Hi ha dos episodis que resumeixen molt bé l’estat d’ànim al Palau de la Moncloa a l'espera de la sentència del procés. Les dues escenes tenen com a protagonistes unes institucions de l'Estat que, estant en alguns casos fins i tot subordinades al poder executiu, actuen pel seu propi compte. També uns mitjans de comunicació que actuen com a cadena de transmissió de filtracions interessades. Són els llops solitaris de l'Estat. El seu objectiu és defensar el seu propi Estat, que consideren amenaçat per l'independentisme. Per a fer-ho, si cal, estan disposats a crear problemes als seus propis caps polítics incendiant l'ambient a Catalunya. A les portes del veredicte de Manuel Marchena, que tampoc no pot controlar, això és un maldecap crònic. 

El primer acte va tenir lloc després de la detenció de membres dels CDR, acusats de terrorisme, per l’Audiència Nacional, casualment on Marlaska va exercir durant tants anys de jutge. L’anomenada Operació Judes va saldar-se amb set detinguts en presó incondicional sense fiança, i dos més en llibertat amb càrrecs. A Moncloa els va agafar l’actuació judicial d’imprevist. Pedro Sánchez, que acabava d’aterrar a Nova York quan es produïen els escorcolls, no sabia ni com valorar-ho. No tenien informació de la seva pròpia policia. La mateixa policia que hores després va regar els diaris de la capital de filtracions sobre explosius i goma2.

Segons va revelar El Mundo, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va convocar els comandaments policials de la Guàrdia Civil —entre ells el director general Félix Azón— per a retreure’ls que no l’havien informat amb antelació de la importància d’aquells escorcolls i detencions. Els va reclamar que, quan tingués lloc una nova operació d’aquestes dimensions, disposés de més informació. Desde la Moncloa no desmenteixen l’esbroncada i admeten que no disposava de tota la informació. Es limiten a dir que es va exagerar l’episodi. No és el primer cop que Marlaska es troba en aquesta situació: ja li va passar amb la detenció de 16 independentistes, entre ells els alcaldes cupaires de Celrà i Verges, pels talls de la via de l’AVE a Girona. Allò va ser a les portes del judici; això d’ara, a les portes de la sentència.

El segon acte ha tingut lloc aquesta mateixa setmana, durant la celebració de la patrona de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca. El cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Pedro Garrido, va decidir, davant les autoritats presents, pronunciar un abrandat discurs polític contra l’independentisme, relacionant la “revolució dels somriures” amb el terrorisme i entrant a valorar la imminent sentència. La direcció política i alts comandaments dels Mossos d'Esquadra van acabar abandonant l’acte davant l'espectacle que estaven veient propi d'una policia política.

Tant és així que la delegada del govern espanyol Teresa Cunillera va haver d’anar hores més tard al complex Egara dels Mossos a disculpar-se amb la policia catalana, tot i que amb la boca petita i desmentint-ho públicament. Internament, dins el Ministeri de l’Interior, també hi ha hagut retrets cap a les paraules “inoportunes” del comandament policial. Els socialistes, en privat, admeten que millor no entrar-hi. Només Miquel Iceta ha sortit públicament a censurar el discurs polític.

En són només dos d'una llarga llista, encara amb pàgines per escriure. El denominador comú: la Moncloa controla el govern, però no controla l’Estat. Hi ha institucions de l’Estat que compten amb una agenda pròpia, fins i tot quan pengen de l’executiu, i que torpedinen l’acció del Consell de Ministres. Ha estat una constant des que Sánchez va arribar a la Moncloa, especialment en la qüestió catalana. Per si fos poc, tot això ha anat replet de muntanyes de filtracions a mitjans de comunicació afins, com aquest dissabte amb les condemnes als presos polítics. El poder executiu està en un gabinet de crisi permanent.

Pedro Sánchez ha insistit durant les últimes setmanes i dies que contempla "tots els escenaris". La realitat és que només contempla els que realment pot controlar.

En el judici

Que la Moncloa no controla ni les institucions que podria controlar ja va evidenciar-se durant el judici. Malgrat el relleu al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat amb la progressista Maria José Segarra, el ministeri públic va acabar mantenint l’acusació per rebel·lió. L’amenaça d’una revolta dels fiscals del Suprem davant una hipotètica ordre de rebaixar la tensió va jugar un paper molt important. Un cas molt semblant va passar amb l’Advocacia de l’Estat, que depèn directament del govern espanyol. Va personar-se en la causa només per malversació i va acabar acusant fins i tot per sedició.

Discurs del Rei?

Malgrat els dubtes que tenia Mariano Rajoy, el rei Felip VI va acabar pronunciant un discurs el 3 d’octubre del 2017, dos dies després del referèndum, assenyalant a la Moncloa el camí del 155. Si hi haurà discurs després de la sentència és ara per ara un misteri. Si més no és significatiu que la seva agenda està pràcticament buida dilluns i dimarts, dies quan està previst que es faci públic el veredicte del Tribunal Suprem.