Normalment, los que menys s'adonen d'un canvi són aquells que l'estan vivint. Lo dia a dia mos engolix i de repent, no saps com, ja ha acabat un altre curs. No cal que sigue 31 de desembre per a adonar-mo'n d'esta vertiginosa velocitat de creuer que porta la vida. Amb l'arribada de la calor hi ha una sensació pareguda i contradictòria: de l'alegria d'un nou estiu a la constatació que som un any més vells (i sort de seguir-hi sent). L'estiu va arribar ahir i, mirant l'agenda i intentant encabir-hi els plans amb tothom amb qui volem quedar, ja sembla que som a la Diada. Com deia Pere Calders: "Vaig néixer abans-d'ahir i ja som demà passat".
Precisament perquè acabem revolts dins d'esta centrifugadora que és lo ritme de l'actual societat, va bé aferrar-se a les coses que no canvien —petites brúixoles— i l'estiu mo'n proporciona unes quantes: tornar al poble, quedar amb los amics de sempre, llegir més llibres, banyar-mos al mar, dixar passar les hores, asseure-mos a una terrassa, badar... I tot això comença amb la foguerada de la revetlla. Retre culte al sol la vespra del 24 de juny és una tradició pagana que, posteriorment i com sempre, l'Església es va apropiar, cristianitzant-la, i va adaptar a la festa del naixement de Sant Joan Baptista. Celebrar el solstici d'estiu té més anys que 'Nostre Sinyó' —mai més ben dit— i representa un tret de sortida cap a l'època més lliure i salvatge de l'any que també, d'alguna manera, mos transporta a la nostra infantesa indomable i feliç. Potser per això mos agrada tant.
Demà serà la nit de petards i fum. La pòlvora de la vida. Que crema, que brilla, que estrena l'estiu que mos evidencia que mos fem grans mentre seguim recordant que vam ser menuts
Aleshores, quan anàvem en pantalons curts i els genolls pelats (com recorda la cançó d'Els Pets) los dies eren eterns i fins i tot se mos feen llargues les vacances. Avui lo temps passa volant i mos pareix que l'estiu només tinga deu setmanes i para de comptar, que el setembre és de sucre, malgrat que l'equinocci no arribe fins a finals de mes. Demà serà la nit de llumets de colors i coets. De petards i fum que no a tothom agraden, però que formen part del ritual. La pólvora de la vida. Que crema, que brilla, que estrena l'estiu que mos evidencia que mos fem grans mentre seguim recordant que vam ser menuts, quan les bicicletes no tenien canvi de marxes i els iaios mos esperaven amb lo berenar a taula: una llesca de pa de pagès amb vi, sucre i canyella (avui en dia algú encara els denunciaria per donar alcohol a menors).
Ara que l'arròs verdeja, les oliveres ja han fet mostra i els carrolls de raïm comencen a verolar. Ara que els flamencs coven la cria i les garrofes se barrosquen. Ara que apurem les últimes cireres i comencem a assaborir el meló de moro, ara mos venen al cap les cabanes construïdes als arbres, avui escantellats, la mobylette on pujàvem tres sense casc i sense prendre mal, les dues hores sense prendre el bany per a fer la digestió. La innocent bengala i el tro de metxa i aquella geladeria artesanal de l'Eixample, La Ibense, on continuo degustant lo meu gelat preferit de sempre, lo que demano des que tinc vuit anys: un cucurutxo doble de xocolate i llima. Una altra d'aquelles brúixoles que dèiem adés, costum entranyable i indicatiu que tampoc no devem ser tan vells si encara seguim fent coses de quan érem jóvens.
