Els experts en la matèria destaquen d'aquells nascuts en el signe d'Escorpí la seva capacitat de projectar calma absoluta independentment de com se sentin per dins. La descripció li va com a anell al dit al nou president electe de la Generalitat de Catalunya. Hi ha tota bateria d'atributs que els qui més el coneixen fan servir per definir Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982). Ordenat, metòdic, meticulós, pacient, temprat. Tots són sinònims. La seva arribada a la màxima posició de poder implica tot un canvi de rasant, per la seva determinació a bascular el país cap a l'esquerra i assossegar el camí cap a la independència avançant pel camí del pragmatisme. A una mà, l'estelada, amb l'altra, el puny alçat d'una revolució d'ordre.
Llicenciat en Dret per la UOC i màster en Història Econòmica per la UB, "mai no perd la compostura ni en públic, ni en privat", expliquen els seus. Fins i tot en el moment que coronava la cúspide de la seva carrera, quan amb tan sols 38 anys es convertia en el 132è president de la Generalitat, va aguantar el tipus. En algun moment del primer discurs després de ser investit traspuava l'emoció, però sempre continguda. Tot el contrari que Oriol Junqueras, que és la màxima expressió del sentiment feta política i que va voler viure des de primera fila l'arribada d'ERC a la torre de control de la Generalitat. Aragonès és plenament conscient que sense la crua repressió contra els líders de l'1-O no hauria arribat fins aquí. Si més no, tant d'hora. Ell és el primer president de la generació mil·lènial.
En una reunió a Estremera poc després del seu empresonament, Junqueras va fer-li veure que arribava el moment. El setge s'estrenyia sobre els qui més s'havien exposat durant l'octubre de 2017, entre ells, Marta Rovira, que també era en aquella trobada. "Si a ella li passa res, et toca a tu". Així ho narra la periodista Magda Gregori a la seva biografia Aragonès, l'independentisme pragmàtic (Pòrtic). I així ha estat. Anys enrere, quan va arribar a la vicepresidència i la conselleria d'Economia, Junqueras el va triar com a mà dreta per esprémer el seu perfil de bon gestor.
Llinatge de polítics
A diferència dels seus predecessors, Carles Puigdemont i Quim Torra, que mai van plantejar-se que ocuparien el càrrec de president fins pocs dies abans de rebre la trucada, Aragonès feia temps que s'hi preparava. De fet, segurament des que va néixer. És fill d'un llinatge de polítics. I va començar a militar a les joventuts d'ERC tot just amb 16 anys. Amb 24 ja era diputat al Parlament.
Els pares d'Aragonès a la porta del Parlament. / S. Alcàzar
El seu pare, també Pere Aragonès, va ser regidor independent per Convergència al seu poble, a Pineda, on el seu avi va exercir com el darrer alcalde franquista. La generació anterior, la dels besavis, també militava. L'un al PSUC i l'altre a ERC. La seva dona i mare de la seva filla, Janina Juli, va militar durant anys a la JNC i fins i tot va fer el pas al PDeCAT. Fa un any va abandonar el partit, albirant que podia arribar el dia que hagués de convertir-se en la primera dama.
El convergent
Els llaços familiars, però també el seu posat i la seva manera de fer i pensar -és molt més de Keynes que de Marx- li han valgut el sobrenom de convergent. Un qualificatiu que alguns utilitzen en broma dins les seves pròpies files. N'hi ha, fins i tot, que han dubtat de la seva capacitat de lideratge per considerar-lo massa descafeïnat. En canvi, el seu entorn més proper converteix en virtut el fet que sigui extremadament reservat. "No és explosiu, no fa espectacles, no li agrada ser el centre d'atenció". I tot i que el carisma innat és sempre un punt a favor, que un polític prefereixi fugir de les estridències segur que suma.
Ell ha hagut de posar la cara al gir pragmàtic del seu partit en el camí cap a la independència. I no li ha tremolat la veu per defensar-lo. La seva cançó de capçalera és un cant al feminisme de Maria Mercè Marçal, la Cançó del fer camí. La primera estrofa serveix de metàfora de l'independentisme inclusiu que abandera Aragonès. "Vols venir a la meva barca? Hi ha violetes, a desdir! Anirem lluny sense recança d’allò que haurem deixat aquí". I segueix. "Hi haurà rems per a tots els braços -i serem quatre, serem cinc!- i els nostres ulls, estels esparsos, oblidaran tots els confins".
L'estela de Junqueras
Una de les grans obsessions durant la negociació amb Junts per Catalunya ha estat que quedés clar que com a president no serà el titella de ningú, que no tindrà tuteles. Ho deia pensant en Puigdmeont. Ara haurà de demostrar, també, que tampoc no el dirigeix el seu mentor des de Lledoners. En una entrevista amb ElNacional.cat durant la campanya del 14-F, Aragonès va ser taxatiu, preguntat per aquesta qüestió. "Jo formo part de l'equip d'Oriol Junqueras, som part del mateix equip des de fa molts anys. En cada decisió important que he pres li he demanat consell, però les he acabat prenent jo. I quan sigui president de la Generalitat, faré el mateix. Prendré les decisions jo, perquè em corresponen a mi, escoltant a tothom, evidentment a Junqueras i Rovira, però el president de la Generalitat seré jo". Ha arribat l'hora.
Junqueras i Aragonès s'abracen després de la investidura. / S. Alcàzar
Quan l'agenda l'hi permet, se submergeix en la lectura. Però si hi ha una afició que l'ajuda a relaxar-se és posar-se als fogons per cuinar un bon arròs. Potser sigui una bona idea per les jornades de germanor que s'han conjurat a fer dos cops l'any amb els socis de govern. Als catalans sempre se'ns persuadeix millor amb la panxa plena.
A la imatge principal, Aragonès surt del Parlament després de ser investit. / S. Alcàzar