Des de Barcelona en Comú defensen que l’alcaldessa Ada Colau no ha de renunciar al seu càrrec perquè els fets que se li imputen no buscaven el lucre personal. Tanmateix, l’article 3.6 del Codi d’ètica política de Barcelona En Comú estableix que les persones de la candidatura que ocupin càrrecs electes es comprometen “a la renúncia o el cessament de forma immediata en tots els càrrecs, davant la imputació judicial de delictes relacionats amb corrupció, (...), ja sigui en interès propi o per afavorir terceres persones.”

L’entorn dels comuns s’ha dedicat a llençar acusacions de corrupció sense esperar els procediments judicials deguts, a donar lliçons d’ètica política a tort i a dret, i a proclamar als quatre vents una pretesa regeneració política. Em sembla raonable que ara se’ls vulgui plantar un mirall al davant i preguntar-los si s’hi reconeixen: si consideren que el que ara fan i defensen reflecteix el que abans predicaven.

Més enllà d’incoherències, em pregunto si cal posar el llistó ètic tan alt. Si es volgués revisar aquest precepte del Codi, els recomanaria que s’exigís, com a mínim, que “sigui ferm l’acte d’obertura del judici oral” (tal com disposa l’actual article 25.4 del Reglament del Parlament amb relació als delictes vinculats a la corrupció). Tanmateix, en el context d’una eventual inhabilitació de la Presidenta del Parlament, els serveis jurídics de la cambra també demanen una reforma d’aquest article del Reglament amb l’argument que, per respecte a la presumpció d’innocència, s’hauria d’exigir una condemna dels tribunals i que aquesta esdevingui ferma.

En la mesura que funcioni la separació de poders i com més independent, imparcial i efectiva sigui la persecució dels delictes, resulta més suportable tenir polítics que carreguin ombres de corrupció

Tot plegat em porta a fer una reflexió més profunda. En absència de separació de poders i, especialment, d’un sistema de justícia independent i imparcial, els partits polítics i els votants haurien d’exigir que els governants i representants fossin persones irreprotxables èticament, moralment immaculades (i, per extensió, sense dubtes d’eventuals màcules jurídiques).

En canvi, en la mesura que funcioni la separació de poders i, concretament, com més independent, imparcial i efectiva sigui la persecució dels delictes, resulta més suportable el fet de tenir polítics que carreguin ombres de corrupció, entre altres conductes èticament reprovables, sobre les seves espatlles. Enfront de sospites i febleses ètiques, podríem donar prioritat a altres virtuts dels polítics, com ara la representativitat, l’expertesa i l’efectivitat.

La literatura medieval, concretament el gènere anomenat speculum (espill), solia tractar les virtuts que havia de tenir el bon príncep cristià —com ara la temprança, la fortitud, la prudència, la justícia i la fe, com també l’observança dels acords i les promeses. El Príncep de Maquiavel va revolucionar aquest gènere literari: la virtut del governant no només depenia de l’ètica de les seves conductes, sinó de la seva competència i efectivitat. Segons aquest manual de govern, la moralitat no és l’única, ni sembla la principal, vara de mesurar la virtut del príncep.

Costa trobar polítics competents. Si, a més a més, els exigim que estiguin lliures de tota ombra de sospita ens condemnarem a tenir governants incompetents o pusil·lànimes

Afortunadament, amb la separació de poders i la resta de mecanismes jurídics i polítics de les democràcies liberals que permeten exigir responsabilitats i substituir els governants, ja no tenim tanta necessitat d’imposar límits interns o autònoms (ni miralls literaris, ni codis ètics). En general, podem esperar que les institucions competents segueixin els procediments preestablerts i que imposin les mesures i càstigs externs que pertoquin.

En un context de desafecció per la cosa pública i de menyspreu per la vocació política, costa trobar polítics competents. Si, a més a més, els exigim que estiguin lliures de tota ombra de sospita probablement ens condemnarem a tenir governants incompetents o pusil·lànimes. Hauríem de concebre les virtuts com a recursos escassos, atès que ben sovint prioritzar-ne unes pot anar en detriment d’altres.

Un destacat membre del Govern de la Generalitat una vegada em va confessar que havia arribat a conseller gràcies a estar lliure de tota ombra de corrupció. Amb franquesa i a risc de ser impopular, no crec que aquest hagi de ser el factor determinant per a elegir els nostres governants.

Pau Bossacoma és professor a la Universitat Oberta de Catalunya