Aquest dijous es compleix un any d’un dels capítols que marcarà la biografia política de Pedro Sánchez: el dia que va publicar una carta amenaçant de dimitir com a president del govern espanyol a causa de l’obertura de diligències contra la seva esposa, Begoña Gómez. L’amenaça, que va resultar ser un fake, es va produir a les portes de la campanya de les eleccions catalanes que van convertir Salvador Illa en president de la Generalitat; no es podrà saber mai en quina mesura hi va influir. Després de cinc dies de suposada reflexió, hi va haver fumata blanca i el socialista va confirmar que continuava al capdavant de la Moncloa amb l’objectiu d’esgotar la legislatura; amb el ‘teatret’ inclòs de desplaçar-se abans fins a la Zarzuela per comunicar la decisió al rei Felip VI. Dotze mesos més tard, el resultat d’aquell moviment ha estat consolidar el PSOE al CIS com l’opció favorita dels espanyols, reforçar el seu hiperlideratge al partit, impulsar un pla de regeneració democràtica que poques passes ha fet fins ara, i normalitzar el qüestionament al poder judicial per part del govern espanyol davant d’una tempesta als tribunals que cada cop s’agreuja més.
L’any passat, a les acaballes de la diada de Sant Jordi, saltaven les alarmes a la sala de màquines de la Moncloa: rebien l’avís que l’endemà es publicaria una informació delicada per a Pedro Sánchez. A primera hora del dimecres, circulava per tots els mitjans la notícia que el jutge Juan Carlos Peinado havia obert diligències contra l’esposa del president per presumpte tràfic d’influències. El cap de l’executiu espanyol arribava al Congrés dels Diputats amb la cara desencaixada; responia les preguntes que li formulava la cambra baixa durant la sessió de control i abandonava la madrilenya Carrera de San Jerónimo per clausurar-se a la Moncloa i redactar una carta que sacsejaria la legislatura. A les set de la tarda d’aquell dimecres publicava la missiva al seu compte de Twitter (X): “Val la pena tot això? Sincerament, no ho sé”.
"Necessito aturar-me; m'urgeix respondre'm la pregunta de si val la pena, malgrat el fang en el qual la dreta i la ultradreta pretenen convertir la política; si cal que continuï al capdavant del govern o renunciar a aquest gran honor; malgrat la caricatura que la dreta i la ultradreta política i mediàtica han intentat fer de mi, no m'he sentit mai aferrat al càrrec; aquest atac és tan greu que necessito parar i reflexionar amb la meva esposa", deixava Sánchez per escrit en una carta en la qual confessava estar “profundament enamorat” de Begoña Gómez. I, de cop, deixava de donar senyals de vida; només intercanviava alguns missatges amb persones de confiança, com és el cas de Salvador Illa, que tot just s’endinsava en la cursa electoral catalana.
El cercle de confiança de Sánchez conserva un mal record d’aquells dies
Aquell dissabte el PSOE celebrava a la seu de Ferraz un Comitè Federal que més aviat va semblar un funeral: els socialistes tancaven files amb el president del govern espanyol i líder del partit. Tots els ulls se situaven sobre María Jesús Montero, que per jerarquia tenia tots els números de convertir-se en successora de Pedro Sánchez. El comitè no va arribar a acabar. Els socialistes, en veure que a les portes de la principal caserna del partit hi havia milers de simpatitzants, van sortir al carrer per tenir un bany de masses amb ells. Sembla que Sánchez va amagar de veritat a les seves files què acabaria fent. Així ho han assegurat a aquest diari fonts del seu cercle de màxima confiança durant tot aquest any. Aquell dia hi va haver plors de polítics com Félix Bolaños, Francina Armengol i Óscar Puente, entre d’altres. Alguns d’ells asseguren que tenen un mal record d'aquells dies.
Sánchez consolida el seu hiperlideratge al PSOE
En aquest darrer any, de fet, Sánchez ha aconseguit enterrar qualsevol debat sobre la seva successió. Ni tan sols María Jesús Montero és ara candidata a rellevar-lo, perquè la vicepresidenta segona del govern espanyol i ministra d’Hisenda serà la candidata del PSOE a les pròximes eleccions andaluses. Amb la manca de ganxo electoral de Félix Bolaños, Óscar Puente seria ara mateix l’home més fort en la imaginària línia de successió de Pedro Sánchez, un ministre que ja té experiència com a exalcalde de Valladolid. Pilar Alegría, que també havia aparegut a les travesses, serà la candidata dels socialistes a l’Aragó, mentre que Óscar López ho serà a la Comunitat de Madrid.
La seva decisió de continuar va ser avalada pel CIS: l’institut demoscòpic li va dedicar una enquesta especial sobre la seva decisió. I, des de llavors, s’ha anat consolidant com l’opció favorita dels espanyols; ha frenat el creixement del PP d’Alberto Núñez Feijóo, sempre segons el laboratori controlat pel socialista José Félix Tezanos. La seva continuïtat com a president del govern espanyol depèn ara més aviat del reordenament de l’espai que hi ha a la seva esquerra: necessita que Sumar i Podemos facin les paus o un acabi absorbint definitivament l’altre perquè la llei D'Hondt no el castigui en unes pròximes eleccions.
Fumata blanca, pla de regeneració democràtica i qüestionament dels jutges
La decisió de continuar la va comunicar el dilluns. Va arribar a teatralitzar l’escena fent abans una visita a Felip VI a la Zarzuela. Aquell gest va fer que durant uns minuts les travesses apuntessin que Sánchez dimitiria. No va ser així. A les onze del matí anunciava des del palau de la Moncloa que continuava. A la retransmissió es van colar crits de celebració de treballadors de la residència del president del govern espanyol. En aquell discurs, el líder socialista anunciava que impulsaria un pla de regeneració democràtica.
El més calent és a l’aigüera. Encara no s’ha aprovat cap norma al Congrés dels Diputats. En el pla anual normatiu del 2025 aprovat la passada setmana, el govern espanyol es compromet a desplegar una nova llei de secrets oficials, regular el secret professional de periodistes, reformar les normes de publicitat institucional als mitjans de comunicació, modificar la llei del dret a l’honor i la rectificació, així com reformar la llei de finançament dels partits. El PSOE, paral·lelament, ha presentat al Congrés dels Diputats l’anomenada ‘llei Begoña’, una norma que proposa que les acusacions populars deixin de formar part dels processos d’instrucció, que els partits polítics no puguin ser acusació popular, que no es puguin obrir causes judicials a partir de retalls de premsa, que se suprimeixi del Codi Penal les ofenses als sentiments religiosos i que s’aparti els jutges que facin declaracions a favor o en contra de partits polítics. De moment, la llei ha quedat desada en un calaix perquè no compta amb prou suports per tirar-la endavant.
Durant aquest darrer any, la tempesta judicial que travessa Sánchez s’ha agreujat encara més: Juan Carlos Peinado ha incrementat la seva ofensiva contra Begoña Gómez; el germà del president, David Sánchez, fins i tot ha dimitit del càrrec que s’investiga si va obtenir a dit; José Luis Ábalos ja ha pujat al cadafal del Tribunal Suprem, i l’alta cort judicial també investiga si el fiscal general de l’Estat es troba rere la filtració d’uns correus incriminatoris de la parella d’Isabel Díaz Ayuso. Des d’aquella carta, el govern espanyol no ha tingut cap problema a denunciar que la judicatura espanyola practica lawfare, i que el seu nou blanc és Pedro Sánchez i la seva família.
Banys de masses amb Salvador Illa i retorn del PSC a Palau
Catalunya no només es trobava en precampanya, sinó que quedaven dos dies perquè arrenqués la cursa electoral. Els catalans estaven cridats a les urnes al cap de divuit dies. Pedro Sánchez es va bolcar en aquella campanya, va participar en banys de masses amb Salvador Illa i va rebre un gran escalf dels simpatitzants socialistes. La seva carta va influir en les eleccions catalanes; malgrat que sigui impossible de calibrar en quina mesura. La distància entre PSC i Junts va ser finalment de set diputats, però Salvador Illa suma amb ERC i comuns una majoria al Parlament que supera l’absoluta pels pèls.