Ha arrencat la campanya d'unes eleccions el resultat de les quals no serà tan important com el que vindrà a continuació. Guanyi qui guanyi i governi qui governi, el 29 de novembre donarà lloc a un escenari de conflicte, que només es podrà resoldre a mitjà o llarg termini amb un canvi estructural de l'Estat que es va dissenyar el 1978. De fet, la crisi política evident que viu l'Estat és el testimoni que el règim del 78 no és que hagi fracassat, perquè ha durat mig segle, però ja no dona més de si.
La transició va consistir en una reforma política del franquisme amb els requisits justos i necessaris per homologar el sistema amb els de l'entorn europeu. Va ser el preu imposat per les potències occidentals per donar el seu vistiplau i aportar el suport financer necessari per a l'èxit de l'operació.
El canvi va consistir a donar entrada a nous actors polítics que acceptessin la Monarquia i mantinguessin les estructures econòmiques, financeres i sobretot institucionals i funcionarials del règim anterior. Aquesta va ser l'autèntica reconciliació. Hi va haver un relleu de polítics, però els poders autèntics no van canviar de mans.
Així i tot, es va produir el cop d'estat del 23F promogut per sectors reaccionaris de l'Estat que no estaven disposats a acceptar agosarades iniciatives reformistes d'Adolfo Suárez. El cop militar no va triomfar com a tal, però va propiciar una involució política immediata patrocinada per la Corona i assumida com a pròpia pel Partit Socialista que liderava llavors Felipe González. No només la LOAPA, les lleis d'aquella època que afectaven l'economia i els poders econòmics van tenir un evident accent conservador —les lleis d'habitatge sense anar més lluny— compensades amb nous drets absolutament assumits per la societat com el divorci o la interrupció de l'embaràs.
No serà tan important el resultat electoral com el que vindrà després, perquè, guanyi qui guanyi, el 29N donarà lloc a un escenari de conflicte
Durant 50 anys, Espanya ha funcionat amb una certa normalitat, amb alternances gairebé plàcides i un elevat grau de consens. Tot i que el consens principal ha estat una mena de pacte de no-agressió respecte al que ha estat el denominador comú del sistema: la corrupció.
La corrupció a Espanya ha estat una pràctica sistemàtica que comença amb el cap de l'Estat i s'estén a tots els àmbits de poder. Hi ha un llibre que ho explica molt bé, escrit per un periodista compromès com Carlos Enrique Bayo Falcón. Es titula El Rey Golfo (editorial Akal) on queda abastament documentat que en la corrupció del Rei van participar de manera còmplice tots els estaments de l'Estat, els governs de qualsevol color polític i tota mena d'institucions i organismes i òbviament mitjans i periodistes. L'actuació de la primera autoritat és la que fixa el nivell moral del sistema i irradia el modus operandi al conjunt. Tot plegat va funcionar mentre es va mantenir el consens infame i s'ha trencat quan la batalla pel poder s'ha acarnissat fins a fer miques el pacte de no-agressió tàcitament preestablert.
Si Pedro Sánchez aconsegueix reeditar la majoria de la moció de censura, les forces reaccionàries no ho permetran, però la societat ha evolucionat prou per no empassar-se com si res el retorn al franquisme
El consens s'esquerda quan els escàndols del monarca esdevenen tan inadmissibles que posen en risc el sistema, però es trenca definitivament quan Pedro Sánchez descavalca del poder Mariano Rajoy mitjançant una moció de censura justificada per la corrupció del Partit Popular. Efectivament, el PP s'havia finançat il·legalment, però com tots els altres amb responsabilitats de govern. Però és que, a més, la censura a Rajoy prospera articulant una majoria amb partits republicans i independentistes declaradament contraris al sistema. Tot plegat suposa un canvi de paradigma. Es trenca el consens i la denúncia de la corrupció esdevé la principal arma de destrucció de l'adversari.
I com que la metàstasi s'ha estès al conjunt de les institucions de l'Estat, la batalla s'ha acarnissat també amb tribunals contra tribunals, jutges contra jutges, fiscals i policies uns contra altres i per descomptat de mitjans contra mitjans, tots convenientment patrocinats per les respectives trinxeres. Quan en la batalla electoral no està en joc qui governa sinó qui anirà abans a la presó, el conflicte esdevé irreversible.
Sembla difícil que Pedro Sánchez aconsegueixi articular un altre cop una majoria com la de la investidura, que és alternativa i contrària a la prevista en el guió del 78, però és que si fos així no cal dubtar que les forces reaccionàries ho impediran. Qui pugui fer, farà. Ara com ara, però, les previsions indiquen que, cinquanta anys després, el franquisme, un franquisme reconvertit en les formes, però no pas en el fons, està en condicions d'assumir la direcció política del país. Tanmateix, la societat ha evolucionat prou per no poder digerir-lo plàcidament i sense reaccionar. Així doncs, guanyi qui guanyi el 29N, el conflicte està assegurat i només pot abocar l'Estat a una catarsi, un canvi estructural de característiques ara mateix inimaginables.