Qui havia de dir que després de desallotjar-lo del poder, Pedro Sánchez aniria a buscar a la llibreria de la Moncloa el manual polític de Mariano Rajoy. El polític gallec va fer del quietisme absolut davant de les situacions de conflicte o inestabilitat una certa virtut, o almenys una arma de supervivència política. Va fer-se mereixedor de comparacions amb la figura taurina del Don Tancredo, consistent a quedar-se quiet damunt d’un pedestal com un estaquirot mentre el brau passa molt a prop. Com Rajoy, Sánchez ha esperat que li fessin la feina sense moure's gaire, en aquest cas també la investidura. Però, ara per ara, i justament pel quietisme, tot apunta a la fallida.

En aquell cas, el 2016, Rajoy va aconseguir a última hora l’abstenció socialista gràcies a una campanya de pressió del sistema, que va fer rodolar el cap del mateix Pedro Sánchez. Tres anys més tard, paradoxalment, aquest ha estat justament el pla inicial del candidat del PSOE: forçar un escenari d’abstenció, en aquest cas per part de Ciutadans. No ha sortit bé. I no serà per l’ajuda que ha rebut aquesta setmana, una pressió que ha arribat del mateix Ibex 35, amb els presidents de la CEOE i Foment de Treball reclamant-ho. Però també de membres importants de l’executiva d’Albert Rivera i fundadors del partit. Però ell no es mou, malgrat deixar el govern d'Espanya en mans dels independentistes. Ni sembla que ho hagi de fer, almenys ara per ara. De fet, sospesa una purga dels crítics aquest estiu (els qui no han marxat), als qui ja ha avisat que “muntin un altre partit” si volen fer Sánchez president. Ha arribat a rebutjar tornar-se a reunir amb el president en funcions.

I encara que s'abstingués Ciutadans, continuaria sent insuficient sense els vots d'Unidas Podemos. O sumant-hi, també, l'abstenció del PP. Uns escenaris que semblen allunyats de la realitat.

En aquest context, a Sánchez només li queda una alternativa: la majoria de la moció de censura. Però, a diferència de fa un any, ja no té aquests suports garantits. Començant pel més important, el de Pablo Iglesias, que malgrat les quatre reunions que ja han mantingut no han arribat a una entesa. El candidat socialista ha optat pel quietisme: posar una oferta de govern gairebé en solitari sobre la taula, insuficient per a Iglesias, i espera que sigui l'altre qui es mogui per acceptar-la. Govern de "cooperació" o govern de coalició: algú haurà de cedir, i no vol ser ell. En públic, però sobretot entre passadissos, els retrets volen d'una banda a l'altra i només enfanguen unes negociacions encallades. Aquesta setmana s'han complert ja dos mesos de les eleccions generals.

 

Però Pedro Sánchez no només està condemnat a entendre’s amb Pablo Iglesias, sinó també amb Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Arnaldo Otegi. Els vots d’Unidas Podemos són insuficients, fins i tot en segona volta, i els vots de l’independentisme són imprescindibles. Tant ERC i JxCat com EH Bildu tenen bona predisposició a facilitar-li la investidura i la governabilitat, sempre i quan hi hagi una aposta clara i decidida pel diàleg. El presidenciable haurà de mirar cap a Catalunya i agafar el toro per les banyes, en comptes de fer el Don Tancredo. La pressió ambiental, especialment després de la trucada Zapatero-Junqueras i de l’entrevista d’Otegi a TVE, no li ho posaran gens fàcil.

Aquest pròxim dimarts, Pedro Sánchez es reunirà amb la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, per a fixar la data del debat d’investidura, que tot apunta a la segona o tercera setmana de juliol. S’hi volen presentar amb suports o sense. La majoria absoluta està en 176, no hi arriba a través de cap fórmula plausible, i la simple en més sí que no. Ara per ara, només té 124 escons lligats: 123 del PSOE i 1 del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). Li falten els d’Unidas Podemos (42), el PNB (6), Compromís (1) i abstencions independentistes (22). Cada cop són més les veus que pronostiquen una primera investidura fallida abans de les vacances d’estiu. Tot plegat té un cert aroma a 2016: aquella legislatura també va arrencar amb una investidura fallida de Pedro Sánchez.

Ara per ara, Sánchez només té lligats 124 escons: els 123 del PSOE i 1 del PRC

Cooperació vs. coalició

Aquesta setmana, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van mantenir la seva quarta reunió, que va tornar a evidenciar les posicions molt allunyades entre les dues formacions. La pugna per les cadires del Consell de Ministres continua acaparant gran part de les discussions. Des del PSOE no volen Pablo Iglesias, però tampoc ningú del seu equip, assegut els divendres a les reunions de la Moncloa. Encara menys quan, en pocs mesos, s'espera la sentència del Tribunal Suprem al judici al procés. Des d'Unidas Podemos volen que ell, el seu líder, s'assegui a la mateixa taula. I denuncien que Sánchez els va traslladar que "prefereix buscar el suport de la dreta". Plou sobre mullat i el terreny està molt enfangat. En això coincideixen veus d'una banda i l'altra de la taula de negociació. Iglesias ja se situa en l'escenari de setembre, però Sánchez s'hi resisteix.

Els vots de Lledoners

Aquesta setmana els diputats presos i suspesos, un cop acabat el judici, han tornat a ser traslladats a la presó catalana de Lledoners. I des d’allà, malgrat que els seus vots no compten, han tornat a demostrar que és per on passaran les decisions de l’independentisme a Madrid. Els diputats presos de JxCat van fer arribar aquest dijous, després de reunir-se amb Laura Borràs i Míriam Nogueras, una carta a la direcció del grup defensant l’abstenció, en contra del criteri de les seves pròpies files. Malgrat que fonts de JxCat assenyalen que el debat encara està "obert", és una presa de posició determinant. Mentrestant, ERC i EH Bildu estan treballant en una posició conjunta. Des de les files republicanes estan disposats a aplanar-li el camí a Pedro Sánchez, però a canvi d’una aposta decidida pel diàleg polític. Oriol Junqueras, amb escó a les Corts espanyoles, ho supervisarà tot.

La jugada navarresa, molt complexa

Hi ha una jugada que permetria investir Sánchez sense concurs dels independentistes: l’abstenció dels dos de Navarra Suma, a canvi que els socialistes entreguin el govern foral a la dreta. Es beneficiaria de la suspensió dels diputats presos, uns vots que no podrien comptar en el bloc del no. Malgrat que alguns sectors donen credibilitat a aquesta carambola, és del tot improbable, especialment després que les esquerres hagin aconseguit un acord per constituir la Mesa del Parlament de Navarra. No cal oblidar tampoc que el PNB és el principal integrant de Geroa Bai, la tercera força a Navarra. En aquest escenari, cada vot compta, i els sis vots dels nacionalistes bascos també són imprescindibles.