Aquest diumenge ha fet 50 anys des que Adolfo Suárez va jurar el seu càrrec, agenollat en un reclinatori de vellut davant d'un enorme crucifix que va presidir la sala del palau de la Zarzuela, com a president del govern espanyol. No va ser, pròpiament parlant, l'inici de la Transició, ja que aquest procés no es posaria en marxa fins a les eleccions del 15 de juny de l'any següent, però sí que pot considerar-se el moment zero de l'inici de l'intent de desmuntar des del sistema el règim franquista. Suárez, que procedia de les mateixes entranyes del règim i tenia la condició de ministre secretari general del Moviment al govern d'Arias Navarro, romandria en el càrrec fins al 28 de febrer de 1981, és a dir, no va arribar als cinc anys al capdavant del govern espanyol.
A Suárez el van apartar formalment els militars rebels que no compartien les seves grans línies mestres cap a una Espanya que evolucionés realment de la dictadura a la democràcia i, per aconseguir-ho, era necessari desmuntar tota la bastida franquista. L'expresident, un polític d'Àvila, allunyat de les grans famílies de Madrid i de l'entramat institucional, financer, judicial i mediàtic, va arribar al final del seu mandat a ser un polític contra les cordes. Havia perdut l'aura del 75 de polític reformista i l'harakiri de les Corts franquistes ja quedava prou lluny perquè els que el van patir l'hi retraguessin i els que se'n van beneficiar veiessin en Suárez més una molèstia que algú a qui continuar donant suport.
Juntament amb Suárez van desaparèixer les opcions que Espanya tingués autonomies de dues velocitats, amb Catalunya, Euskadi i Galícia molt diferents en competències i atribucions a totes les altres
Juntament amb Suárez van desaparèixer les opcions que Espanya tingués autonomies de dues velocitats, amb Catalunya, Euskadi i Galícia molt diferents en competències i atribucions a totes les altres. No és que Suárez cregués fermament en aquest model, però tenia un avantatge respecte a tots els altres que l'han anat succeint: aprenia sobre la marxa i no li costava rectificar. Per sorprenent que pugui semblar, quan el seu partit, la UCD, es va desmembrar entre conspiracions, promeses i pagaments per avançat, només li van quedar uns quants fidels del seu partit i Jordi Pujol a Catalunya i Xabier Arzalluz al País Basc. El pas del temps ha engrandit la figura de Suárez, de la mateixa manera que n'ha empetitit d'altres, i si es mira desapassionadament, els estatuts d'Autonomia de 1979 van tenir un recorregut amb Suárez i un altre molt diferent a partir de la seva dimissió, amb la famosa LOAPA com la llei de lleis per harmonitzar el mapa autonòmic i tancar-lo amb pany i forrellat.
Aquest capítol de la història del final de Suárez no s'ha volgut indagar mai, una vegada que l'Estat va decretar la seva mort civil primer, amb la seva dimissió de la presidència del govern el 1981, i més tard amb la demència senil degenerativa, el 2003, que el va apartar definitivament dels actes oficials. Però, ara que uns i altres tracten de declarar-se'n hereus, des del PP d'Alberto Núñez Feijóo fins a alguns socialistes, la veritat és que PP i PSOE primer el van ofegar políticament i més tard econòmicament. Fins a l'extrem que la gran banca espanyola va estrangular el seu projecte polític del CDS, fundat el 1982, després de sortir de la UCD, ja que a ningú convenia que aquell descontrolat Suárez, que qüestionava el paper de Joan Carles I i havia vist com les gastava el deep state, continués en la vida pública.