L’escriptor grec Nikos Kazantzakis va confessar que a la seva vida els grans benefactors van ser els viatges i els somnis. Entre els seus referents, Homer, Buda, Nietzsche, Bergson i Zorba. Zorba no s’estudia als llibres de pensament, era un home simple que li va ensenyar a estimar la vida i a no tenir por de la mort. Els grans referents, les persones àncora, les companyies que ens fan de timó, no són sempre els grans noms que han configurat la història mundial. La vida ens brinda els seus Zorbas, també.

Kazantzakis (1883-1957), un dels escriptors grecs més coneguts del segle XX, nominat diverses vegades al Premi Nobel de Literatura, escrivia: “Si hagués de tenir un guia espiritual, un guru com diuen els hindús o un ancià com diuen els monjos del mont Athos, jo triaria Zorba”. Zorba encapsula tot el necessari: ingenuïtat creativa, renovada cada matí, mirar-ho tot com si fos sempre la primera vegada i donar virginitat als elements quotidians: vent, mar, foc, dona, pa, frescor del cor. I el somriure salvatge, de les vísceres, que abat les barreres de l’ètnia, la religió i la pàtria.

Una persona molt, molt simple i teòricament allunyada del nostre estil de vida, la nostra llengua i costums, pot prémer un botó existencial i ens pot dur a dimensions insospitades i a reveure la nostra vida d’una altra manera

Alexis Zorbas és un personatge de ficció basat en un Iorgos Zorbás, una persona humil que va impactar el pensador Kazantzakis, que tot i haver tingut durant alguna etapa alts càrrecs polítics, va triar, per sort nostra, dedicar la major part del seu temps a escriure. L’escriptor coneix Zorbas el 1915 al mont Athos, i el defineix com una persona que estimava les coses simples de la bona vida, i lamenta haver-ne fet la coneixença massa tard.

El pensador grec recorda vesprades amb Zorbas, els típics àpats dels pagesos regats amb el vi aspre de Grècia, que desencadenava converses infinites. Zorba parlava i l’intel·lectual callava. Li explicava batalletes de dones, de Déu, de la pàtria, de l’amor, i quan es cansava de parlar, s’alçava i es posava a ballar. Quan li van comunicar que Zorbas havia mort, Kazantzakis es va tancar 45 dies a l’illa d’Egina i es va posar a escriure la immortal obra que després va ser interpretada per Antony Queen. La pel·lícula, de 1964, va guanyar 3 oscars i situa com a argument central com de vegades una persona molt, molt simple i teòricament allunyada del nostre estil de vida, la nostra llengua i costums, aquesta persona pot prémer un botó existencial i ens pot dur a dimensions insospitades i a reveure la nostra vida d’una altra manera.

Kazantzakis va viure els millors moments que recorda, amb un bon humor desbordant, al costat del seu Zorba. En una entrevista amb la periodista Jolanda Terenzio el 1957, Kazantzakis va declarar una veritat com un temple: “L’obstacle més gran per a l’home és la manca de fe en un ideal més gran del seu jo. Si no creiem en alguna cosa superior a nosaltres mateixos, no podem ser feliços”.