A finals de maig del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, el rei Alfons XIII era de visita a Catalunya i els escamots de Bandera Negra, subgrup politicomilitar del partit independentista llavors clandestí Estat Català, van planificar sota la direcció de Marcel·lí Perelló i Jaume Compte un atemptat per assassinar el monarca. En l'escamot hi hauria figures com Miquel Badia o Jaume Miravitlles. El pla pensat pel dia 29 consistia a llançar una bomba camuflada en un ram de flors dins del vehicle del rei, aprofitant el seu pas per la plaça de Catalunya, a Barcelona. L'encarregat d'executar el pla era un jove de només vint anys, però no es va presentar perquè a casa seva havien descobert els seus plans. Per això, un altre el va substituir, però amb la quantitat de gent i que el rei Borbó no va obrir cap finestra del seu cotxe, el pla va passar a l'endemà. L'objectiu seria esclatar el tren reial al Garraf, on hi anaven tant Alfons XIII com el dictador Primo de Rivera. Tanmateix, van ser descoberts i va comportar nombroses detencions de catalanistes.
Aquest divendres 30 de maig fa just cent anys d'un dels primers grans intents d'atemptat contra el poder espanyol per part del catalanisme del segle XX. Per això, diversos historiadors i activistes catalanistes, entre ells els exconsellers Lluís Puig i Josep-Lluís Carod Rovira; el cap de l'oficina del president Puigdemont, Josep Lluís Alay; el president de l'AMI, Jordi Gaseni; el periodista, escriptor i columnista d'El Nacional.cat, Jaume Clotet; han impulsat un manifest i la reedició del llibre més autoritzat per explicar El Complot del Garraf de Jaume Crexell. Entre ells també hi ha Lluís Duran, que és doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals, integrat a la UB.
Com neix aquesta iniciativa?
Era un llibre que va editar Publicacions de l'Abadia de Montserrat, el 1988, i ara ja era impossible de trobar. Amb motiu del centenari, una sèrie de persones, entre ells Tomàs Callau, Jordi Miró i, posteriorment, Rosa Maria Codines, el mateix exconseller Lluís Puig o el Fermí Roviralta, van veure que era interessant posar aquesta obra a l'abast del públic. Però, ara, amb el segell de Rafael Dalmau com a editor, aquesta obra ens enfoca en aquest fet anòmal en els usos del moviment catalanista. L'obra incorpora, a banda de les il·lustracions que en el seu moment va triar Joan Crexell, dos elements nous: el llistat que han afegit Callau i Miró de les 109 persones represaliades i el manifest del centenari del complot de Garraf.
El manifest està firmat per l'exconseller Lluís Puig, l'exconseller en cap Carod-Rovira, el president de l'AMI, Jordi Gaseni, entre d'altres...
Hi ha arreu de Catalunya unes 30 presentacions. Volíem apropar al públic aquest esdeveniment especial de la història de Catalunya, de la història de l'independentisme i, alhora, fer una crida a la conscienciació nacional. L'independentisme ha actuat molt en la mobilització, però, amb les circumstàncies actuals, aquest grup d'amics que hem fet aquest manifest ens semblava que era adequat tornar a pensar qui som, què hem fet, estudiar, formar-nos i agrupar-nos des d'aquest àmbit comú que és el coneixement històric.
Per a vostè és el millor llibre que explica què és el complot del Garraf?
Penso que sí. Cal entendre quina mena de personatge és l'autor del llibre. Joan Crexell ens va deixar el dia de Nadal de l'any 94. Jo havia treballat amb ell. El recordo com una persona molt vermella de cara, activista, periodista i historiador que va respondre a grans interrogants de la nostra història contemporània. Interrogants i grans esdeveniments que jo penso que estratègicament estan molt ben conceptuats. Per exemple, com va funcionar el procés de Jordi Pujol, que és important per entendre l'evolució de l'oposició democràtica. També les campanyes pel català a l'escola de l'any 68, 69, 70, perquè si no hi hagués hagut aquestes campanyes no tindríem el model escolar que tenim ara. Un altre exemple és l'origen de la bandera independentista. Un altre aspecte, potser més erudit, però que al pas del temps s'anirà valorant molt, són les publicacions clandestines de l'edició catalana durant el franquisme. Crexell era periodista, activista i historiador i enfocava la seva feina, no des de la gran perspectiva, sinó dels objectius estratègics. Llavors, el complot de Garraf és un d'aquests objectius estratègics per entendre l'evolució de l'independentisme en una Catalunya que, evidentment, fa cent anys era molt diferent de l'actual.
De fet, aleshores, el 1925, no se li deia independentisme, sinó separatisme…
Sí. El separatisme pot ser el concepte que ve heretat de la lluita colonial antiespanyola de Cuba. Els mambises, els patriotes cubans, eren adjectivats per les autoritats colonials d'ocupació com a separatistes. Però penso que també hi ha la idea de separar-se del que representa Espanya, sigui políticament, però també intel·lectualment i moralment. No volem viure a Espanya perquè ens sentim separats i diferents. I em penso que hi ha també aquesta idea, doble idea, de l'origen històric, però també l'origen vivencial. Si anéssim mirant les trajectòries dels autors del complot del Garraf, també molts d'ells provenen d'àmbits rurals. Eren joves d'àmbits rurals que venien a una ciutat cosmopolita i, aleshores, hi havia com una mena de xoc entre la seva catalanitat normal i desinhibida en un àmbit en el qual ells s'havien de guanyar i llaurar el seu futur sent bons dependents o botiguers. Arriben a una ciutat en expansió, però molt dura socialment. És aquest entorn també de la Catalunya violenta del 1918-1919 fins a la dictadura que cal inscriure al fenomen del Complot del Garraf.
Més enllà de la mort d'Alfons XIII, què es buscava en aquest complot?
Es barregen diferents fenòmens de transcendència i projecció diferent. D'una banda, hi ha fins i tot una persona tan moderada i tan ponderada com era Jaume Bofill i Mates. Com a membre destacat primer de la Lliga i després d'Acció Catalana recordava les paraules que va fer Alfonso XIII al Palau de la Generalitat el 18 de maig de 1925 com un insult als catalans.
Aquest va ser el detonant del complot…
Jo crec sí. Una persona tan d'ordre, republicana, patriota com era Jaume Bofill i Mates recordava aquest esdeveniment com un insult als catalans. Va ser una forma de dir: ara ‘t’enteraràs’. Hi ha altre aspecte, que és que són joves que demanen activisme. L'estructura d'Estat Català en aquell moment era a l'exili i la derivada cap a l'interior, que és molt jeràrquica i comandada per un senyor que va ser cap de l'exèrcit espanyol, però que té l'estructura militar al cap, Francesc Macià, fa que els joves aquests demanin activisme. Macià, per això, els va aturant. Considerava que no era el moment i que no estaven preparats. Però aquests nois, fruit de dos nuclis diferents que s'autoorganitzen, prenen la iniciativa. Per tant, tenim, d'una banda, allò que es diria en castellà l'afrenta de les paraules al Palau de la Generalitat d'Alfons XIII: després, la necessitat d'activisme d'aquests dos nuclis petits de joves separatistes; i un altre ja d'abast més ampli és que per primer cop el que és l'impuls recatalanitzador de la Renaixença, que es produeix com a fenomen públic amb els Jocs Florals del 1859, fent escoles catalanes, teatre, editorials, partits, institucions culturals o públiques, tot s'atura. És com una batzegada bastant important. Si a això afegim un context internacional en el qual feia pocs anys que s'havia produït la Revolució Russa, la posterior guerra civil russa, els intents espartaquistes, l'eximperi alemany, la revolta de la pasqua irlandesa i els enfrontaments entre el Sindicat Únic i el Lliure a Barcelona, tot fa unes circumstàncies personals generals i particulars del catalanisme bastant proclius a una decisió d'aquesta mena que trenca la dinàmica del que ha estat corrent en el catalanisme fins aleshores. Aquest fet tan radical anuncia el canvi que es produirà en el catalanisme a partir del 14 d'abril del 31.
De fet, el complot del Garraf es fa en dues dates diferents…
Sí. L'avantatge de Crexell és que encara es va trobar alguns protagonistes que li van avalar la idoneïtat i la perspicàcia del relat i la recerca que havia fet. Els protagonistes no tenen una estructura. És massa fàcil de localitzar-los i són persones que no viuen en la clandestinitat, fan la seva vida i es troben per fer un complot. Sorprèn la falta d'estructura producte d'aquesta mena d'impuls cap a l'acció. Producte d'això van intentant diferents iniciatives per posar fi a la vida d'Alfons XIII. Que si la bomba, que si disparar, que si una bomba a un palau… Quan es fan aquestes actuacions, cal ser molt previngut, molt fred i adonar-te que el cost pot ser la vida, però adonar-te també que quan fracasses no hi has de tornar.
Va ser el gran primer acte insurreccional del catalanisme?
Des dels Jocs Florals i les seves derivades territorials i al carrer, el catalanisme ha estat un moviment polític i cultural repetidament represaliat. El tancament d'entitats, segrestos de publicacions i les garrotades a manifestacions des del 1899 fins a l'establiment de la victòria de Primo de Rivera són freqüents amb dues normes que marquen l'abast de la repressió. El 1905-1906 hi va haver la Llei de Jurisdiccions, que té un marc legal concret, que són les ofenses al bon nom de la pàtria, de l'exèrcit i la marina. En canvi, el decret de repressió del separatisme del setembre del 23’ amplia el ventall de la repressió, que pot arribar també a un rector d'una parròquia que lloï la llengua catalana, o a un mestre, o un funcionari públic. Amplien molt més la barra repressiva i s’intensifica. En aquest context d’intensificació repressiva s'entén molt més aquest gest d'uns joves que queden una mica despenjats del moviment d'Estat Català. Ells estan disposats a perdre la vida, però la percepció que tenien del cost de la vida pels seus ideals l'havien viscut recentment pels carrers de Barcelona d'una manera, no diria normal, però sí habitual. És important de pensar que a partir del complot de Prats de Molló i de Garraf la percepció del catalanisme que tindrà l'obrerisme i, especialment la Confederació Nacional del Treball (CNT), canviarà molt. L’obrerisme de la CNT es pensaven que els catalanistes servien per fer Jocs Florals i eren nois de bona casa…
Que era folklòric, no?
Sí, llavors es troben que durant la dictadura de Primo de Rivera són uns catalanistes que agafen les armes o estan disposats a accions contra el règim com ells han fet. La perspectiva sobre aquests catalanistes canvia. També molts d'ells tampoc no són fills de casa bona ni han anat als jesuïtes i són fills, com molts dirigents obrers de la CNT, de pagesos, de parcers o de ramaders. Es troben en aquest àmbit de conquerir o fer-se seva Barcelona.
Els membres que efectuen el complot són d’Estat Català, però quina relació tenia Bandera Negra amb Estat Català?
Si analitzes el llibre de Crexell coincideixen dos grups que es troben, sense cap i sense cap mesura de prevenció ni clandestinitat. Un grup és el Grup dels Set, que són joves procedents d'Acció Catalana, que seria l'equivalent a Convergència fa vint anys. És a dir, un partit de classes mitjanes, demòcrata i nacionalista. Aquest grup comença una mica abans de la dictadura de Primo de Rivera i després de la dictadura de Primo de Rivera creen la Societat d'Estudis Militars. El seu intent inicial era no crear terroristes, sinó el que havia de ser en un futur l’exèrcit català. Aquests joves es troben que arriba la dictadura i el seu partit queda desballestat. Llavors, queda un grup de joves que han fet uns estudis d'estratègia militar sense direcció efectiva. I, per altra banda, hi ha el grup de Bandera Negra que és com una secció dins d’Estat Català, que esperen unes ordres insurreccionals que no arriben de l'exili.
De Macià…
Sí, llavors, aquest grup que ha vingut d'un partit d'ordre, com és Acció Catalana, i el grup que s'allunya d'Estat Català conflueixen i són els dos grups sense connexió prèvia que preparen el Complot de Garraf.
La influència de la lluita armada irlandesa creu que és essencial per comprendre els mètodes de Bandera Negra?
Ara em situaré fora del llibre i em remetré a altres estudis que he fet jo recentment. Sense la literatura d'Àngel Guimerà no s'entendria l'actitud de joves com aquest. La via irlandesa passa perquè abans hi ha un referent que la gent ha pogut veure en teatres de barriada o de poblacions de Catalunya. Un catalanista radical com Guimerà posa sota l’escenari a persones que estan disposades al màxim sacrifici per la seva nació. Pots llegir les cròniques d’Irlanda, però ningú d'ells hi ha anat. El que sí que han vist són les obres d'Àngel Guimerà. Hi ha una confluència entre el que hem vist i el que hem llegit. Per molts d'ells Àngel Guimerà és com un referent.
És a dir, creu que té més relació a Àngel Guimerà que no pas la via irlandesa?
Hi ha l'exemple irlandès i d'altres nacions que en aquell moment s'estan alliberant, però això queda lluny. El que sí que han vist són les obres d'Àngel Guimerà. Han vist Joan Dalla, L'ànima és meva o han pogut llegir els seus poemes amb més facilitat que un país que és la verda Erin, que queda francament lluny. Estem parlant també d'una època en la qual la gent no sap què és Irlanda, però, en canvi, sí que han vist l'acció dramàtica d'una obra de Guimerà. A l'hora de crear una ètica i una voluntat del militant crec que Guimerà té molt a veure amb aquest exercici de militància catalanista tan arriscada.
En el complot, vostè creu que s'havien pres mesures del monarca tenint en compte que anteriorment ja havia passat amb l'Arxiduc d’Àustria?
Amb l’atemptat no es plantegen una cosa inaudita en la història d’Espanya. Hi ha tres intents d’atemptat contra Alfons XIII. Però anteriorment ja va morir Canovas del Castillo en un atemptat, també Eduardo Dato, José Canalejas… I la història d'Europa, de la seva transformació, comença amb un assassinat d'un arxiduc d'Àustria. La percepció que tenien aquests joves del magnicidi amb la que tenim nosaltres no té res a veure. Nosaltres som d'una època que hem sentit dol per la mort d'Olof Palme, d’Isaac Rabin o d'Indira Gandhi .Referents morals que eren assassinats. La perspectiva d'aquesta època és molt diferent. És l'acumulació de molta frustració i molta repressió i una relació de la persona amb la mort molt diferent de la que tenim ara. La idea del sacrifici pels ideals no forma part d'una anècdota, aleshores, es vivia així. Militants de la Federació de Joves Cristians moren assassinats en una cuneta donant testimoni de la seva fe, igual que altres militants obrers no renuncien a les seves idees llibertàries sabent que l’últim crit a la seva vida és viva l’anarquia.
Què va passar amb la majoria d'aquests integrants?
Va haver-hi quatre cadenes perpètues i unes quantes condemnes de dotze anys. Sí que és cert que Miquel Badia va anar a una de les presons més dures. El Fermí Roviralta ho explica molt bé, que el Miquel Badia que entra a la presó és un Miquel Badia molt diferent de quan surt. La presó el transforma en una persona més callada i més dura. Si la monarquia no hagués caigut el 14 d'abril del 31, aquestes persones s'haurien mort a la presó. Són condemnes molt dures.
Després arriba l’indult, malgrat els reclams de l’amnistia…
La lluita antirepressiva era un element important en la lluita contra el règim i es demanava que sortissin de la presó, com també es demanava la llibertat per altres presos polítics i socials o la restitució del patrimoni, com pot ser el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, que va ser confiscat pel Sindicat Lliure. Hi ha una sèrie de lluites confluents que reclama la llibertat dels presos i coincideix en un any molt important, que és el retorn del president Macià de l'exili. Tot generava una adhesió fins i tot superior al que serien les files específicament republicanes. Els monàrquics assenyats veien que per intentar restaurar el crèdit de la monarquia calia fer una mica de cau i net. Van arribar tard, però calia ser magnànim en aquest sentit per intentar reflotar un règim que ja era irreflotable perquè estava en el descrèdit.
Com qualificaria l'impacte de l'organització del complot en les futures organitzacions paramilitars, com ara Nosaltres Sols o Palestra?
En el període 23-30, els implicats en el complot de Garraf no representen l'única estratègia del catalanisme. Hi ha una estratègia majoritària que és dir, ens han tancat el Casal Catalanista, però algun altre dia ja el tornaran a obrir, per tant, pleguem. Aquesta és una estratègia de vacances patriòtiques bastant generalitzada. Una altra és l'estratègia de donar conèixer el fet nacional català a les instàncies internacionals a Ginebra, a Societat de Nacions. Una altra és la que coneixem més nosaltres, que és la de resistència cultural. És a dir, consumir productes en català com a forma de resistència, encara que el senyor que comprés la darrera novel·la de Narcís Oller no fos lector habitual de novel·les. I l'altra és l'embat directe amb l'Estat.
Aleshores, hi ha una reflexió que dona origen a Palestra, que també dona origen al creixement de l'escoltisme i a la Federació de Joves Cristians com a organització de masses, que és dir: hem de preparar els joves per a una societat conflictiva, democràtica, però sense oblidar que amb la força no n'hi ha prou, sinó que la força ha d'estar sempre marcada pel seny i la intel·ligència.
I a partir d'aquí, Nosaltres Sols es planteja com una mena d'estructura una mica complexa d'entendre des dels paràmetres de l'independentisme actual. No són un partit, sinó que són una organització patriòtica que tant pot fer pràctiques de tir pels seus militants com una excursió al Montseny, com cursos de català o una ballada de sardanes. També tenen una actitud més discreta de caràcter militar, però també la té la Confederació Nacional de Treball, la té Esquerra Republicana amb els seus escamots i la té els grups d'acció del bloc obrer i camperol. Només hi ha una organització que no té organització militar, que és la Lliga Regionalista, tot i que en molts mítings estan protegits per requetès carlins. Amb això vull dir que fins i tot els carlins també tenen una actitud associativa i política reservada pels joves. És un fenomen que es reflexiona molt al final de la dictadura, després del fracàs de Prats de Molló i de Garraf. Uns creuen que la força ha d'estar al servei de la intel·ligència i amb la cultura, i uns altres diuen que hem de fer una estructura associativa cultural i patriòtica i d'una manera més reservada amb una activitat militar.
Què creu que hauria passat si hagués tirat endavant el complot?
El complot és un plantejament una mica semblant al que es plantegen els catalans de Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans per entrar en territori de la Catalunya del Sud. No era com aquests atemptats que els europeus ens van entristir entre els anys 1990 i 2000. Era simplement un assassinat en contra d'algú per un odi per determinades creences polítiques. Darrere l'assassinat del cap d'Estat hi havia un intent ja immediat d'assaltar al poder. No comptaven amb efectius i eren incrèduls.
Van ser ingenus?
Jo penso que sí, perquè els hi podia haver costat molt car. Té una certa relació amb el que al cap d'un any i escaig passa a Prats de Molló. Aleshores, no són només els joves que es plantegen entrar des de Prats de Molló a la Catalunya del Sud, sinó que és un plantejament d’entrar, ens busquem i esperem què faran els sindicats per proclamar una vaga general revolucionària. Alguns intenten ocupar els principals centres de poder de Barcelona, que després intentarà, el novembre del 26, amb una dimensió més detallada, Francesc Macià.
Un dels grans interrogants que hi ha en el complot és qui és el delator…
Hi ha uns quants personatges, com Talavera o Julià, que poden desballestar l'operació. També pares que temen, no només per la salut, sinó per la vida dels seus fills. No tenim accés a la informació policial de la detenció a l’estació de tren de Garraf que determina l’operació de desballestament. Segons el relat de Crexell, la detenció és una mica discreta, no cau ningú abatut i és controlada. És molt semblant al que li passa a Francesc Macià a Prats de Molló. És curiós, perquè entre les persones que han de detenir no hi ha cap mort, cosa que amb la dinàmica de la policia i la guàrdia civil de finals de la dècada del 1910 i de principis del 1920 és molt estrany. Si tu mires una mica amb la distància el llibre és que és una estructura poc clandestina. Són persones que van al despatx, van a la botiga, el vespre es troben…
Es prenen el complot com un joc…
Sí…
Ja per acabar, hi ha alguns paral·lelismes amb l'actualitat?
Jo crec que no. Entre aquests joves que arrisquen la seva vida per Catalunya i l’actualitat hi ha una distància al cap de cent anys. Hi ha un element, però, que continua present, que és que hi ha un conjunt de ciutadans de Catalunya que volen, com ells, la independència de la seva nació. Aquest segle de distància ha permès estructurar moltes parts del planeta en règims democràtics, legals, de respecte de la vida de les persones. En els últims cent anys podríem dir que la democràcia, l'estat de dret, les llibertats per a tothom o l'estat del benestar han estat una conquesta molt important pel món.
Catalunya també ha canviat. Podria dir que d'aquests senyors que tinc jo aquí davant l'única cosa que no ha canviat és que trepitjaríem la mateixa terra, però aquesta terra ha estat, a diferència d'ells, molt ben urbanitzada. S'ha transformat molt el país com ell el va conèixer. Ha canviat el que fa i pensa el món, i ha canviat molt el país i també ha canviat moltíssim el nivell de vida dels catalans. Aquests senyors vivien sense estat del benestar, vivien amb uns sous justets i amb un règim d'alimentació bastant reiteratiu.
Un dels objectius amb aquest llibre és fer divulgació del Complot del Garraf. Creu que se n’ha fet prou?
És cert que un acte violent sempre genera una certa reserva, però, pel mateix motiu no hauríem de parlar de la Guerra Civil Espanyola, que tot són actes de violència, no? Hi ha molta bibliografia al voltant d'un acte de violència de tres anys, com va ser la Guerra Civil. En canvi, pel que fa al Complot del Garraf, des del llibre de Crexell no se n’havia parlat massa més. Penso que té l'interès de veure-ho en perspectiva històrica i de veure que el nostre país era un país complex i dur i violent, i això en l'actualitat ho hem de saber valorar. Moltes persones tenien armes a casa, no només perquè fossin caçadors i perquè la caça era una forma d'aliment important per una dieta justeta, sinó perquè formaven part del Sometent.
Era una forma de fer política?
També és una forma d'autodefensa ciutadana d'una policia civil. Persones que no tenien res a veure amb la dictadura eren membres del Sometent, perquè era una responsabilitat gairebé pública. L'independentisme és un moviment que ja té més de cent anys d'història, i encara hi és, amb la seva diversitat, les seves sigles diverses i això també permet dir que no som un moviment que va aparèixer l'1 d'octubre o el 15 de setembre, sinó que és un moviment amb les seves batzegades i els seus patiments, els seus represaliats i els seus morts de llarg recorregut. Això és important que es tingui en compte.