El diari El País publica el blog Hechos, dedicat a “desacreditar històries falses, comprovar si són veritables les afirmacions de polítics o figures capaces d'influir en l'opinió pública (...) i evitar que passin per certes notícies incorrectes i inexactes”, segons s’explica al mateix blog. Aquest divendres es titula “Marta Rovira miente: no se exilia, se fuga” i, amb patriòtica exaltació, esmena la plana a la carta on la secretària general d’ERC explica per què ha marxat a Suïssa.

Segons Hechos, Marta Rovira havia de dir que “fuig com a presumpta culpable d'un delicte de rebel·lió” contra una democràcia “signant de totes les convencions sobre Drets Humans i llibertats de l’ONU i de la UE [que] garanteix la llibertat d'expressió” i, “per tant, no s'exilia per poder exercir lliurement la seva llibertat d'expressió [...] sinó que fuig per eludir les possibles conseqüències judicials dels seus actes”. (Entre nosaltres: “exercir lliurement la llibertat d’expressió” té força eh. Com si es pogués fer d’altra manera).

Quina comèdia d’orgull ferit. El primer fet que Hechos no respecta és el mateix text de la carta de Rovira i el significat de les paraules que fa servir. L’exdiputada usa el verb “sentir”. Sent “tristor”, sent “la seva llibertat d’expressió censurada”, sent “la seva llibertat limitada”, no se sent “lliure”.

Sentir. Cap de les catorze accepcions d’aquest verb al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española (el blog s’escriu en espanyol) li dona altra significació que la de manifestar un estat d’ànim, una emoció més o menys racionalitzada, i subjectiva. És a dir, que la carta de Rovira no conté dades científiques ni formula proposicions demostrables empíricament o conceptes verificables jurídicament. Agafar-s’ho així, com pretén el blog, faria riure si no fos per la penosa situació de l’exdiputada i la fredor cruel amb què El País tracta els seus sentiments lliures i personals, tot volent imitar l’objectivitat i el rigor del llenguatge de la ciència.

La raó és simple: no hi ha a la carta cap fet verificable. Com es verifiquen els sentiments, dels que no es predica veritat ni mentida? Mentir implica la intenció d’enganyar. Com la coneixen, la intenció de la Marta Rovira, o la de qualsevol? Doncs de la mateixa manera que podem conèixer la d’El País en publicar aquesta anàlisi pseudocientífica. De cap manera. El blog, però, amb el pretext de verificar uns fets inexistents, atribueix a Rovira idees o intencions inconfessables. L'error és de primer de seny: Hechos s’agafa una suposició seva com un fet, sense provar-la.

I així tot. Ni dues ratlles explicant que l’únic que hi veu rebel·lió i sedició és l’instructor, les decisions del qual han estat qüestionades per més de 120 juristes espanyols, entre els quals José Antonio Martín Pallín,  Javier Pérez Royo o Joan Josep Queralt. Esclar que això no ho explica tot, però ajuda a entendre que Marta Rovira parli a la seva carta d’uns “tribunals que intimiden i que apliquen —descaradament— criteris polítics”, com a motiu de la seva marxa a Suïssa.

Potser aquest pretès fact-checking, el que demostra, més que voluntat d’aclarir res, són les ganes que li tenen a Marta Rovira (o a l’independentisme) o de contribuir al relat governamental espanyol.

A sobre, el blog es clou dient que el president Puigdemont i els consellers Comín, Puig, Serret i Ponsatí “son huidos, que no exiliados”. Aviam. Els cinc van marxar a Bèlgica abans que els cités el jutge espanyol. Quan els va citar, via euroordre, van acudir als jutjats belgues a posar-se a disposició de la justícia. El jutge va retirar l’euroordre per por que li tombessin, ves per on, els delictes de rebel·lió i sedició (tornem-hi). Els van deixar anar i ningú, fins aquest dissabte, no els reclama. Puigdemont ha viatjat a Dinamarca, a Suïssa, a Finlàndia. Ponsatí és a Escòcia, ha viatjat a Alemanya i a Àustria. Pel que fa a Anna Gabriel, el govern federal suís, ja ha dit que no l’extradiran per un “delicte polític”. Etcètera. Pels fets comprovats, els hechos, semblen de tot excepte fugits.

Hechos té preferència pel procés independentista. Des del seu naixement li ha dedicat 28 peces, el tema que més. Només per comparar-ho, a verificar afirmacions del govern espanyol n’ha dedicat cinc. A més, algunes de les dedicades al procés són fabricacions, com la que atribueix a un indepe la trola del jutge de l’Audiència Nacional mort misteriosament, una superxeria recurrent que han fet córrer per conspiranoics de tots colors. D’altra banda, la majoria de les dedicades al govern espanyol tenen a veure amb afers menors o antics, com el petrolier Prestige o aquella on s’alliçona Rajoy que el parlamentarisme “no va néixer al Regne Unit sinó a Lleó”, qüestió decisiva per a la pau i el progrés del món contemporani. (I ni això. Per paga, Rajoy tenia raó perquè parlava del parlamentarisme modern). Etcètera.

Volen casos que mereixen un bon fact-checking? Un clàssic antic és el ministre Dastis titllant de fake news els vídeos de la repressió del 1-O. Un altre, d’aquesta mateixa setmana, és l’afirmació de Rajoy que l’1-O no hi va haver “violència gratuïta” o, d’aquest mateix divendres, les comparacions fantàstiques del jutge Llarena a la seva interlocutòria. Pel que s’ha vist fins ara, però, és recomanable posar-se còmode.