Durant alguns anys, semblava que el Partit Popular estava decidit a fer de la crispació la seva manera de fer i entendre la política. Des de l'arribada de Pablo Casado al capdavant de la formació conservadora, el seu estil s'havia caracteritzat per un clar bel·licisme retòric, contundent contra el president del govern i principal adversari, Pedro Sánchez. Els exemples durant la seva etapa com a líder del PP van ser nombrosos, titllant reiteradament l'executiu espanyol de ser "el pitjor de la història" i acusant Sánchez de "mentir a tot el món", de ser "qui més ha atacat" la Constitució i d'actuar amb "arrogància" i "incompetència". Uns retrets que no van limitar-se al mandatari espanyol, sinó que també van dirigir-se cap aquells que Casado descrivia com els enemics d'Espanya: els bascos, eternament vinculats a ETA, i els catalans, perseguits per la seva dèria independentista i la defensa de la llengua.
Amb el temps, de fet, l'estratègia del seu Partit Popular només va tornar-se més extrema, obligada per fer front a l'amenaça de Vox. La radicalitat dels de Santiago Abascal i el transvasament de votants dels conservadors cap als ultres va ser resposta per Pablo Casado amb un enduriment de les seves paraules. En aquest context, hi havia una persona que, tot i les seves desavinences amb el líder popular (i que van acabar fent-lo caure), va acceptar de primeres aquesta bel·ligerància: Isabel Díaz Ayuso. La presidenta de la Comunitat de Madrid ha estat un dels principals puntals d'oposició contra el govern socialista de Pedro Sánchez, i sumant un fort suport en aquesta croada.
La nova política del PP
Ara bé, en els darrers mesos això ha canviat. I és que la caiguda de Pablo Casado, sumada a l'arribada d'Alberto Núñez Feijóo al capdavant del PP, ha obert una nova etapa per a la formació conservadora, basada ara en una suposada moderació i centralitat discursiva. Els mitjans de comunicació ja s'han afanyat a aclamar aquest canvi, i el cert és que el gallec també s'hi ha reivindicat. Fa unes setmanes, Feijóo celebrava davant els seus companys de partit que havia començat la "nova política" del PP, basada a "dialogar i pactar si és possible, no enfrontar-se, no fracturar, no dividir, a favor dels consensos i que no insulta". "Toca passa pàgina a la frivolitat, la divisió i el radicalisme", afegia.
Andalusia, "el triomf de la moderació"
Aquestes paraules de Feijóo es pronunciaven, precisament, després de la victòria electoral a una Andalusia històricament lligada al PSOE. Un èxit en què hi havia tingut un rol fonamental Juanma Moreno, candidat del PP i president de la Junta. La seva figura, vinculada també a l'ala més moderada dels conservadors, va aconseguir impulsar la formació fins a una majoria absoluta inesperada, i que els experts asseguren que només s'explica per haver-se allunyat de la radicalitat. Així ho manifesta, en declaracions a ElNacional.cat, la professora de Ciència Política a la Universitat Pablo Olavide Manuela Romero, qui afirma haver parlat amb andalusos que, "després de 40 anys votant als socialistes", van apostar per Moreno. Ella mateixa ho justifica perquè el popular ha sabut mostrar-se com un home de "bona gestió, de centre i moderat".
Amb tot, l'èxit electoral a Andalusia, sumat a les enquestes que, setmana rere setmana, reforcen Alberto Núñez Feijóo enfront un Pedro Sánchez cada cop més debilitat, marquen clarament que aquesta és l'estratègia que ha de seguir el Partit Popular de cara al futur. L'exdiputat dels conservadors i home fort durant el mandat de Casado, Pablo Montesinos, ho constatava en un article, afirmant que Juanma Moreno "marca ara el camí". En les seves paraules, Montesinos també llançava un dard cap a "determinats companys" del partit, advertint que per als populars havia arribat l'hora de deixar enrere "batalles ideològiques i agermanaments amb Vox".
Sens dubte, un atac dirigit principalment cap a Isabel Díaz Ayuso, qui va arribar a dir fa un parell de mesos que la seva formació i la ultradreta de Santiago Abascal "no són el mateix, però en moltes ocasions tenen interessos comuns". I és que la madrilenya és la principal víctima del canvi de direcció que ha pres el PP. Si després de la seva victòria a les eleccions autonòmiques el 2021 hi havia un sector del partit convençut que la seva estratègia bel·licista i contundent amb els adversaris era la recepta per l'èxit, ara és la moderació de Feijóo i Moreno la que marca innegablement el camí. Davant d'això, algunes veus han pretès evidenciar que existeix un cert enfrontament entre els models dur i moderat dels conservadors, especialment després que Ayuso advertís que, malgrat els resultats andalusos, ella no canviaria "ni un mil·límetre" la seva política.
Dues vies a la victòria
Però el cert és que la madrilenya, l'andalús i el gallec han manifestat una evident sintonia des de la caiguda de Pablo Casado, encara que les seves estratègies siguin diferents. La mateixa Ayuso deia que "ningú" l'enfrontaria amb Moreno ni Feijóo, i els tres s'han deixat veure junts públicament en diverses ocasions. Al cap i a la fi, els èxits electorals parlen per si mateixos: a Madrid, el PP va aconseguir més que doblar els seus escons i apropar-se a la majoria absoluta, enfonsant el PSOE (que havia guanyat el 2019) i frenant en tota regla Vox, que només va créixer en un diputat. I a Andalusia, una història similar: doble d'escons, en aquest cas suficients per a un govern nítidament blau, sumint els socialistes als seus pitjors resultats a la regió i limitant el creixement de la ultradreta a només dos seients.
Malgrat les desavinences de forma, les "dues ànimes" que integren al Partit Popular actualment han constatat ser, a la pràctica, fórmules d'èxit. Dos models adscrits a diferents espais territorials que permeten ampliar els suports socials dels conservadors. Manuela Romero ho confirma. "L'arena política a Madrid i Andalusia no és la mateixa", diu, de manera que allò que funciona en una regió pot no fer-ho en una altra. Mentre que el discurs més contundent i polaritzat amb Sánchez va servir a la capital espanyola (llargament un feu de la dreta), a la regió meridional de la península (acostumada a la centralitat del PSOE) només podia guanyar un discurs mesurat i tranquil. "El discurs d'Ayuso, si es copiés a Andalusia, titllar-lo de radical seria poc", explica Romero. "Allà, ella ho hauria tingut més difícil per guanyar".
A més, tant el Partit Popular de Moreno com el d'Ayuso acaben defensant les mateixes polítiques. Són dos camins diferents que, més enllà dels contrastos en les paraules, apliquen polítiques netament conservadores. Tant ell com ella s'han centrat a reduir els impostos per als rics, retallar la despesa pública en sanitat i educació, afavorir la privatització i el comerç, i batallar contra mesures progressistes com la Llei de Memòria, la d'Habitatge i la d'Eutanàsia. "El partit és el mateix", al·lega l'experta. "Amb una estratègia diferent per arribar al poder, el projecte i les bases generals són compartides". Ayuso i Moreno (i, per extensiva, Feijóo) xoquen en les formes, però tant la radicalitat d'una com la moderació dels altres porten a la victòria el Partit Popular.
