No és d’ara que sabem que els jutges fan política i que és negra. Que ens adonem de la seva agenda política, una política correctiva, exemplificant, que té força d’acte de fe inquisitorial, de missa de negra atzabeja, d’espiritisme franquista, d’ouija mistèrica que, com pretén ser eterna, té tot el temps del món. Fins i tot, per discernir entre calces i calçotets, com recentment ha fet el jutge Joaquín Aguirre, el del cas Volhov, un nom tel·lúric que evoca la gloriosa División Azul Maó contra el bolxevisme. Els jutges espanyols que manen són el més semblant al sacerdoci de la crueltat, perquè tenen a les mans la vida i la hisenda dels ex presos polítics i la dels exiliats, de Valtònyc. Perquè tenen unes mans temibles, que treuen de les punyetes treballades minuciosament, de les túniques ratpenades, d’un color negre Escorial, d’unes togues decorades amb mugroneres heràldiques sobre el pitram de summes sacerdots de la religió espanyola d’Espanya. Els jutges més ben guarnits de tots duen, a més, penjada del coll, l’exhibició del màgic talismà falangista de la gran creu meritíssima de l’Orde de Sant Ramon de Penyafort, una condecoració tota entortolligada amb les cordes del NO-DO, en record del seu fundador, el cabdill invicte Francisco Franco Bahamonde que la va instituir per pròpia voluntat, font de Dret, l’any 1944. La llei de la Memòria Històrica aquí no s’aplica. Ni la de la Normalització Lingüística als jutjats tampoc. La llei a l’Estat espanyol és elàstica com la flexió d’una catapulta que et bombardeja.

I és per això, perquè els jutges espanyols tenen una agenda política pròpia, i ben clara, que no s’acaba d’entendre gaire el que estan fent avui els polítics independentistes. Semblen pollastres escapçats que corren en totes direccions. Per una banda desautoritzen els jutges espanyols, per exemple, per haver arruïnat la vida adulta dels presos polítics i, per altra, se’ls considera uns àrbitres vàlids si hi ha la possibilitat, per remota que sigui, que destrueixin la carrera política d’un rival. El mateix polític d’Esquerra Republicana, per dir alguna cosa, que desautoritza el calvari judicial d’Oriol Junqueras, és el que troba legítim que Laura Borràs sigui inhabilitada per, suposadament, haver fraccionat contractes contra el que estableix la llei vigent. I la mateixa dona política de Junts per Catalunya que va contribuir a enderrocar Eduard Pujol amb falses acusacions, ara troba que és injust que s’hagués destituït el president Torra per haver penjat una pancarta en defensa dels presos polítics. Les aliances polítiques antinaturals, de conveniència, no agraden gens a l’opinió pública. Com no va agradar gens la imatge de Pere Aragonès, com a vicepresident, al Parlament de Catalunya, assegut, sense aplaudir ni fer costat al cap del Govern català d’aleshores. La col·laboració de l’independentisme polític amb l’espanyolisme del PSOE és difícil de justificar. Però l’acceptació o no de les sentències judicials amb finalitats polítiques, segons la conveniència del moment, desprestigia més que cap altra cosa la política oportunista d’aquests polítics independentistes.

A la gent del nostre país se la va convidar a omplir el carrer i avui encara no ha acabat de tornar a casa, ni amb la pandèmia, ni amb les excuses de mal pagador de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. La recent explosió de fervor independentista durant la Patum de Berga d’enguany potser és un simple anècdota sense cap importància. O potser és alguna cosa més. I l’obligació dels nostres polítics separatistes és saber-ho. Perquè han de servir la voluntat popular i perquè no són remunerats a final de mes per contenir i desmobilitzar la gent que viu avui encara més desvinculada emocionalment del projecte colonial de l’Estat espanyol. Ara que Junts per Catalunya diu, pomposament, que farà una auditoria per avaluar quins són els resultats objectius del govern Aragonès, l’actual, de coalició amb Esquerra Republicana i que “la militància de Junts decidirà” s’està novament, manipulant la voluntat popular i utilitzant la gent amb un oportunisme lleig i políticament equivocat. Un oportunisme que fa enfadar els electors. Perquè tant Junts com Esquerra tenen enquestes i saben el que pensa el personal. I el que pensa el personal és que el desprestigi de l’actual govern és només comparable al que suscitava, a Catalunya, el govern de Mariano Rajoy. I que no cal fer cap auditoria grandiloqüent per saber l’evident. Que els votants independentistes no van votar aquest govern autonomista  per fer autonomisme. I que tampoc no destaca per gestionar brillantment la cosa pública.

Si Laura Borràs deixés de pensar en ella ⸺ si això fos psicològicament possible ⸺, en els jutges vestits de negre, i pensés una miqueta, només una miqueta, en la gent que l’ha votat, en la gent que l’ha dut fins a la trona major del Parlament, no promouria cap consulta amb els militants. És un error. El que faria és una consulta oberta a tots els militants i simpatitzants, com han fet partits tan poc antisistema com el PSC i el pròpia formació de Junts per Catalunya. I quins serien aquests simpatitzants? Doncs tots els independentistes que, almenys per un dia, vulguin ser-ho. Tots els que vulguin dir, a través del vot lliure i secret, que aquest govern no els agrada i que millor deixar-lo caure. Que el que vam votar és independència i que no vam guanyar amb el 52% per gestionar com ho faria el PSC de Salvador Illa, aquest germà bessó de Pere Aragonès. Seria legítim. Tots els independentistes de Junts, d’Esquerra, de la CUP i d’altres formacions, omplint pacíficament i civilitzada, els punts de votació per dir el que realment pensen. Seria la primera consulta popular, a través d’un partit polític merament instrumental, que el poble de Catalunya podria expressar la seva opinió després del Primer d’octubre de 2017. De manera no vinculant, però significativa si molta gent hi anés a votar. Perquè si molta gent hi anés a votar ningú gosaria  parlar de cap altre projecte que no sigui la independència de Catalunya.

És ben senzill d’entendre i encara més de fer. Ho farà Laura Borràs i el seu aliat Jordi Turull? Estic convençut que no. Mai. I no ho faran perquè l’acord de Junts amb Esquerra és un acord per gestionar una autonomia cada cop amb menys poder. I per desmobilitzar, desanimar i dissoldre la majoria social i electoral de l’independentisme català. Esquerra i Junts tenen pànic de la mobilització popular, de la revolta. Si aquest és l’autèntic programa de Junts i és el programa que comparteix amb Esquerra, crec que a les properes eleccions l’independentisme es quedarà majoritàriament a casa. Almenys la Generalitat estarà governada per partits espanyolistes i no notarem gaire diferència.