L’exili català continua ampliant fronts i a cada nou pas augmenta la pressió sobre l'Estat espanyol. En només una setmana, l’exili dels polítics catalans ha agafat una dimensió inesperada. Després que diumenge passat la consellera Clara Ponsatí fes públic que havia abandonat Bèlgica per reincorporar-se a la Universitat de Saint Andrews, al Regne Unit; dimarts el president Carles Puigdemont ampliava els fronts i anunciava un nou viatge: Suïssa.
De fet, aquest mateix dissabte Puigdemont ja va desplaçar-se a la ciutat de Ginebra, on els propers quatre dies se celebraran diversos actes sobre la regressió dels Drets Humans a Espanya. El president té programats almenys dos actes, un aquest mateix diumenge i un altre dimecres, on parlarà sobre el cas català i el dret a l’autodeterminació. Puigdemont, però, no serà l’únic. A les jornades, que comptaran amb la presència d’experts així com també de polítics i familiars dels presos, també hi serà present la consellera Meritxell Serret.
Així doncs, Puigdemont i Serret deixen Brussel·les durant uns dies i traslladen el cas català a Suïssa, país en el que també hi ha refugiada de la justícia espanyola la cupaire Anna Gabriel.
D’aquesta manera, ja són quatre els països on s’ha estès l’exili català: Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit, a més de Dinamarca, encara que només fos per un viatge de dos dies que Puigdemont va fer al mes de gener, i que va provocar un nou intent frustrat de la justícia espanyola de detenir-lo. A aquests països, per altra banda, cal sumar els moviments que han fet alguns consellers i que no han estat tan públics i notoris, com els dos viatges de Lluís Puig als Països Baixos i a Luxemburg.
Tots aquests moviments inquieten a l’Estat espanyol, des de la fiscalia i el Tribunal Suprem fins al mateix govern del PP, que voldria detenir-los i fer-los declarar davant del jutge, el que suposaria un previsible ingrés a presó. El jutge Pablo Llarena, però, no vol quedar en evidència en l'àmbit internacional i no es vol veure's abocat, una altra vegada, a retirar una euroordre, com ja va passar el passat mes de desembre.
EFE
La detenció dels exiliats, tres intents fallits
El 30 d’octubre, després d’unes hores d’incertesa en no saber on era Carles Puigdemont després de l'aplicació del 155, es donava a conèixer que el president havia viatjat a Bèlgica amb alguns dels consellers. L’endemà l’Audiència Nacional, qui aleshores portava el cas, els citava a declarar per aquell mateix dijous i els imputava, entre d’altres, els delictes de rebel·lió i sedició. Alguns dels membres del Govern van decidir tornar i presentar-se davant el jutge -que després de declarar els va enviar a la presó-, mentre que els altres van decidir mantenir el pols des de Brussel·les i seguir internacionalitzant el procés.
Així doncs, cinc membres del Govern català, amb el president Puigdemont al capdavant, no van comparèixer davant l’Audiència. La jutge Carmen Lamela va decidir emetre una euroordre d’extradició, però després de dues compareixences de Puigdemont i els consellers davant el jutge belga i de més d’un mes d’espera, Espanya va acabar retirant l’ordre.
Els delictes de rebel·lió i sedició no estan tipificats dins la llista de 32 delictes pels que els països de la Unió Europea extradeixen de forma automàtica i, per tant, era un jutge belga qui -estudiant l'equivalència dels delictes dins el seu Codi Penal- havia de decidir si enviava Puigdemont i els consellers de tornada cap a l’Estat espanyol o no. Finalment, però, no va caldre. El jutge del Suprem Pablo Llarena, quan va assumir el cas, va decidir retirar la petició.
Les possibilitats que Bèlgica denegués la petició, o que l’aprovés per delictes menors –i no per rebel·lió i sedició–, va obligar a fer marxa enrere a la justícia espanyola, ja que una extradició limitada a alguns delictes com desobediència o malversació hagués provocat que no se’ls hagués pogut jutjar pels delictes més greus i que impliquen llargues penes de presó. Una opció que no agradava a Llarena.
Si aquests fets tenien lloc al desembre, al gener Puigdemont va tornar a desafiar la justícia espanyola viatjant a la capital de Dinamarca, Copenhaguen. El moviment va irritar la fiscalia, que va demanar una nova euroordre de detenció. Llarena, però, va desestimar la petició i no la va cursar. La diversitat de codis penals dels països europeus i la valoració que en pugui fer cada jutge, que pot ser força diferent, complica que es pugui arribar a produir la detenció i el trasllat a Espanya.
Aquest és el mateix argument pel que Llarena tampoc va cursar una ordre de detenció internacional quan l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel va decidir plantar la declaració i va donar a conèixer que s’havia traslladat a Suïssa. En el cas de Clara Ponsatí, que tot just fa una setmana va anunciar que tornava a Escòcia a treballar a la universitat, la fiscalia va desestimar demanar res.
Nervis pel viatge a Suïssa
El viatge de Puigdemont a Suïssa ha tornat a posar contra les cordes a l’Estat espanyol. Per aquest motiu, en saber-se que el president i la consellera Meritxell Serret viatjarien a Ginebra –amb visita a l’ONU inclosa– la fiscalia va decidir moure fitxa i va anunciar que demanaria a la Interpol que s’estudiï si se’ls pot detenir, a ells dos a més de la cupaire Anna Gabriel, i si se’n pot demanar l’extradició. També va assegurar que presentaria un escrit davant el Suprem per demanar que es limiti el passaport dels exiliats fora de l’espai Schenguen. De moment, però, sembla que aquesta intenció de la fiscalia només ha quedat en un comunicat. Si més no, de moment.
El país helvètic té un estatus molt especial. Forma part de l’espai Schenguen, pel que no hi ha fronteres entre els països, però no forma part de la Unió Europea, pel que no serveixen els convenis europeus d’extradicions ni les euroordres i, per tant, l’extradició és més complicada. A més, Suïssa és un país àmpliament reconegut pel bon funcionament de la seva democràcia i per la seva sensibilitat amb els drets humans, i el govern del país ja ha rebutjat una extraditació política.
El govern suís ja va deixar clar quan va arribar Anna Gabriel que no extraditaven per motivacions polítiques, i aquest divendres ho va tornar a fer en el cas de Puigdemont. "Qualsevol extradició per delictes polítics està exclosa. La situació no ha canviat i, per tant, no hi ha cap base legal per a una detenció a Suïssa", va defensar el portaveu de l'Oficina Federal de Justícia de Suïssa, Folco Galli, aquest mateix dijous.
Tornarà l'euroordre?
Aquests intents frustrats, però, no volen dir que la justícia espanyola hagi renunciat a demanar la detenció de Puigdemont. El jutge Pablo Llarena presumiblement reactivarà l'euroordre de detenció contra Puigdemont i la resta d’exiliats quan es dicti l’ordre de processament. Un cop acabi la fase d’instrucció, que Llarena ha allargat un any declarant la causa complexa tot i que podria no esgotar el termini, el jutge dictarà l’ordre de processament, on es donaran a conèixer els delictes del que finalment són acusats. Aquest fet oferirà a les autoritats dels països on resideixin en aquell moment els polítics catalans les proves dels delictes dels que se’ls acusa, el que garantiria més possibilitats de què finalment fossin extradits.
Ara bé, un cop acaba la instrucció del cas, podria ser que finalment Llarena no acabés acusant-los dels delictes més greus –rebel·lió i sedició– i només ho fes per desobediència i malversació. En aquest cas les extradicions serien més fàcils. Per contra, els delictes de rebel·lió i sedició estan tipificats de maneres molt diferents en els Codis Penals dels diferents països i, a més, generalment impliquen violència, fet que dificulta que el jutge que ha de valorar els casos abans d’extraditar-los pugui trobar un delicte equivalent al seu país imputable a Puigdemont per permetre el seu retorn a Espanya.
En el cas de Bèlgica, on actualment viuen Puigdemont i el gruix dels consellers exiliats, els delictes de sedició i rebel·lió impliquen violència contra els agents de la autoritat i les penes són molt més baixes que a Espanya. Mentre que a Espanya aquests delictes estan tipificats amb 15 i 30 anys de presó, a Bèlgica la penes van en funció de si s’han utilitzat armes o no, i si la violència és individual o col·lectiva. El càstig més dur correspondria a un cas en què s’hagin utilitzat armes i siguin diversos els rebels, amb una pena d'entre 5 i 10 anys de presó. En altres casos podria ser de només uns mesos.
Per tant, caldrà esperar a veure de quins delictes s'acaba acusant la cúpula política independentista, per saber si seran extradits. De moment, però, els exiliats catalans podran seguir gaudint de la seva llibertat de moviments fora de l’Estat espanyol.