb Plataforma per la Llengua, el que fem nosaltres i, sobretot, la gent al carrer. Hem de defensar el que jo en dic els "paràmetres nacionals de convivència", que és allò que defineix una nació. Es diu que és una nació quan té uns paràmetres nacionals de convivència que són claríssims. I aquí ve des d'una història fins a una llengua, una cultura, una manera d'organitzar-se la societat, que va des dels castellers fins als centres excursionistes. Som una societat totalment diferent de l'espanyola i de la francesa. Tenim uns paràmetres nacionals i aquesta gent el que vol és que desapareguin, perquè si desapareixen aquests paràmetres nacionals, desapareix la nació. És una obsessió que tenen des de fa més de tres-cents anys i no s'aturen. Van començar el 1714 espoliant-nos, prohibint-nos les institucions i prohibint la llengua. Som una colònia.
Pròximament hi haurà la sentència sobre la immersió lingüística al Tribunal Constitucional. Com s’ha de reaccionar?
Ja anem molt tard. Com és que en governs independentistes no es va fer el cos d’inspectors per fer que les escoles funcionin? La gent es pensa que només és un 25% de castellà a les aules, però és que actualment és molt més. Però de què collons estem parlant? Hem de lluitar com a persones, parlant català i vigilant i denunciant aquelles escoles que no compleixin les lleis. També grups d’advocats que defensin aquestes denúncies perquè, si no, s'aturen a la primera queixa que arriben. L'AMI també pot fer una feina des dels ajuntaments importantíssima. Tot això és el que ha de fer l'independentisme.
Gran part de la política catalana està centrada a Madrid. Com veu això i com veu que els partits independentistes, Junts i Esquerra, estiguin aguantant el president del govern espanyol, Pedro Sánchez?
Si tenen aquest poder l'han de rendibilitzar, però no ho fan. Si és que fan possibilisme autonomista no ho fan bé, és claríssim. Els guanys els podríem quantificar i són, no minsos, sinó pobríssims.
Creu que hi haurà eleccions d’aquí poc?
Sí. Crec que hi ha un profund cop d'estat institucional del poder judicial. Sempre es diu que el PP fa servir el poder judicial, però a mi això em sembla una innocentada. El poder judicial, que és un poder d'estat molt determinat i representa la podridura, és qui realment fa servir el PP. La seva finalitat és desbancar el que ells consideren que són els que els prenen el poder, que és el PSOE. El PSOE, quan ens reprimien a nosaltres, girava d'esquena i, fins i tot, hi col·laborava. Ara resulta que ens ve a demanar ajuda. No vull dir amb això que sigui més convenient una cosa o l'altra, però el que sí que és clar és que en aquest Estat, en l'actualitat, els independentistes tenen el poder legislatiu a les seves mans. El poden descompondre i, per tant, poden portar una crisi d'executiu. Si realment volen negociar autonomisme, que ho facin bé. I si realment es diuen independentistes, jo crec que haurien d'anar en una altra direcció.
Però, en canvi, s'ha de continuar lluitant per qüestions com l'oficialitat del català a la Unió Europea o la delegació de les competències d'immigració?
Sí, és clar.
Com es fa?
Marxant del Parlament, si cal. Si fracassen, això és el joc polític… El que es pretenia amb els trens era el que ha fet de l'Estat. Vull dir, espero que Esquerra Republicana repassi bé el paper. Si no compleixen, demostra la teva força seriosament.
Vostè creu que el que fan és autonomisme?
Els resultats són autonomistes, diguem-ho al revés. I en política no són les paraules, sinó que són els resultats i els fets el que compta. Fins ara, no hi ha cap independència.
Abans mencionava que la política catalana estava molt focalitzada a Madrid. Vostè creu que és un error i que hauria de centrar-se molt més en la política del Parlament de Catalunya?
El que passa és que l’independentisme no té la capacitat de dominar el Parlament amb la composició actual. Hem de procurar des de les entitats i forces del carrer que l'independentisme torni a vehicular la seva força cap a les institucions. Nosaltres necessitarem el Parlament per vehicular el més del 40% de força independentista. Hi ha els tres partits que hi són des de fa temps i els nous que vinguin cal esperonar-los per dir: l'independentisme en aquest país pot tornar a ser majoritari, només és un problema de mobilitzar la gent independentista.
Ara mencionava els nous partits. Aliança Catalana, que és un dels nous partits que té representació al Parlament, ha guanyat pes. Per què creu que l'independentisme més emprenyat amb els partits polítics i amb el que s'ha fet els últims anys va cap a Aliança Catalana? No s’ha sabut vehicular cap nou partit independentista…
Això crec que se'ns ha explicat amb experiències exteriors des de fa jo crec que quaranta anys, sobretot amb el naixement del lepenisme a França. Quan l'esquerra deixa de fer d'esquerra, i la socialdemocràcia deixa de fer de socialdemocràcia, la defensa de la classe treballadora i de la petita burgesia desapareix del mapa i deixes tota aquesta gent indefensa davant d'un capitalisme desbocat, que és el que estem veient. Quan van perdent drets econòmics i drets socials, aquesta gent s'espanta. Curiosament, molta d'aquesta gent és pobra i busca seguretat en l'extrema dreta. Això va passar amb el Partit Comunista francès, que va ser el que va alimentar el feixisme popular del lepenisme. Aquí tots els partits demòcrates s'han de fer crítiques, perquè si una democràcia no la recicles contínuament i no la perfecciones, es perverteix. En faig expressament culpable a l'esquerra. Les coses que són problemes socials evidents i que tensionen la convivència, la cohesió o els equilibris econòmics s'han de tractar i no manipular. Has de substituir la demagògia per la racionalització.
Si no, permets que els discursos simplistes, d'anar pel dret i a vegades amb unes connotacions antidrets humans evidents es vagin imposant. A Itàlia, Berlusconi va començar fa quaranta anys, abans que tothom, i ja tenen els seus fruits. Jo no carrego tant a la dreta, sinó a la manca de paper real, no només de l'esquerra-esquerra, sinó sobretot d'un invent que va funcionar els primers anys després de la Segona Guerra Mundial, quan la gent estava molt espantada, que era la socialdemocràcia. Va ser el gran invent d'Europa i que la Thatcher es va encarregar de començar a destruir amb l'aliança moral de Joan Pau II. Fabius, González, Papandréou i Craxi van renunciar-hi explícitament. La mundialització, que ha tingut alguns avantatges, ha deixat sense poder polític les classes polítiques i això fa que la gent busqui solucions simplistes que no han sigut mai solucions a través de la història.
També sembla que cada vegada més joves utilitzin aquesta via…
Diuen que hi ha aquesta tendència. A mi m'agradaria veure en el futur què passa, perquè també hi ha una contrareacció. També estem en un moment que l’efecte Trump ho distorsiona tot. En el caos que ja tenim al món occidental, l'efecte Trump ho acaba de fotre tot en l'aire. A més, també veus la indefensió d'una Europa com a possible projecte democràtic i de convivència, però és una Europa de l'egoisme, del liberalisme més salvatge i rendida al que digui el president americà. Amb aquest panorama no m'estranya que la gent busqui solucions d'aquestes cridaneres i simplistes, però que normalment han acabat sempre amb un caos i un drama.
S'ha de canviar d'estratègia amb Aliança Catalana?
No ho sé. Jo crec que s'ha de canviar d'estratègia en respecte a la societat en general. No es pot ser socialista com és un socialista avui. No es pot ser d'esquerres com és una persona d'esquerres avui. I no es pot ser cristià com és un cristià. Tot això s'ha de canviar i s'ha de reestructurar tot el que són les semàntiques democràtiques que dominen el món occidental, que no en queda ni una. El meu refugi actualment són els drets que durant aquests cent anys les democràcies, amb tots els seus defectes, han anat constituint. Les línies vermelles corresponen a això. Per tant, si un partit travessa línies vermelles pel cantó de drets humans s'ha de reestructurar tota una alternativa política.
A Europa hi comença a haver molts moviments filosòfics que comencen a dir que hem de reinventar una altra manera de conviure a Europa i com adaptar el que era l'antiga socialdemocràcia dels anys seixanta als 2020. Que avui sembli més racional un dictador dèspota com el Xi Jinping, que el que passa a l'anomenada gran democràcia del món, jo trobo que hi ha molta gent que està en pànic.
Tornant a l'independentisme, creu que el moviment independentista, sigui els partits o les entitats, té problemes per connectar amb els joves?
No. Té problemes per connectar-se amb ell mateix i, per tant, amb joves i vells. L'any passat vaig anar a ensenyar la samarreta, que és el que estic fent ara, al Canet Rock. Hi havia 25.000 nanos, alguns amb una bandera, i quan vaig sortir van començar a cridar “independència, independència, independència”. Aquest any, un any després, ja no vàrem haver de vendre banderes, perquè els nanos les portaven de casa. Al Cabró Rock també hi havia un fotimer de gent cridant independència i els grups musicals de joves que cada dia estaven amb això. Jo crec que no és un problema de connectar amb els joves, sinó un problema de connectar l'independentisme entre ells mateixos, connectar les generacions, connectar les necessitats, perquè tenim més motius que mai.
Estem davant d'una crisi absoluta de valors. El feixisme espanyol és terrífic i ja està aquí i guanyarà, mentre a Catalunya sembla que no pugui guanyar. No és una cosa que sigui un problema independentista, és un problema de civilització, perquè estem al final d'un sistema que ja no s'aguanta i que s'ha de reinventar d’alguna forma. I els que dominen el sistema estan pretenent que s'aguanti a favor seu. I la gent que voldria canviar-lo, no sé si té prou poder per canviar-lo. L'única eina que té la gent per canviar i millorar aquest sistema encara és la lluita democràtica.
La situació actual de l'independentisme és la que és. Com espera que estigui l'any que ve?
Segur que estarà millor. Saps per què? Perquè pitjor ja no pot estar. Les condicions en les quals conviu l'independentisme i aquesta societat són tan peremptòries, els disbarats econòmics que s'acosten també són tan fotuts, el deute de l'estat espanyol és tan bèstia, que les condicions de convivència a Catalunya seran difícils des de tots els punts de vista. Sabem que som una societat que si ens poguéssim realitzar pel nostre compte podríem confrontar-nos als reptes que venen amb moltes més possibilitats i no és per tornar a recordar els 22.000 milions de dèficit fiscal, però l’altre dia deia un economista que des de l'any 80 ja són 400.000 milions d’euros. Mentrestant, fem autonomisme ridícul com el que estem fent i discutim si cobrem més que Andalusia o menys. És la presa de pèl contínua d'un Estat que ens trepitja amb el peu al coll militar, amb el peu al coll econòmic, i amb el peu al coll nacional amb un govern que la desnacionalització en fa quasi un criteri normatiu de conducta.