La pregunta sembla senzilla: si la Policia Nacional havia lliurat a la jutgessa de l'Audiència Nacional un informe que apuntava que el Marroc podia estar darrere de l’entrada massiva de migrants a Ceuta, per què Fernando Grande-Marlaska no en sabia res? Però la resposta obre un conflicte molt més delicat entre el dret del govern espanyol a disposar d’informació essencial per gestionar una crisi de seguretat nacional i l’obligació dels agents de preservar una investigació judicial de qualsevol ingerència política. El ministre de l’Interior ha reclamat al director general de la Policia, Francisco Pardo, que aclareixi des de quan el cos disposava d’informació que apuntava que gendarmes marroquins haurien conduït migrants cap a la frontera amb l’objectiu de col·lapsar el dispositiu espanyol. Marlaska considera que aquesta informació era "absolutament essencial" perquè l'executiu pogués prendre decisions durant la crisi de Ceuta. Però hi ha una circumstància determinant: segons la informació facilitada sobre les diligències, la jutgessa de l’Audiència Nacional hauria ordenat que el contingut de l’informe només fos comunicat a ella i no a altres organismes. Això converteix el cas en un laberint jurídic i polític. Aquestes són les deu preguntes que l’expliquen
1. Era un informe que Marlaska no podia conèixer?
En principi, no el podia conèixer per la via ordinària d’Interior si la jutgessa havia ordenat expressament que el seu contingut quedés restringit a l’àmbit judicial. Aquesta és la clau jurídica del cas. El document havia estat elaborat pel CENIF a requeriment de la magistrada de l’Audiència Nacional que investigava què havia passat durant l’entrada massiva a Ceuta. Segons les informacions conegudes, la instrucció judicial era clara: el contingut de l’informe havia de ser comunicat exclusivament a la jutgessa i "només es podia informar a la seva senyoria". Això significa que, encara que el CENIF formi part de la Policia Nacional i aquesta depengui orgànicament del Ministeri de l’Interior, els agents que compleixen un encàrrec judicial passen a actuar sota la direcció funcional del jutge. En aquesta situació, la jerarquia política no dona al ministre un dret automàtic a accedir a les diligències. La normativa de Policia Judicial obliga, a més, els investigadors a mantenir reserva sobre les actuacions que els han estat encomanades i estableix que han d’informar de l’evolució i el resultat de la investigació a l’autoritat judicial o fiscal que l’ha ordenada. Per tant, la qüestió no és si Marlaska tenia interès legítim a conèixer una informació potencialment decisiva per gestionar la crisi de Ceuta —evidentment en tenia—, sinó si podia exigir que li fos revelat el contingut concret d’un informe sotmès a una instrucció judicial de reserva. I aquí la resposta apunta més aviat al no.
2. Qui és la 'senyoria' que ha demanat l'informe?
La magistrada que dirigeix les diligències és María Tardón Olmos, titular del Jutjat Central d’Instrucció número 3 de l’Audiència Nacional des del 2018 i membre de la carrera judicial des del 1987. La seva trajectòria té, a més, una particularitat política rellevant: entre el 1999 i el 2003 va deixar temporalment la judicatura per incorporar-se a la candidatura del Partit Popular a l’Ajuntament de Madrid i va ser regidora i tinenta d’alcalde en el govern de José María Álvarez del Manzano. L’Ajuntament de Madrid la situa oficialment entre els regidors del grup municipal del PP d’aquella legislatura. Posteriorment, també va formar part de l’Assemblea General de Caja Madrid en representació del PP, una vinculació que anys després va ser invocada per l’exjutge Elpidio Silva per intentar recusar-la en el cas Blesa. Aquesta passada vinculació política no permet, per si sola, atribuir-li una determinada orientació en la causa de Ceuta ni qüestionar la seva imparcialitat judicial, però sí que ajuda a entendre que no es tracta d’una magistrada amb antecedents polítics vinculats al PSOE ni a l’actual govern espanyol, sinó d’una jutgessa que en una etapa de la seva vida va ocupar responsabilitats públiques sota les sigles del PP.
3. Per què la jutgessa va demanar l’informe?
L’origen de les diligències no és una actuació d’ofici de la jutgessa. La magistrada de l’Audiència Nacional havia obert diligències després de la denúncia que va presentar Iustitia Europa, un partit extraparlamentari presidit per Luis María Pardo. La formació va portar davant l’Audiència Nacional l’entrada massiva de migrants a Ceuta perquè considerava que els fets podien anar més enllà d’una crisi migratòria espontània i tenir implicacions relacionades amb la seguretat de l’Estat. La jutgessa havia de determinar, abans de res, si els fets podien tenir rellevància penal i si l’Audiència Nacional era competent per investigar-los. Per això va demanar informes tant a la Policia Nacional com a la Guàrdia Civil sobre els esdeveniments i sobre les informacions que els cossos de seguretat poguessin haver rebut els dies previs. El CENIF va acabar remetent un document que, segons les informacions publicades, apuntava que el moviment dels migrants no hauria estat exclusivament espontani ni organitzat per màfies, sinó que hi podria haver hagut participació d’agents marroquins.
4. Què és exactament el CENIF?
El Centre Nacional d’Immigració i Fronteres —CENIF— no és un organisme independent ni un servei secret. És una unitat integrada en la Comissaria General d’Estrangeria i Fronteres de la Policia Nacional. La normativa li atribueix, entre altres funcions, l’"activitat d’intel·ligència criminal" en matèria d’estrangeria i fronteres, l’elaboració d’informes especialitzats sol·licitats per organismes nacionals i internacionals i l’anàlisi estratègica dels fluxos migratoris i dels encreuaments irregulars de fronteres. És, per tant, precisament una de les unitats policials millor situades per analitzar què va passar a Ceuta.
5. El CENIF depèn de Marlaska?
Orgànicament, sí. El CENIF forma part de la Policia Nacional i aquesta depèn del Ministeri de l’Interior. Però aquesta resposta necessita un matís fonamental: una unitat policial pot dependre administrativament d’Interior i, al mateix temps, dependre funcionalment d’un jutge quan executa una investigació judicial. La Llei orgànica de forces i cossos de seguretat estableix precisament aquesta doble dependència: els agents de Policia Judicial depenen orgànicament d’Interior, però funcionalment dels jutges, tribunals o fiscals quan investiguen un assumpte que aquests els han encomanat. Dit d’una altra manera: Marlaska és el superior polític de la Policia, però no és el director d’una investigació judicial.
6. Quan es converteix una unitat policial en Policia Judicial?
Aquí comença la zona grisa. La Llei orgànica del Poder Judicial estableix que tots els membres de les forces de seguretat poden exercir funcions de Policia Judicial quan auxilien jutges i fiscals en la investigació de delictes. Quan un jutge els encarrega una actuació concreta, passen a actuar sota la seva direcció funcional. El Reial decret 769/1987 ho concreta encara més: un jutge pot dirigir-se directament al cap de la unitat policial i encomanar-li una investigació sense haver de passar per les instàncies administratives superiors. Per tant, no cal que el CENIF sigui estructuralment una unitat de Policia Judicial perquè els agents que compleixen l’encàrrec de la jutgessa actuïn funcionalment com a Policia Judicial en aquella diligència concreta.
7. Havia d’informar el CENIF Marlaska del contingut?
Aquest és probablement el punt més delicat de tot el cas. La legislació estableix que els investigadors policials han d’informar sobre l’evolució i el resultat de les seves investigacions a l’autoritat judicial o fiscal que les hagi ordenat, en els termes que aquesta determini. A més, l’article 15 del Reial decret sobre Policia Judicial obliga els agents a mantenir una "rigorosa reserva" sobre les investigacions que els han estat encomanades. La mateixa norma permet l’intercanvi intern d’informació dins de la Policia, però introdueix una excepció decisiva: aquest intercanvi no és possible quan hi ha una prohibició expressa del jutge o del fiscal. Per tant, si es confirma que Tardón va ordenar que "només es podia informar a la seva senyoria“”, la resposta és bastant clara: els agents no podien traslladar lliurement les conclusions a Interior.
8. I el director general de la Policia estava obligat a explicar-ho a Marlaska?
Tampoc necessàriament. Francisco Pardo és el màxim responsable de la Policia Nacional i depèn políticament del Ministeri de l’Interior. Però aquesta dependència administrativa no anul·la les obligacions derivades d’una investigació judicial. Si una magistrada ha ordenat restringir el coneixement d’un document, el director general de la Policia no pot ignorar aquella ordre simplement perquè el ministre li exigeixi explicacions. Precisament aquest és el conflicte que s’ha obert ara: Marlaska vol saber què sabia la Policia, des de quan ho sabia i per què no ho va saber el Govern; però la jerarquia política no permet accedir automàticament a tot el que investiga la Policia per ordre d’un jutge.
9. El CENIF hauria hagut d’investigar igualment el paper del Marroc encara que la jutgessa no ho hagués demanat?
Probablement, aquesta és la pregunta políticament més incòmoda per a Interior. El CENIF té encomanada precisament l’activitat d’intel·ligència criminal en matèria d’immigració i fronteres, així com l’anàlisi dels fluxos migratoris, la immigració irregular, els encreuaments il·legals i la coordinació estratègica de la informació fronterera. És més, el mateix CENIF ja havia elaborat el 29 de juliol, un dia abans de l’inici de la crisi, un informe intern alertant d’una presència massiva de persones a la zona fronterera i d’un risc elevat d’entrada per terra o per mar. Per tant, cal separar dos documents. Una cosa és l’informe judicial encarregat posteriorment per la jutgessa, sotmès a les regles de la investigació judicial. I una altra és la informació d’intel·ligència i alerta que el CENIF podia haver generat en l’exercici ordinari de les seves funcions i que, en principi, sí que havia d’alimentar els circuits policials i governamentals de prevenció i resposta. Aquesta distinció pot acabar sent molt més important que la discussió sobre qui havia de conèixer l’atestat judicial. Segons El Independiente, l’informe del CENIF del 29 de juliol sí que va ser traslladat a Fernando Grande-Marlaska, citant fonts del govern espanyol. L’informe posterior encarregat per la jutgessa María Tardón, que apunta a una possible intervenció organitzada del Marroc: aquest és el document que Interior sosté que no va conèixer perquè estava destinat a la magistrada.
10. El cas recorda el de Pérez de los Cobos?
Molt. El 2020 Marlaska va cessar el coronel Diego Pérez de los Cobos com a cap de la Comandància de la Guàrdia Civil de Madrid després d'una disputa sobre la informació relativa a una investigació judicial sobre la manifestació del 8-M i la pandèmia. Els agents de la Guàrdia Civil actuaven com a Policia Judicial i la magistrada havia exigit reserva sobre les diligències. El Tribunal Suprem va acabar anul·lant el cessament el 2023. La sentència va remarcar que no es podia exigir a la cadena de comandament policial que informés Interior sobre una investigació judicial sotmesa a reserva i va considerar inadequada una ingerència governamental en aquestes actuacions. Hi ha, tanmateix, una diferència important: en el cas De los Cobos hi havia una investigació penal plenament oberta i sota secret de sumari. A Ceuta, les diligències de l’Audiència Nacional encara es troben en una fase preliminar en què la magistrada ha de decidir fins i tot si és competent per investigar els fets. Però el precedent pesa especialment perquè el protagonista polític és el mateix.