La Vanguardia i El Punt Avui són els únics que obren la seva portada amb la crisi oberta per Pedro Rubira, el fiscal de l’Audiència Nacional que ha qüestionat “la imparcialitat i la serenitat” de l'Audiència de Barcelona per jutjar el major Trapero i la cúpula del departament d'Interior. El Tribunal de Justícia de Catalunya no s’ho ha agafat bé i ha dit que “[aquestes] afirmacions suposen un atac molt greu i sense cap justificació al Poder Judicial en el seu conjunt i al mateix sistema constitucional”. Patapam!
És l’afer més gruixut del dia perquè afecta a drets fonamentals dels ciutadans. És molt més gruixut que el xivarri sobre el “relator”, “coordinador”, “mediador” o com se’n digui, entre els governs espanyol i català, que és un afer només polític.
Rubira pretenia raonar la competència de l'AN en casos de rebel·lió o sedició, qüestió que cou molt allí perquè no hi ha gairebé cap jurista que ho justifiqui. És que és molt difícil. D’entrada, la Llei Orgànica del Poder Judicial no atribueix a l’AN, sinó a la Audiència Provincial, la competència en aquests casos. I la qüestió és d'una delicadesa extrema, doncs afecta a un dret bàsic: el dret al jutge ordinari predeterminat per la Llei que consagra l’article 24.2 de la Constitució i reforça el 117.3-4.
El fiscal Rubira ve a dir que, a Barcelona, jutges i fiscals estan inquiets i per això no es poden fer càrrec del cas professionalment. Per tant, és lògic que de Trapero et al se n’ocupi l’AN a Madrid, on es respira pau i calma. La valoració de l’estat d’ànim dels jutges i fiscals de Barcelona és una opinió no jurídica del fiscal Rubira, esclar. Invocar-la enmig d’un procediment (i quin procediment!) contra un dret fonamental com és el del “jutge natural” justifica recórrer el cas al Tribunal Constitucional. Si les defenses no tenien prou arguments, ahir el fiscal els en va regalar un altre més.
D’aquí la reacció tan forta del Tribunal de Justícia de Catalunya, que no només es queixa perquè es menysté als jutges i fiscals que treballen a Catalunya, sinó perquè el mateix fiscal dona un magnífic argument —aquest sí, jurídic— per dubtar de la seva “serenitat i imparcialitat” i, per extensió, de l’AN, que s’ha posat de peus a la galleda en publicar una nota on vol explicar que el fiscal no ha dit el que ha dit. Seria còmic si no fos tan delicat.
Pitjor encara, el dret afectat està protegit per l’article 6 de la Carta Europea dels Drets Humans. De ben segur que a la justícia europea li tocarà estudiar si l’actuació de Rubira en aquest cas ha contaminat el procediment. A qui no vol cols, dos plats.
Indignació patriotera
Els altres diaris s’han estimat més obrir portada amb el “relator” que els governs espanyol i català han acordat afegir a la mesa de diàleg entre els partits del Parlament. No és poca cosa —però és una politiqueria, que avui és així i demà aixà. Certament, ahir, quan es va escampar la notícia, tots els que saben alguna cosa de periodisme es van adonar que les portades de la dreta mediàtica serien un batibull d’indignació patriòtica contra el “relator”, i que els diaris de Barcelona s’ho agafarien, embadalits, com una aparició celestial i promesa del paradís.
Segons les descripcions de la vicepresidenta Calvo, la Moncloa, la consellera Artadi o el diputat Iceta, el “relator” és algú “que pugui prendre notes, convocar i coordinar” la mesa; “que entengui bé de tot allò que estem parlant”, que “coordini les reunions i ajudi al seu desenvolupament”; “una persona neutral i triada de comú acord”, que eviti “versions contradictòries a l'hora de comunicar els acords” i “doni fe” de les converses. L’han anomenat “coordinador”, “facilitador”, “notari”… S’hi val tot fora de “mediador”, terme que evoca realitats molt incòmodes per Madrid. Bé. El nom no fa la cosa.
Calvo ha afegit encara que la mesa desenvoluparà “un diàleg dins la llei” i n’ha justificat la importància d’acord a la gravetat del moment: “Parlem de la unitat de l'Estat, d'una crisi territorial, i volem donar sortida a una situació molt difícil com és la de Catalunya”. Artadi fins i tot ha dit que la mesa serviria, eventualment, per a desbloquejar els pressupostos de l’Estat.
Aquest plantejament —tot just un esbós encara escarransit del diagnòstic i del mecanisme de diàleg— és perfectament assumible entre adults raonables que saben que tots sols no es posaran d’acord ni en l’ordre dels seients. Vénen al cap les imatges suades del matrimoni en crisi o dels processos de pau però, vaja, l’arbitratge d’un tercer és una situació molt comuna en conflictes de tota mena a la que es recorre si es volen resoldre.
La reacció de la dreta mediàtica (El Mundo, ABC, La Razón i del kommentariat associat, incloses teles, ràdios i digitals d’aquesta tribu) ha estat la que pots llegir en els titulars de les seves portades.
Dissimular la patinada
Aquestes portades es poden interpretar —potser frívolament—com una rebequeria d’adolescent malcriat amb les hormones en mode estampida. També es poden veure com una actualització local de la “la punyalada per l’esquena” (Dolchstoß), el relat fabricat pels partits nacional-populistes per explicar que la derrota d'Alemanya en la Primera Guerra Mundial no provenia del cec nacionalisme germànic i la pèssima gestió militar, sinó de la traïció dels polítics i el sabotatge dels antipatriotes. Els polítics eren els partits democràtics i els antipatriotes, els jueus en general i l’esquerra en particular. Una variant d’aquest mite (ara seria llarg d’explicar) també va motoritzar els bolxevics a Rússia i més enllà entre 1918 i 1921. Hi ha casos actuals de relats semblants, potser menys intensos —de moment—, com l’amenaça de la immigració que invoquen Trump, Salvini, Le Pen, Orbán, els brexiters…
La pregunta que aquestes portades deixen en l’aire és si aquest és el context —enfrontament, greuge, traïció, etcètera— en què aquests mitjans volen enquadrar la pitjor crisi institucional d’Espanya des de la transició democràtica, per fer servir la descripció del moment que fan gairebé tots els diplomàtics i corresponsals estrangers. Si és això el que volen, val la pena recordar que, a Espanya, l’últim cop que es va anar atiant la foguera patriotera de la indignació, el xivarri i el desacord no ens va anar gens bé.
Però meh. Potser només volien dissimular amb la seva irritació nacionalista la patinada greu, gravíssima, del fiscal Rubira, que —vés per on— no surt en cap de les portades de la premsa de Madrid —ni en la d’El Periódico.