El descens als inferns del guru Iván Redondo pot servir com a avís a navegants: de vegades, després de tant inflar el mite, la bombolla pot acabar petant sola. I al descobert hi queda un Rei que va despullat. Un avís a navegants a Pedro Sánchez, que certament acaba l’any amb molt bones notícies. Només aquesta setmana ha aconseguit aprovar els seus segons pressupostos en dos anys de govern de coalició, donar llum verda a la reforma laboral amb l’aval de sindicats i empresaris i ser el primer país a rebre 10.000 milions d’euros dels fons europeus de recuperació. El 2021 també ha estat l’any dels indults als presos polítics, que han calmat les aigües a Catalunya, o l’any de la vacunació massiva dels espanyols. I el president espanyol insisteix que vol esgotar la legislatura, els quatre anys sencers. Però, com demostra la variant òmicron, no tot està sota control. I hi ha dues opcions: enfrontar els problemes o desafiaments, que no són pocs, o amagar-los sota una catifa. Fins que ja no es puguin tapar.

Un diàleg sense fruits

El primer avís el va rebre Pedro Sánchez la nit de Sant Esteve, a través del missatge del president Pere Aragonès: si la interlocució no dona fruits tangibles en la resolució del conflicte polític, caldrà buscar dreceres alternatives. La realitat és que en tot l’any 2020, la taula de diàleg, negociació i acord entre l’Estat i la Generalitat s’ha reunit un sol cop, el passat setembre a Barcelona. I ho va fer coixa: sense Junts per Catalunya, la meitat del Govern. Amb tot, no hi ha notícies de la pròxima reunió (“ja us diré”, “en unes setmanes”, va dir Sánchez en l’última roda de premsa de l’any). I la delegació espanyola no es mou de la seva posició, l’autobatejada com a “agenda pel retrobament”, de millora de l’autogovern i traspassos de competències. Ara per ara, l’única carpeta resolta és la dels presos polítics (si el Tribunal Suprem no accepta els recursos i els reverteix). Els exiliats no han rebut cap solució, mentre la reforma dels delictes de sedició i rebel·lió continua congelada, “sense avenços”, com tampoc se n’ha trobat encara per a rapers com Valtonyc o Pablo Hasel (una altra promesa congelada). En aquest context, l’ofensiva judicial, contra els exiliats (Puigdemont a Còrsega) però també contra l’educació catalana, no hi ajuda. Sobretot si des de La Moncloa no hi ha qui ho intenti frenar.

El gripau de Joan Carles I

Joan Carles I, qui va ser cap de l’Estat espanyol durant gairebé quaranta anys, continua fugit als Emirats Àrabs, vivint a cuerpo de Rey. Però els escàndols han continuat esclatant un rere altra, malgrat que la Fiscalia suïssa hagi arxivat la seva investigació (per impossibilitat d’aconseguir les proves) i la Fiscalia del Tribunal Suprem es prepara per a fer el mateix (per manca de proves i per inviolabilitat constitucional). Només aquest any el rei emèrit ha fet dues regularitzacions fiscals (declarat diners defraudats) i encara té pendent una causa a la jurisdicció anglesa, que dependrà de si se’l considera o no membre de la Casa Reial. D’aquí tots els rumors que corren sobre el seu retorn imminent. Mentrestant, el seu fill Felip VI en absolut silenci. El president Pedro Sánchez, que va negociar amb Zarzuela la fugida, sí que n'ha parlat, per a dir que està “pertorbat” per les informacions i per a dir que “hauria de donar explicacions a la ciutadania” (en dues ocasions, l’última aquest desembre). Malgrat vetar al Congrés més d’una dotzena de comissions d’investigació. Però, més enllà de les paraules de rebuig a l’anterior Rei i de suport a l’actual monarca, no hi ha hagut fets. Aquest dimecres, en el balanç de final d’any, li preguntaven per la Llei de la Corona a la qual s’havien compromès per a dotar la institució de transparència. El secretari general del PSOE va tirar pilotes fora: “Ja em coneixen. Quan tinguin notícies, serà perquè així es produeix”. I següent pregunta.

La pandèmia no s’atura

De la Corona al coronavirus. La campanya de vacunació ha funcionat raonablement a Espanya, en comparació amb altres països europeus. Però, com ha demostrat l’avenç de la variant òmicron, la pandèmia encara és lluny del seu final. Només aquesta última setmana de l’any s’han registrat xifres rècord, superiors als 160.000 contagis diaris al conjunt de l’Estat. Una gestió de la sisena onada que el govern espanyol ha de fer amb una mà lligada, després que un Tribunal Constitucional fracturat hagi comprat els arguments de l’extrema dreta de Vox per a tombar els dos estats d’alarma que van permetre fer front a les anteriors onades. En aquest context, el govern espanyol ho ha fiat tot a la vacunació, a la tercera dosi de reforç, i volen intensificar la campanya. Mentre altres països que han avançat molt més en aquesta tasca, com Israel o Xile, ja s’estan plantejant la quarta dosi.

Tornen les nits electorals i les calculadores

El 13 de febrer hi ha una primera cita a les urnes, amb les eleccions anticipades a Castella i Lleó, uns comicis que marcaran l’inici del nou cicle electoral. Les seguiran les eleccions andaluses (a finals d’any, si no s’avancen), que acabaran d’asfaltar el camí per a les municipals i autonòmiques del 2023. Hi haurà moviments a la dreta, amb la marginalització de Ciutadans, que ha estat expulsat de tres governs autonòmics en un any i només li queda Andalusia. I amb l’extrema dreta de Vox que encara té camp per recórrer i que continua portant la batuta del camp conservador. Però també poden haver-hi moviments a l’esquerra, on el PSOE pateix desgast a bona part de les enquestes (menys el CIS). I amb una vicepresidenta segona Yolanda Díaz que està forjant la seva pròpia plataforma transversal i que supera en nota ciutadana el president Pedro Sánchez (fins i tot al CIS). Són simptomàtics els oblits dels portaveus socialistes aquesta setmana, agraint només la reforma laboral a la tasca de la vicepresidenta primera Nadia Calviño.

Preus desbocats

La factura de la llum del mes de desembre, que deixem enrere, ha estat la més alta de la història: una mitjana de 119 euros, un 24% més que el mes anterior, segons els càlculs de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU). Això malgrat la promesa reiterada de Pedro Sánchez de pagar a finals de l’any 20201un import similar al que pagaven els espanyols el 2018. De poc sembla haver servit l'exempció generalitzada d’impostos. El mateix ha passat amb la inflació: Espanya ha tancat l’any amb la major pujada de preus de les últimes tres dècades. En augment des de fa nou mesos, la taxa de variació anual de l’IPC s’ha situat en el 6,7%, una xifra que no es registrava des del març de 1992. En part s’explica per la pujada de l’electricitat, però també dels aliments. El govern espanyol insisteix que és “temporal”, que és un “fenomen global” i que per exemple la inflació als Estats Units és encara més alta. Sigui com sigui, és un marró a les portes d’un nou cicle electoral. Cada cop costa més arribar a final de mes, els ciutadans ho noten en la seva butxaca i ho poden fer pagar a les urnes si la situació no canvia.

Calibrar les aliances

La reforma laboral està demostrant que les coses no seran fàcils al Congrés dels Diputats, on el PSOE i Unidas Podemos només sumen 155 escons. Socis com ERC, el PNB o EH Bildu avisen que estan en el no a la nova legislació laboral i que volen esmenar-la, mentre Sánchez i Díaz insisteixen que no s’hauria de tocar l’acord amb els agents socials. El mateix problema tindran amb lleis que els socis consideren insuficients, com la de memòria democràtica, la d’habitatge o la derogació de la llei mordassa. La Moncloa haurà de treballar en les seves aliances si vol avançar en drets i llibertats. Una majoria de la investidura i dels pressupostos que, arribat el moment, podria permetre-li una drecera també per a desbloquejar la renovació del CGPJ per altres vies, que acaba de complir tres anys amb el mandat caducat. Per ara, el PP, a remolc de l’estratègia de la crispació de Vox, no sembla estar en aquestes coordenades.