La Societat Catalana d’Estudis Jurídics va acollir la jornada L’Estat de la llengua catalana avui. Visió jurídica, a finals d’octubre passat. Un tema ben actual ja que dues noves normes aprovades pel Parlament i el Govern -la llei 8/2022 i el decret llei 6/2022, sobre l’ús del català i el castellà en el sistema educatiu català- han sigut denunciades per partits espanyolistes i el TSJC al Tribunal Constitucional (TC),  acció que reobre la ferida que aquest tribunal va realitzar el 2010 amb la retallada de l’Estatut consensuat a Catalunya, malgrat que les dues noves normes no convencen a tothom. En la jornada, va participar  el sociòleg i traductor Daniel Escribano Riera (Palma, 1978) amb la ponència Lawfare lingüística a Catalunya: el cas de l’ensenyament (2010-2022). Escribano (@DanielEscriba20), autor del llibre El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República,  i col·laborador de les revistes Sin Permiso i Catarsi, ha  investigat en el dret lingüístic davant la conjuntura política actual. En aquesta entrevista ens interpreta tot aquest entrellat jurídic.

Quin és l’objectiu de mantenir 12 anys aquest lawfare o guerra judicial contra el català?

L’objectiu històric que ha tingut el nacionalisme espanyol és el de relegar totes les llengües diferents del castellà tant com pugui, i òbviament fora de l’àmbit públic i oficial, com ara administracions i escoles, i que no competeixi, en el que ells deien antigament la llengua nacional. Amb la Constitució, de 1978, el règim postfranquista assumeix l’oficialitat de les llengües diferents al castellà a contracor i per la correlació de forces, però el seu objectiu d’assimilació o de relegar la resta de llengües a peces de museu no l’abandona mai.

Vostè documenta aquest setge a la llengua catalana ja a la Segona República.

Sí. El concepte d’oficialitat lingüística és un concepte que introdueix en el  llenguatge polític el catalanisme en la dècada de 1880. Fins ara, el castellà era la llengua oficial de facto però no hi havia cap norma que ho regulés. Els arguments jurídics del catalanisme de l’època eren que el català podia ser llengua oficial perquè no hi havia cap norma que ho prohibís. I, davant aquesta pressió del catalanisme és quan es comença a consignar en normes jurídiques el caràcter oficial del castellà, primer en una ordre de 1902 i després en la Constitució de 1931, que és la primera constitució que declara el castellà llengua oficial en reacció al projecte de l’Estatut de Catalunya, que s’havia plebiscitat mesos abans, l’agost de 1931, i que establia que el català era la llengua oficial i només reconeixia drets individuals en les relacions amb les administracions i la justícia. I la relació entre el govern de Catalunya i la República es deia que el castellà seria oficial, sense l’article determinat, és a dir, "l’oficial", fet que permetia la doble oficialitat a tots els àmbits, però es van fixar amb àmbits de desoficialització de facto del català, com ara les relacions entre territoris de Catalunya, el País Valencià i les Illes.

El concepte d’oficialitat lingüística l'introdueix en el llenguatge polític el catalanisme en la dècada de 1880. Els arguments jurídics de l’època eren que el català podia ser llengua oficial perquè no hi havia cap norma que ho prohibís 

Daniel Escribano, fotografiat a Barcelona, abans de l'entrevista. / Fotos: Montse Giralt

La història es repeteix i en la sentència de 2010 el Tribunal Constitucional retalla la reforma de l’Estatut, consensuat el 2006 a Catalunya. Vostè afirma que aquest tribunal de garanties s’inventa un terme. Quin és?

Sí.  El concepte de ‘cooficialitat lingüística’. La detalla en la sentència de 1982 sobre la llei de normalització lingüística gallega, i la llei basca, i la catalana. En la  llei gallega, que és l’única que establia el deure de saber gallec, el TC afirma que és inconstitucional i que el deure de saber una llengua no és inherent a la cooficialitat i és quan s’inventa aquest terme. La cooficialitat és un terme que no recull ni la Constitució ni els estatuts d’autonomia ni les lleis de normalització lingüística de les comunitats autònomes. Després, ho ha recollit el legislador espanyol.

La cooficialitat que cita el TC és un terme que no recull ni la Constitució ni els estatuts d’autonomia ni les lleis de normalització lingüística de les comunitats autònomes. Després, ho ha recollit el legislador espanyol

En el cas de la llengua, els tribunals espanyols han fet de legisladors?

Sí. El Tribunal Constitucional té una funció de legislador negatiu, és a dir que té competència per anul·lar o declarar inconstitucional una norma però no té competències per legislar. I en les sentències de 1982 ja ho fa amb la llei gallega, basca i catalana. La norma catalana deia que en cas de dubtes interpretatius de les lleis catalanes prevaldria la versió catalana, això el TC ho va anular. I, Josep Puig Salellas, un dels principals impulsors d’introduir el dret lingüístic a Catalunya, va fer una critica molt bona, i va dir: “Amb aquesta anul·lació el que fan és erigir els traductors en legisladors.”

En l’àmbit educatiu, la Llei d’Educació de Catalunya  (LEC), la 12/2009, és la que afirma més clarament que el català és la llengua pròpia dels centres educatius?

Ja ho deia la llei 1983, de Normalització Lingüística, tot i que aquesta recull que el primer ensenyament es pugui rebre en castellà. I la llei del 2009 no el recull i  dona rang de llei l’atenció individualitzada en castellà. Arran dels litigis que havien anat interposat  entitats espanyolistes, el Tribunal Suprem presenta un recurs d’inconstitucionalitat, però no de l’article 14.1 que indica que els centres d’ensenyament han de fer de la llengua catalana el seu ús normal, sinó contra el que reconeixia el rebre el primer ensenyament en castellà, perquè deia que era anticonstitucional, perquè només ho reconeixia en aquesta etapa. I en aquest cas el Tribunal Constitucional, en la sentència 337/1994, va avalar la norma,  i va ser molt lloada, malgrat que ja deia  que està molt bé que el català sigui “el centre de gravetat”, però que el castellà també  ha de ser vehicular. En aquest litigi, un dels arguments que va donar el consell executiu de la Generalitat va ser que a diferència de la Constitució de 1931, on el seu article 50 que deia que el castellà també s’havia d’utilitzar com a llengua vehicular a l’ensenyament, la Constitució de 1978 no recull cap precepte d’aquesta mena; només que “el castellà és oficial”. I prou. I que la resta d’idiomes “també seran oficials”. En aquest cas, s’evidencia el lawfare: quan no hi ha cap norma jurídica, més enllà del primer ensenyament, amb quina base legal el Tribunal Constitucional feia vehicular el castellà?

I el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’on treu el percentatge del 25% de castellà?

És un invent seu. Inicialment, el TSJC no acceptava els recursos sobre l'ampliació de l’ús del castellà a les escoles fins la sentència del 2010 del TC i la retallada de l’Estatut. En l'article on s’afirma que els estudiants tenen dret a rebre l’educació en català, el tribunal afirma que no és inconstitucional ja que no és incompatible a rebre l’ensenyament castellà. A partir de llavors, el Tribunal Suprem, en resolucions de la sala del contenciós administratiu, afirma que s’ha de reintroduir el castellà com a llengua vehicular en aplicació d ela doctrina del TC del 2010.  I sosté que l’atenció individualitzada en castellà no dona compliment a la seva sentència. I això és un cas clar de lawfare ja que si consideres que l’article 11.4  és inconstitucional has de presentar un recurs al TC, no fer canviar la norma als legisladors en funció de la jurisprudència dels tribunals. I qui ha votat als jutges perquè facin lleis? Des del 2010, el TSJC accepta que es doni més castellà en centres concrets, que demanen les famílies. I l’any 2014, el TSJC, fixa el 25%  en un centre concret.

El TSJC s'ha inventat el percentatge del 25% i des del 2010 le seves resolucions no respecten la llei educativa de Catalunya

El TSJC també legisla quan en la sentència del 2020 ordena aplicar el 25% a tots els centres educatius de Catalunya. El lawfare ha anat a més.

Sí. I cal recordar dues sentències del Tribunal Europea de Drets Humans (TEDH) que afirmen que el dret a l’ensenyament no implica el dret a escollir la llengua amb la qual s’imparteix l’educació. Cap llei parla de percentatges. La LOMLOE   que es va aprovar dies després de la sentència del TSJC, tampoc parla de percentatges, només que el castellà “també” ha de ser llengua vehicular. En el seu nou llibre, l’Anna Pla explica que en la tramitació el grup de Ciudadanos va proposar unes esmenes  perquè es fixés el 25% de castellà, i en la tramitació es va rebutjar. Per tant,  és clarament una exemple de lawfare ja que les tribunals imposen mesures o preceptes que el legislador ha rebutjat. Fins ara, el Govern afirmava que aplicava la llei d’educació de Catalunya, que ningú havia impugnat. I un fet criticable d’on hem arribat, és que el govern del PP va presentar un recurs perquè el govern català no desenvolupava la Lomqe, però el govern del PSOE el va poder retirar i no ho va fer, dos anys després. O els partit catalans no van pressionar prou, i hem arribat fins aquí. La dreta ha aconseguit en el poder judicial el que no aconsegueix per les vies democràtiques.

La dreta ha aconseguit en el poder judicial el que no aconsegueix per les vies democràtiques

S’afirma que per superar la sentència del 25% de castellà,  el Parlament i el Govern, aproven la llei 8/2022 i el decret llei 6/2022. Què n’opina?

Doncs que el Govern ha claudicat davant els jutges i tribunals. El decret afirma que rebutja els percentatges, però després afirma: “L’ensenyament i l’ús curricular educatiu del català i del castellà han d’estar garantits i han de tenir una presència adequada en els projectes educatius perquè els alumnes coneguin les dues llengües en acabar l’educació obligatòria.”

Ha reculat el Govern?

Evidentment. I especialment en el punt 2.1, on s’afirma: “El castellà serà emprat en els termes que fixin els projectes de cada centre” i trasllada la responsabilitat als centres educatius. Compara-ho amb l’article 11 de la LEC, que per cent no està derogat, que diu: “El català és la llengua utilitzada normalment, a excepció de les assignatures de llengua castellana i llengua estrangera.” I, efectivament, això deixa la decisió als centres, fet que comportarà que el model d’ensenyament en català perdrà la centralitat, tal com deia Benet Salellas en un article a la revista Llengua i Dret. I si fins ara, amb una llei tan clara com la LEC ha hagut aquests pronunciaments del TSJC sobre el castellà, ara amb una llei que deixa als centres l’ús del castellà, els litigis promoguts pels peons de l’espanyolisme a l’ensenyament es multiplicaran perquè ara tenen més base jurídica. Tot i que ara  s’ha de celebrar que  el TSJC compleixi la llei en dur les dues normes al TC per inconstitucionals, ja que des del 2010, en les seves resolucions, no ha fet cas de la LEC. La lawfare més greu és que els mateixos legisladors reformen la seva legislació per les pressions que han rebut dels tribunals. Aquí, el Parlament ha claudicat.

És un exercici de cinisme impresionant afirmar que en atenció de la realitat sociolingüística s’amplia el castellà a les escoles

Què hauria d’haver fet el Govern, quan el TSJC va iniciar l’execució de la sentència el gener passat, en admetre  de forma excepcional l’Asamblea para una Escuela Bilingüe com a part, que és qui demana l’execució?

Doncs, continuar aplicant la llei perquè estava vigent, la LEC, com s’havia fet fins ara, i quan amb les reformes de 2020 s’havia tret el castellà com a llengua vehicular individualitzada, i tot i les amenaces de ser denunciats per desobediència.

A més  de major litigiositat, el català recularà als centres educatius?

En principi sí. Quan tots els estudis sociolingüístics constaten  la reculada de l’ús social  del català, és evident que s’havia d’augmentar el seu ús a les escoles. És un exercici de cinisme impresionant, com s’afirma a la llei, que en atenció de la realitat sociolingüística s’amplia el castellà a les escoles.

Daniel Escribano, al parc de l'Espanya industrial de Barcelona / Fotos: Montse Giralt