Carregant...

A l'institut, especialment a Espanya, fora de Catalunya o el País Basc, declarar-se franquista és cool; està de moda. A Madrid, quan a principi de legislatura alguns ciutadans es manifestaven per protestar contra el pacte del PSOE amb l'independentisme per aprovar una llei d'amnistia, la seu de Ferraz s'envoltava de joves —no passaven dels vint anys— amb banderes franquistes. Nanos de tota mena: alguns amb estètica nazi, d'altres amb xandall, d'altres amb jersei i camisa... tots ells amb el braç alçat. Deia el CIS fa un any que el 21,3% dels espanyols considerava "bons" o "molt bons" els anys del franquisme. La setmana passada, publicava un nou estudi en el qual recollia que el 84,4% prefereix la democràcia a qualsevol altra forma de govern i el 6,2% preferiria, en algunes circumstàncies, un govern autoritari. Publicava l'enquesta a 17 dies de les eleccions generals del 29N, i coincidint amb el cinquantè aniversari de l'aprovació de la llei de Reforma Política; de la ley a la ley. Aquest dimecres fa exactament mig segle que les Corts franquistes votaven a favor de la seva pròpia desaparició per fer efectiva la Transició i passar d'un règim dictatorial al règim democràtic del 78, consolidat amb la ratificació de la Constitució.

Franco va morir el 20 de novembre del 1975 i Carlos Arias Navarro va seguir al capdavant del govern fins a l'1 de juliol del 1976, quan el rei li va demanar la dimissió. Dos dies després, Juan Carlos de Borbó va designar Adolfo Suárez. El govern espanyol va aprovar el projecte de llei el 10 de setembre i les Corts franquistes el van debatre del 16 al 18 de novembre: 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions. L'oposició, que reclamava una ruptura democràtica, va demanar l'abstenció al referèndum del 15 de desembre; hi va participar el 77,72% del cens i el sí va obtenir el 94,17% dels vots emesos. La llei va ser sancionada el 4 de gener del 1977 i les primeres eleccions generals es van fer el 15 de juny.

La Llei per a la Reforma Política recollia la sobirania popular, el sufragi universal, un Congrés i un Senat, i el procediment per a la reforma constitucional i el referèndum. El text partia de l'esborrany que Torcuato Fernández-Miranda, president de les Corts, va lliurar a Suárez el 23 d'agost del 1976: el canvi es feia dins de la legalitat del règim, "de la llei a la llei". Per primer cop des de la Guerra Civil, la ciutadania espanyola participava en un procés net, obert i amb garanties.

La Transició, cada cop més qüestionada

Gutmaro Gómez Bravo, historiador de la Universitat Complutense de Madrid, assenyala en declaracions a aquest diari que la llei del 1976 "era l'única manera possible, dins de les possibilitats d'aquell moment" per passar d'un règim a un altre. Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, afirma que era "la via possible des de les estructures del franquisme, que eren les dominants" i que l'oposició "no va tenir prou força" per aconseguir una vertadera "ruptura democràtica". Això es va notar en la Constitució, que podria haver estat més ambiciosa i amb "unes bases molt més efectives", perquè a Catalunya i al País Basc ja s'ha demostrat que fou "una presa de pèl". Afegeix que hi ha temes estructurals que "es van plantejar malament i després es van desenvolupar pitjor", que alguns articles eren ambigus i que aquestes ambigüitats s'han resolt a favor d'un nacionalisme espanyol conservador, també des de l'esquerra "jacobina".

Gómez Bravo, per la seva banda, destaca que la llei per a la Reforma Política "va aconseguir treure tota la façana de l'edifici falangista, de formigó, i a partir d'aquí es va començar a recobrir de vidre transparent, amb el llenguatge del liberalisme democràtic i de la democràcia cristiana que existia als anys setanta". Tots dos, en qualsevol cas, coincideixen que la historiografia de la Transició ha canviat durant aquests cinquanta anys. Gómez Bravo celebra que s'ha passat "en poc temps, d'una visió immaculada a qüestionar-la i a treure molts aspectes negatius, sobretot la violència de llavors". Requejo hi distingeix dues fases: fins a principis dels 2000 hi havia una visió "optimista", amb una valoració positiva malgrat les absències i els problemes; i en aquestes primeres dècades de segle ja hi ha hagut un trencament, d'ampli qüestionament d'aquell moment històric.

Mig segle de la Transició: un 29N marcat per l'auge de la nostàlgia franquista

El cinquantè aniversari d'aquesta llei arriba en plena campanya del 29N. El CIS de fa un any preguntava per l'opinió sobre el franquisme: el 25,8% dels majors de 75 anys en considerava "bons" o "molt bons" aquells anys. I opinava el mateix el 19% dels joves de 18 a 24 anys, sense tenir excusa de cap enyorança per una etapa de joventut. La mateixa enquesta comparava democràcia i dictadura: el 14,4% dels joves de 18 a 24 anys deia que l'actual democràcia és pitjor que la dictadura, el percentatge més alt de tots els grups d'edat.

A finals del 2024, al Congrés, el diputat de Vox Manuel Mariscal va afirmar que "el franquisme va ser un període de reconstrucció, progrés i reconciliació". La setmana passada, a La Revuelta de TVE, Santiago Abascal va dir que Pedro Sánchez "és un dictador, però encara no ha aconseguit tenir tot el poder". En la mateixa entrevista es va negar a condemnar el franquisme malgrat la insistència del presentador del programa, David Broncano. "No es pot estar en política parlant d'una guerra civil de fa un segle", va manifestar.

L'estudi preelectoral del CIS publicat la setmana passada atorga al partit d'extrema dreta un 18,4% dels vots i entre 57 i 65 escons. PP i Vox han impulsat a les autonomies on governen conjuntament lleis per substituir la de memòria democràtica d'àmbit estatal, aprovada pel Congrés el 2022. El partit d'Alberto Núñez Feijóo ha inclòs en el seu programa del 29N derogar-la i substituir-la per una Llei de Concòrdia.

"Hi ha hagut una voluntat política d'amagar els dèficits de la Transició"

Sobre el 21,3% dels espanyols que, segons el CIS de fa un any, valoraven positivament els anys del franquisme, el catedràtic de la UPF afirma que durant els darrers cinquanta anys "hi ha hagut una voluntat política d'amagar els dèficits de la Transició". "Segons com, no m'estranya i encara em sembla escàs", afirma Requejo. Pel que fa al creixement del suport als règims autoritaris per part dels joves, assenyala la crisi econòmica del 2008. Segons ell, ha esquinçat les perspectives de futur dels qui comencen al mercat laboral, també dels universitaris. "Si tot això ho barreges amb l'esperit juvenil de rebel·lia, la rebel·lia es fa de dretes". Amb una societat occidental "més desigual" que pateix un "empobriment de les classes populars i classes mitjanes baixes", conclou que "és lògic que l'extrema dreta pugi, no només el franquisme a Espanya". Gómez Bravo destaca també "un desplaçament demogràfic" i un ecosistema digital replet de contingut d'auge de l'extrema dreta del franquisme complicat de combatre a les escoles o els instituts.