Artur Mas va dissenyar el 2011 una retallada històrica del 10% en la despesa del govern al pressupost. Va ser la primera retallada de la història del Govern de la Generalitat, i també la primera d’una comunitat autònoma espanyola. Mas va justificar aquesta reducció de despesa per responsabilitat davant la crisi, creient que la resta de comunitats autònomes seguiria el seu exemple ràpidament davant l’obvietat: la recaptació d’impostos a Espanya s’havia enfonsat i l’Estat s’enfrontava a una crisi sistèmica.

El president Mas es va equivocar. Cap altra comunitat va seguir-lo, tot confiant que l’Estat s’acabaria menjant tot el deute acumulat, com efectivament va passar, previ assassinat de les caixes d’estalvi del país. Com a conseqüència, la memòria política d’aquest país ha caricaturitzat Mas i el seu govern com una banda d’antisocials i l’estigma de dreta neoliberal ha acabat arrossegant el que queda del Convergència i els seus hereus.

L’estigma és tan fort, que el vicepresident Aragonès ha promès que aquesta crisi no hi haurà retallades

Esquerra i la CUP, companys de viatge independentistes, han contribuït gustosament a mantenir la caricatura d’una dreta catalana ferotgement retalladora, una colla d’indesitjables amb qui només es pot arribar a pactes puntuals i amb una certa vergonya. L’estigma és tan fort, que el vicepresident Aragonès ha promès repetidament que en aquesta crisi no hi haurà retallades.

Ara saltem nou anys cap al futur-present de 2020, i ens trobem en una situació sorprenentment similar. El Govern de Catalunya, aquest cop capitanejat per Esquerra als departaments clau en la gestió de la pandèmia, decideix donar exemple i aplicar les mesures més dures i restrictives de l’Estat. La gent d’aquest país veu, atònita, com Madrid i el País Valencià permetran que els seus ciutadans i les seves empreses funcionin amb normalitat fins la mitjanit, però aquí no, aquí tothom a casa a les deu. La diferència entre les deu i la mitjanit són els sopars, la primera cervesa, la primera copa de vi o l’anada al teatre o a un concert que podrien salvar milers de negocis al caire de la ruïna.

Però el nostre govern és valent i pren aquelles mesures que altres no s’atreveixen a prendre, només cal veure la irresponsabilitat de Madrid, que va arribar a enfrontar-se amb l’Estat per impedir un confinament perimetral que semblava obvi. Ara Madrid n’està patint les conseqüències.... Espera! De debò?

Madrid o el País Valencià estan igual que Catalunya, però els seus negocis i autònoms ho han passat una mica millor

La veritat és que Madrid o el País Valencià estan ara mateix igual que Catalunya, però els seus negocis i els seus autònoms ho han passat una mica millor. De fet, Catalunya està pitjor per la responsabilitat del govern català combinada amb la irresponsabilitat dels altres governs espanyols. El govern de Catalunya, segurament pres per la millor de les intencions, ha volgut ser sempre el més ràpid i el més estricte a l'hora d’aplicar mesures de confinament a la població i les empreses del país.

Desgraciadament, Espanya no premia els responsables i protegeix els irresponsables. Per això la sanitat catalana va acabar patint les retallades per tot l’Estat, i els autònoms d’aquí acabaran més fotuts que els madrilenys. Tot plegat, per què? Per poder dir que som els més responsables? Per dir-ho a qui?

Artur Mas es va trobar que, per molt que intentés comportar-se com Dinamarca, mai ningú li va agrair els serveis prestats perquè, a ulls d’Europa, Mas era el president regional d’un estat en fallida permanent. Ara, el vicepresident Aragonès es vol comportar com França i Alemanya i el conseller Sàmper es queixa que no té prou eines per tancar-nos encara més temps a casa, però Macron i Merkel només miren les dades d’Espanya i ens tractaran com a espanyols. D’aquí un temps, com es valorarà el govern d’Aragonès? Com recordaran els catalans com els van tractar els partits independentistes? De debò val la pena voler ser els millors de la classe? A Espanya, fer-ho bé no té premi, així que o ens relaxem una mica o sortim d’Espanya.