La percepció del franquisme entre els joves espanyols revela dades sorprenents. Segons l’últim baròmetre del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), gairebé un 20 % dels menors de 25 anys a l'Estat considera que els anys de la dictadura van ser “bons o molt bons”. Tot i no haver viscut aquella època, aquesta fracció sembla idealitzar un període marcat per la repressió, una mirada que combina desconeixement històric i comparacions amb la situació socioeconòmica actual. Entre homes joves, la valoració positiva arriba al 26,8 %, mentre que entre les dones del mateix grup d’edat és del 16 %.
La diferència generacional és evident. Entre els majors de 65 anys, la valoració positiva del franquisme arriba al 35‑40 %, reflectint experiències directes i una nostàlgia per elements com l’estabilitat econòmica inicial o l’ordre social. Per franges intermèdies, la percepció positiva és menor: 18‑24 anys (~20 %), 25‑34 anys (~16 %), 35‑44 anys (~18,5 %) i 45‑54 anys (~20,6 %).
Més corrents antidemocràtics
Més enllà del franquisme, les darreres enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) alerten sobre la presència de corrents antidemocràtics entre la joventut catalana. Un 16 % dels menors de 25 anys afirmaria preferir un règim autoritari, mentre que aproximadament un de cada cinc es plantejaria votar formacions d’extrema dreta. Aquestes dades no indiquen una adhesió massiva a l’autoritarisme, però posen en relleu una menor confiança en la democràcia i una simpatia creixent per partits que qüestionen els fonaments del sistema liberal. La comparació amb la democràcia actual és significativa. El 74,6 % dels espanyols considera que el règim democràtic és “millor” o “molt millor” que la dictadura, però un 17,3 % opina que és “pitjor” o “molt pitjor”, amb un 14,4 % dels joves de 18‑24 anys entre aquest grup.
Diferència entre Catalunya i l'Estat
Jordi Argelaguet, exdirector del CEO i professor del Departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB, explica que “en el cas de Catalunya no tenim dades. En tenim de l’any 2018 i fa set anys”. Aquell estudi mostrava “una mica més de percentatge de joves que no són tan crítics amb el franquisme”, fins al punt que “aquesta categoria intermèdia arriba a un terç, bastant per sobre de la gent que s’ubica al conjunt de la població”. Argelaguet destaca que “les valoracions negatives són menors” entre els joves, i que fins i tot “els més vells tenen un 62% de valor negatiu al franquisme. El veuen pitjor els que el van viure que no pas els joves”.
Sobre les dades del CIS, Argelaguet afirma que “el franquisme està mal valorat pel conjunt de la població”, però “al voltant d’un 20% de la ciutadania diria que això del franquisme no ha anat tan malament, no bons ni tan bons”. Remarca que “a Catalunya el franquisme és bastant més criticat que en el conjunt de l’Estat”, amb un “66% arreu de l’Estat i a Catalunya un 80%”. No obstant això, observa que “els joves no són més crítics que el conjunt de la població” i que “hi ha un 20% dels joves que no critiquen el franquisme”. Argelaguet considera que “seria esperable que amb l’escola democràtica hi hauria d’haver més crítica amb el franquisme”, però això no ha passat. Recorda que “a Alemanya durant molts anys ser nazi feia vergonya i molts joves es van rebotar respecte a aquest plantejament. En el cas espanyol no sembla que hagi sigut així”. També apunta que “les dones són més crítiques amb el franquisme”, ja que “el 64% veuen molt malament el franquisme i les dones un 83%”, mentre que “a Catalunya els homes 15% i el conjunt de l’Estat el 26% que veuen bé el franquisme”. En definitiva, adverteix que “va en la línia de l’Europa occidental que cada vegada hi ha més joves amb plantejaments no estrictament democràtics”.
Muñoz apunta a un gir a l'autoritarisme
Jordi Muñoz, exdirector del CEO i professor de la Universitat de Barcelona, sosté que “hi ha un gir a la dreta i cap a l’autoritarisme especialment entre els joves homes. No tant de les dones”. Assegura que “hi ha un biaix important”, ja que “són més de dretes en diverses dimensions i tendències més autoritàries”. Tot i això, matisa que “és més difícil dir si són més franquistes” i que “quan alguns expressen nostàlgia al franquisme va més relacionada a l’autoritarisme que no pas al lligam amb el franquisme”. Segons ell, “l’entorn mediàtic de Vox s’afavoreix un relat endolcit”. També recorda que “sempre hi ha hagut una diferència entre Catalunya i l’Estat espanyol”, perquè “el pes del franquisme sociològic sempre ha sigut més baix a Catalunya, sobretot per la dimensió nacional i la involució del franquisme al nacionalisme espanyol”.
Muñoz considera que “han passat molts anys i la memòria del franquisme va quedant diluïda”, de manera que “el que no veuen tan malament és una imatge cada cop més distorsionada del franquisme”. Interpreta aquesta actitud com “una expressió d’una insatisfacció política i econòmica”. Explica que “del 2010 al 2015 hi ha una crisi econòmica i en aquell moment la societat fa un gir cap a l’esquerra i proposen canvis”, però “ara hi ha un procés de desencant”. Aquest desencís es deu, diu, al fet que “la crisi acaba, però deixa moltes ferides de fons, al mercat de l’habitatge o del treball. Els salaris…”. Muñoz també posa èmfasi en el paper de les xarxes socials: “El pes de les xarxes socials és important”, però recorda que “també s’ha de mirar sectors estructurals” i que “té a veure amb les desigualtats, perspectives socioeconòmiques i la insatisfacció política”. Així i tot, puntualitza que “històricament han aparegut líders populistes sense xarxes socials”, com “el peronisme, el partit nazi…”, de manera que “sense xarxes socials podríem trobar aquests fenòmens”.
Busquet apunta al malestar del jovent
Per la seva part, Jordi Busquet, doctor en Sociologia i professor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, adverteix que “és un tema complex” i que “s’han de tenir en compte diferents factors”. Destaca que “hi ha una sensació de malestar i frustració, com l’habitatge, precarietat laboral i potser un excés d’optimisme en les expectatives que no s’han complert i això ha generat frustració”. Afirma que “això més en els nois” i que “els joves estan decebuts, però no es pot generalitzar”. A més, subratlla que “cada vegada va a més el desconeixement del franquisme”. Busquet relata que “abans he preguntat els meus estudiants sobre el franquisme i creuen que és cert que hi ha una certa mitificació del que va ser el franquisme, però ells mateixos deien que no participen d’aquesta visió”. Confirma que “hi ha un grau de desconeixement de la nostra història recent que és extraordinari”, ja que “no s’ha explicat a les escoles el que és el franquisme o s’ha explicat per sobre”.
Busquet considera que “els joves han viscut algun règim democràtic i són molt utilitaristes”, perquè “volen que el sistema els solucioni els seus problemes i la seva perspectiva no és bona”. Reivindica que “prefereixo una mala democràcia que una dictadura” i alerta que “l’extrema dreta es presenta com la solució màgica. A l’hora de comunicar i construir un relat són bons i han après”. Segons ell, “les xarxes socials són un dels vehicles més útils en això”. També apunta que “hi ha una mica la percepció que el feminisme ha anat massa lluny i que aquesta major igualtat entre homes i dones està perjudicant els homes”. Afirma que “hi ha homes que s’adonen que s’estan colant” i que “la formació és pitjor en els homes”. Aquesta situació genera “ressentiment i frustració”, ja que “vivim en una societat teòricament meritocràtica, però la mobilitat social està molt estancada” i “la meritocràcia no és real”. Busquet conclou que “quan no hi havia xarxes socials no es compartien i ara els discursos d’odi es difonen en milions de persones” i adverteix que “ara la gent de seny està perplex, i això és el que va passar a les primeres dècades del segle XX amb els jueus”.