Dimarts passat el magistrat instructor en el tema dels delictes imputats als membres del Govern de la Generalitat, de part de la Mesa del Parlament i als Jordis va dictar una providència-riu en què demana diverses diligències i actuacions. No entrarem en la seva anàlisi, atès que el seu contingut en si és poc rellevant a l'objecte d’aquestes línies, que no és altre que palesar la falta de matèria penal de les actuacions que hem estat comentant i analitzant des de fa setmanes. Aspectes que ara deixo de banda en el context d’un article periodístic, però que tenen una indubtable rellevància jurídico-penal i política.

Així, en primer terme, via la resolució judicial més ínfima, la providència, es torna a canviar l’objecte del procés penal en marxa, sense que ningú ho hagués demanat. La resolució judicial parla d’un plet penal per "eventuales delitos de rebelión, sedición, prevaricación o malversación de fondos públicos". S’ha afegit ara la prevaricació, delicte al qual el fiscal en la seva querella esmenta com a integrat en infraccions més greus i que, per tant, no individualitza.

En segon lloc, si tornem a llegir els articles que preveuen les conductes que interessen a l’instructor, la rebel·lió i la sedició —de la resta no fa esment—, no surten a la referida resolució els termes aixecament, alçament, violència o intimidació. Ben curiós. O simptomàtic. Per sustentar aquesta afirmació cal fer una capbussada en el dret penal, en concret, en la teoria del delicte.

Si, amable lector o lectora, després d’aquest avís continua llegint, prometo no donar gaire mal de cap. Paraula.

El que es tracta és, si més no en seu d’instrucció, criminalitzar l’independentisme com si fos terrorisme. Res se'n diu de l’aixecament

Comencem. El que en el carrer en diem delictes, per exemple, un homicidi, una estafa, una falsedat... al Codi penal venen configurats com a tipus penals. Un tipus penal no és més que un retall de vida, molt simple. Així, quan el Codi penal parla que serà castigat com a homicida qui mati altri, ens està retratant l’esquema de l’homicidi. En principi, la confecció dels diversos tipus penals ha de ser sintètica i en termes precisos. En qualsevol cas, tots els tipus tenen en comú que estan confeccionats com a oracions normals i corrents. Així, tenen un subjecte, un verb i uns complements.

El subjecte de la infracció, l’autor, el delinqüent, es configura en l’anònim “qui” amb què solen començar els tipus penals. Després, el verb, que estableix l’acció que es castiga, constitueix el nucli del delicte: matar, enganyar, sostreure, falsificar, traficar... Aquest verb, com en tota oració, té uns complements; té un complement directe (la víctima, qui rep l’acció de l’autor), pot tenir altres complements indirectes (els perjudicats del delicte, però que no en són víctimes: els fills de l’assassinat, per exemple). Finalment, presenta la majoria de vegades uns complements circumstancials, de temps, de mode, de mitjans emprats...

Així, en prou ocasions el legislador completa el tipus penal amb els termes violència o violentament. Per exemple, si l’accés carnal és violent, passa a ser violació i té més pena que si la violència és absent; el mateix succeeix en la sostracció d’un bé moble: si no hi ha violència, és un furt, sinó serà un robatori.

Vist i sabut el precedent, el que defineix un delicte és el verb que descriu l’acció, no les circumstàncies, com la de la violència. En efecte, la violència està present en molts delictes, però la violència per si sola, o és delicte autònom o no és res. Necessita, com a complement circumstancial, acabar de donar contingut al tipus penal, contingut que ve ja establert pel verb. Com tot complement, és tributari de qui complementa, és a dir, de l’acció nuclear del tipus penal, acció descrita en un verb que és el que fa que estem davant d’un delicte concret i no d’un altre o de cap. Parlar d'amb violència, si no sabem si és una sostracció, una agressió sexual o un delicte de gènere, és no dir res jurídico-penalment substancial per si mateix.

El procés sobiranista, des que es va iniciar, es podrà qualificar jurídicament i política com es vulgui, però en cap cas hi ha hagut cap mena d’aixecament públic i violent o tumultuari

Darrerament, la discussió pública —i sense gaires fonaments jurídics dignes de tal nom— se centra en la violència en parlar de rebel·lió o sedició. Però no se centra en els verbs ni del delicte de rebel·lió (alçar-se) ni de sedició (alçar-se, també).

Dit això, té molt poc sentit investigar el complement, la violència, en aquest cas, si no s’ha acreditat el verb, alçar-se. En cap lloc de les resolucions judicials que hem vist fins ara s’esmenta cap mena d’aixecament. Es divaga, no torçant, sinó, a parer meu i de moltíssims altres penalistes, abandonant la lletra de la llei, sobre que sigui violència —quelcom que ja hem discutit dies enrere en aquestes mateixes pàgines—. Res, però, d’alçament.

Per què no se’n parla? Vejam. La instrucció d’un cas penal serveix per confirmar o descartar els fets que estan descrits a la denúncia o querella que dona inici al procés. De vegades, es tracta de complexos conceptes jurídics —per exemple, que és una resolució en un delicte de prevaricació o que és deute tributari o que sigui una insolvència punible, creada pel deutor...—. Aquests conceptes no són sempre fàcils d’esbrinar.

Tanmateix, els temes perceptibles pels sentits, com un feix de diners, un document o una ratllada en un cotxe, són més simples: es perceben o no, és a dir, hi són o no hi són. L’aixecament, alçament o com li vulguem dir és un tema fàcilment perceptible pels sentits. Tots sabem què és una rebel·lió (el 23-F, el 18 de juliol, Primo de Rivera...): amb més o menys èxit un grup nombrós de persones surten al carrer a prendre institucions públiques i/o privades, mostrant, i arribat el cas fent servir, la violència física, normalment amb armes.

El procés sobiranista, des que es va iniciar, es podrà qualificar jurídicament i política com es vulgui, però en cap cas hi ha hagut cap mena d’aixecament públic i violent o tumultuari. Es miri com es miri, cap grup considerable de persones ha sortit al carrer coordinadament amb objectius físics estratègics (institucions, centres de comunicacions...) per ocupar-los i, al cap i a la fi, donar la volta a la truita, amb violència també física. El procés no anava d’això.

Doncs bé, l’únic que sembla interessar és desxifrar els plans independentistes, que, en si mateixos, no són ni tan sols il·legals. El que es tracta és, si més no en seu d’instrucció, criminalitzar l’independentisme com si fos terrorisme. Res se'n diu de l’aixecament. És com si a l’hora de fer-nos una casa ens preocupés la pintura del dormitori més que els fonaments i les parets mestres.

A més, i això causa més perplexitat encara, el destí de totes les investigacions que ordena l’instructor és la resistència greu –que pot ser un delicte– i l’esporuguiment (amedrentamiento), que no constitueix com a tal cap delicte. Res d’aixecament ni de violència física.

Torno, doncs, a la pregunta del títol: Rebel·lió? Quina rebel·lió? 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat