Hom atribueix al jurídic militar general Charles J. Dunlap, el 2001, l’expressió lawfare, contracció en anglès de law (dret) i warfare (guerra). Es tracta, no d’una guerra legal, sinó de fer la guerra amb armes legals, el que no és ni de lluny el mateix. Igual que Von Clausewitz va dir que la guerra era la política per altres mitjans, en aquesta concepció, el dret és la guerra per altres mitjans.

Òbviament, guerra i dret com arma bèl·lica s’exclouen, llevat que utilitzem el terme dret com a conjunt de giragonses retorçades, en frau de llei. La Brigada Aranzadi és el que practica: ha dissenyat l’aparell jurídic de l’Estat per aixafar els dissidents, siguin els que siguin, des de rapers, titellaires, avisflauta a indepes catalans.

Quan el difícil equilibri de drets i interessos ciutadans i institucionals es trenca per abús de poder, el sistema, encara que formalment es mantingui, en realitat, salta pels aires. Aleshores vivim una barroera comèdia de l’absurd: uns, els que tenen la paella pel mànec, afirmen que el sistema està vigent amb totes les seves garanties, fins i tot que el sistema en qüestió enlluerna el món. Les víctimes, cada cop de capes més amples de la societat, diuen el contrari: se’ls aixafen els seus drets i les formes jurídiques no són més que una pura entelèquia buida de continguts reals i efectius. Aquest marc s’assembla prou al que estem patint a hores d’ara a la pell de brau i no només a Catalunya.

Es tracta, no d’una guerra legal, sinó de fer la guerra amb armes legals, el que no és ni de lluny el mateix

Arribats a aquest punt, si el lawfare és una guerra, l’emmarcat com a enemic es defensarà per mitjans anàlegs. Una de les armes més danyoses en guerra és la desmoralització; en lawfare, més encara. Així, l’exili, que no fugida, del president Puigdemont a Bèlgica ha suposat unes severes derrotes psicològiques i jurídiques al sistema político-judicial espanyol. Exactament com la començada a infligir per Anna Gabriel amb el seu refugi a Ginebra.

En què consisteixen aquestes derrotes, si més no momentànies? En forçar el règim político-judicial vigent a tenir por, i molta, de no poder superar l’escrutini de països democràtics consolidats com són, per una banda, Bèlgica i Dinamarca i, per una altra, Suïssa.

Primer la jutgessa Lamela va emetre a Brussel·les una euroordre alterada (incloent-hi delictes de corrupció) perquè portessin a l'Audiència Nacional Puigdemont i la resta de consellers que el van acompanyar. Com és sabut, ni la rebel·lió ni la sedició ni la malversació formen part del llistat de 32 delictes que permet l’automatisme de l’euroordre. Abans de discutir al Palau de Justícia de la capital d’Europa, un cop descartada la corrupció (suborn!), el nou jutge espanyol al càrrec, el magistrat Llanera, va retirar l’euroordre i l’ordre internacional de detenció. I, posteriorment, quan Puigdemont va a anar a conferenciar a Copenhaguen, tot obviant la petició de la Fiscalia, no va emetre cap euroordre.

L’empat amb oscil·lacions està servit, però l’Estat té a perdre el seu crèdit internacional, l'impossibilitat d’exportar el que amb fruïció ven de portes endins a una ciutadania poc i mal informada

Malgrat el nombre exponencial d’experts en dret belga, danès i extradicional, tot apunta que hi ha por per no superar l’escrutini de justícies democràtiques en matèria de rebel·lió, sedició i malversació. La trompetejada violència (de l’aixecament, curiosament, res se'n diu) de la rebel·lió i de la sedició sembla ser només un giny de consum intern, que fora ningú compraria. I de la malversació cap paper digne de tal nom ni s’ha vist ni s’ha discutit. Això sense entrar en les discutibles garanties legals i processals que marceixen la causa dels sobiranistes. Garanties, recordem-ho, sobre les quals el Tribunal Europeu de Dret Humans estira regularment les orelles al sistema jurídic espanyol.

Veient aquest panorama, no resulta gens estrany que la cupaire Gabriel s’hagi plantificat a Ginebra. A Suïssa no hi ha euroordre: és a dir, l’automatisme de la doble incriminació per una sèrie de delictes ni tan sols està en lliça. A Suïssa el que hi ha és el tractat d’extradició amb Espanya de 1883, el Conveni Europeu d’Extradició de 1957 i la llei federal suïssa de cooperació jurídica internacional de 1981. Entre els delictes extraditables no s’esmenten ni la rebel·lió ni la sedició ni la malversació.

La raó: estan exclosos de l’extradició pel dret convencional i pel dret federal suís els delictes polítics. Sembla que els ací esmentats, però, sí que ho són. Si a més els suïssos recorden que Espanya no va voler extradir Falcciani, cosa que tenen ben present, la reciprocitat, base elemental de l’extradició, se’n va en orris. Novament, el perill prou cert, de no superar l’escrutini de justícies estrangeres, és damunt la taula.

I això, dins de lawfare, és una defensa bàsica. Immobilitzar l’adversari resulta primordial. L’empat amb oscil·lacions està servit, però l’Estat té a perdre el seu crèdit internacional, l'impossibilitat d’exportar el que amb fruïció ven de portes endins a una ciutadania poc i mal informada.

Per altres motius diferents dels que van sostenir Aute i Forges el 1976, amb altra lletra i altre context, som davant un revival de Suiza, patria querida. Cançó aquesta que, ves per on, torna a estar d’actualitat (bé, mai l’ha abandonada).

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat