L’altre dia ens preguntàvem, amb un amic, què se n’ha fet del PSC que tots coneixíem, d’aquell partit que era l’enveja de la resta de partits per la seva disciplina, cohesió, unitat de criteri i ordre marcial. “Fe ciega en el mando”, deia sovint un càrrec del tripartit. Els socialistes catalans havien estat sempre el millor partit del país des del punt de vista organitzatiu. La resta de formacions catalanes eren tota una altra cosa: Convergència era més aviat un moviment nacional, ERC era una agrupació tan plural que sovint acabava en lluites fratricides, ICV era un club d’amics de classe alta i el PP era un partit extemporani i extraterrestre a Catalunya. En canvi, la seu socialista del carrer Nicaragua tenia un aire sòlid de Lubianka, la seu moscovita del KGB, on l’aparell del partit feia i desfeia amb total llibertat, fins i tot posant i traient candidats a la presidència de la Generalitat. “Aparato es libertad”, repetia cofoi un dels més significats membres de l’aparell. Eren els temps en els quals els capitans manaven més que els generals; eren la combinació perfecta de la rauxa nouvinguda del Baix Llobregat i el seny catalanista de Sant Gervasi.
Aquell partit és avui un partit amb menys quadres i amb menys visió de govern, menys intel·lectual i menys connectat a la societat; no té un projecte per a Catalunya, a banda de convertir les institucions catalanes en peons al servei del govern espanyol en la seva lluita contra el PP. No ho dic per dir: quan un govern ho fia tot a la gestió, és que no té cap altre projecte ni ambició que la simple gestió de les seves competències, talment com fan les diputacions, desproveïdes de cap pulsió política. No és un programa negatiu en si mateix, però és bo dir les coses pel seu nom. El president Salvador Illa treballa molt i el tinc per un polític honrat, però li falta l’ambició nacional i la visió que tenia el president Pasqual Maragall, per dir-ne un del seu mateix partit. El PSC és avui un partit tàctic i no estratègic; maniobra políticament en funció de la seva necessitat parlamentària. És per això que abraça en públic algunes mesures que alguns dels seus quadres i dirigents, en privat, no veuen gens clares. Un bon exemple són les mesures erràtiques i errònies en matèria d’habitatge, que adopten únicament pel xantatge parlamentari dels Comuns. Els socialistes han deixat de ser d’esquerra moderada per abraçar, massa sovint, l’esquerra extrema que basa la seva acció en dogmes i no pas en realitats. I en l'àmbit identitari, els socialistes catalans són avui més PSOE que mai i menys PSC que mai.
En l'àmbit identitari, els socialistes catalans són avui més PSOE que mai i menys PSC que mai
El fet de governar a l’Estat, a Catalunya i a Barcelona segurament els dona una falsa sensació de domini i control. Tanmateix, en tots els casos governen en minoria i sense pressupostos, i en dos dels casos, havent perdut les eleccions. Per això farien bé de no confondre el fet conjuntural amb quelcom estructural. Si els socialistes catalans (i espanyols, posats a fer) aixequessin la mirada i contemplessin el panorama europeu, veurien el futur que els espera. El socialisme recula arreu de la UE. Partits socialistes que abans havien estat un referent, com el PSF francès o el PDS italià, són avui ombres del que van arribar a ser i a representar. El motiu és sempre el mateix: l’abandonament de les posicions progressistes i moderades en defensa de les classes mitjanes i el seu decantament cap a posicions marginals i radicals. La desorientació estratègica és sempre la mateixa i els resultats també ho són, perquè els europeus ens assemblem més els uns als altres del que de vegades ens pensem, i les preocupacions d’un llombard, d’un bavarès, d’un irlandès o d’un català no són pas gaire diferents. “Salut i feina”, que deia el president Jordi Pujol, i per això va guanyar sis vegades seguides. Adreçar-se a la gent amb qüestions menors i convertir en bandera temes marginals mai no és una bona idea.
A tot això cal afegir-hi la pugna buscada pels socialistes amb l’extrema dreta per desgastar l’oposició de centre, amb el resultat que tots ja coneixem: François Mitterrand va alimentar i engreixar el Front Nacional per erosionar el centredreta francès, amb el resultat final que el PSF avui és irrellevant, el centredreta governa el país i l’extrema dreta és l’alternativa de govern. Jugada mestra. I això és exactament el que fa el president Salvador Illa a cada ple del Parlament de Catalunya: confrontar sistemàticament amb Aliança Catalana (que no és un partit d’extrema dreta ni feixista, per cert, sinó un partit populista antiimmigració). El mateix fa Pedro Sánchez a Madrid. I en ambdós casos obtindran el mateix resultat: mentre AC creix a la Catalunya de l’Eix Transversal, els alcaldes socialistes metropolitans avisen que als seus municipis és Vox qui creix amb força i qui amenaça les seves còmodes majories absolutes. Catalunya no és una illa al marge d’Europa i els vents que bufen al Vell Continent no s’aturen pas als Pirineus. Anem de pet a un escenari de canvi, diferent, possiblement pitjor, més crispat i sense majories clares, i el PSC treballa, sense potser ni tan sols saber-ho, per accelerar aquest canvi. Potser quan ho vegin ja serà tard i els bàrbars ja estaran esbotzant la porta del món que fins ara hem conegut.