El cicle d’absorció d’allò que és antisistema per part del sistema ja és gairebé complet. Dimarts s’estrenava el nou late night de TV3, Zona Franca, a càrrec d’en Joel Díaz, i malgrat que això podria ser una crítica televisiva del programa, el programa només en serà l’excusa. En Joel és un bon exemple de com els grans mitjans de comunicació es nodreixen de tot allò que sura al seu voltant, fins i tot quan el que sura té valor precisament perquè queda fora dels grans mitjans de comunicació. Que la televisió pública del país surti a buscar talent més o menys jove per renovar la graella i oferir una cosa fresqueta i ventilada no hauria de ser cap mala notícia. Però en un país petit com el nostre, amb unes dinàmiques com les nostres, al final tot acaba tenint la seva envescada. Si allò que neix als marges passa al nucli i allò que neix al nucli passa als marges, és que existeix un cicle de renovació natural de les coses: la gent canvia de feina, els mitjans s’adapten als nous formats, apareixen nous talents i el públic sadolla la seva set de coses diferents. La sensació, però, és que l’intercanvi no acaba de ser ben bé aquest, perquè no hi ha intercanvi, hi ha cessió unidireccional.
Aquesta tendència buida els marges i encasella el significat de l’èxit en un únic final: treballar als grans mitjans de comunicació
En una gran fotografia de l’audiovisual del país, TV3 i el Grup Godó serien al centre i tota la resta orbitaria al seu voltant. Tota la resta vol dir de L’illa de Maians a Les Golfes, de La Sotana a La Riota, de Casablanca a Gent de merda, de La Lectora a Stroligut, dels youtubers del Canal Malaia al podcast que fan cada dimecres els veïns del quart entre birres i pizzes. Fins i tot hi orbitaria El Soterrani, aquí, com un bolet amb les seves pròpies característiques. Si avui analitzem els programes que fan de pal de paller de la programació televisiva i radiofònica del país, en alguns d’ells —o en bastants— hi trobem gent que va començar currant-se un projecte fora d’aquest paraigua amb una sabata i una espardenya. Que avui siguin on són vol dir diverses coses. La primera, que els grans mitjans de comunicació són conscients que no generen estrelles autònomament. Saben que les han d’anar a buscar. La segona, que la dinàmica d’intercanvi centre-perifèria (amb el permís d’Íñigo Errejón) no funciona de manera redistributiva, sinó més aviat com un forat negre. Els agents del nucli esperen l’aparició de talents externs amb prou de consens perquè apostar-hi des d’un gran mitjà tingui un risc baix. La tercera, que aquesta tendència buida els marges i encasella el significat de l’èxit en un únic final: treballar als grans mitjans de comunicació.
Si els marges sempre acaben al nucli, el panorama audiovisual s'empobreix. Si tot el que abans era antimainstream acaba formant part del mainstream, el panorama audiovisual s’empobreix i esdevé una gran massa de contingut uniforme. Ja apareixeran coses noves, pensaràs. I tant. A Catalunya, gràcies a Déu i als catalans, cada dia brollen coses noves. El problema és que no apareixen a la mateixa velocitat amb què els grans mitjans fan els seus fitxatges i no sempre hi ha un equilibri entre allò que els pertany i allò que no. Els marges s’eixuguen fins que neix un antimainstream d’això que ara ja és mainstream. Mentrestant, hi haurà una homogeneïtzació fins que a algú li comenci a sortir a compte anar contra el que ara ja és el sistema, com feu en el seu moment La Sotana.
La llengua perd un espai als marges molt necessari perquè als marges s'hi és més lliure, i hi perdem en diversitat, la nostra millor arma
La clau per contrarestar aquestes forces, i trencar la caracterització de cada empresa fora dels grans mitjans com una agència de col·locació dels mateixos grans mitjans, ha de ser que surti tant o més a compte entrar-hi que no entrar-hi. I quin problema és que la gent vulgui treballar a la CCMA o al Grup Godó?, pensaràs. Cap. Donen exposició, tenen calerons, reps tanta validació com pots rebre per la teva feina, si algun dia patines, quedes més o menys protegit i ets “a dalt de tot”. Del nostre “tot”, és clar. La qüestió no és que la gent hi vulgui treballar. La qüestió és que cada vegada que algú que s’ha guanyat les garrofes sense dependre’n, se les comença a guanyar depenent-ne, correm el risc que o bé es converteixi en un nou sistema o bé abandoni allò que des de fora el va fer donar-se a conèixer i la nostra llengua perd un espai als marges molt necessari perquè als marges s'hi és més lliure. En qualsevol cas, hi perdem en diversitat, la nostra millor arma. Fins que el “tot” d’“arribar a dalt de tot” ja no sigui un de sol i en siguin molts i fins que ja no sigui estrictament sinònim d’haver entrat als grans mitjans, això s’anirà repetint i nosaltres en serem els espectadors.