La concepció ingènua de la història acostuma a pensar que els esdeveniments estan trenats com un encadenament causal, d’acord amb el qual si es donen algunes coses, se segueixen necessàriament uns determinats efectes. Com si, en les coses humanes col·lectives, allò que en diem res publica, regís una mena de mecanicisme natural. Aquesta concepció va nodrir la confiança en el progrés amb què, des de la Il·lustració, es pensava l’esdevenir històric i d’acord amb el qual la relació causa-efecte dels processos històrics garantia que la humanitat avancés progressivament cap a un horitzó de major justícia i major llibertat. L’experiència dramàtica del segle XX ha mostrat, tanmateix, que el progrés era una il·lusió, excessivament optimista, per entendre el moviment de la història. Les grans tragèdies del nostre temps, al contrari, mostren que la història no avança sempre cap endavant, de manera positiva, sinó que els retrocessos, de vegades brutals, són també un fenomen habitual en les societats humanes que poden veure l’emergència, de vegades sobtada, de formes de brutalitat incomparables en la seva crueltat amb els episodis del passat.

D’altra banda, avui sabem també que els processos històrics, de vegades, contradiuen la lògica mecanicista de l’explicació causal, i que, per a bé o per a mal, l’imprevisible és un element indestriable de les dinàmiques històriques. Per això és tan extremadament difícil anticipar, a la vista de l’estat de les coses, l’evolució futura dels esdeveniments. En realitat, alguns dels grans esdeveniments que han configurat el panorama de la modernitat, especialment els que conceptualitzem com a revolucions, tenen una lògica disruptiva que no és fàcil explicar des de la rigidesa del model causa-efecte. Només cal haver llegit Alexis de Tocqueville en els seus llibres sobre la Revolució Francesa i la Revolució Americana, o els estudis de Hannah Arendt sobre els mateixos temes, per descobrir ―val a dir que en els dos casos a posteriori― que els moments històrics revolucionaris han estat sempre precedits per fases de desconcert i desorientació, de desencant i frustració, i fins i tot de detenció i retrocés. La narració final, quan els capgiraments històrics ja s’han produït, sempre endolceix retrospectivament aquelles fases de transició, ambigües i sovint erràtiques, i acaba determinant la visió èpica i heroica de la gestió dels esdeveniments.

Era, aquella, una història pensada d’acord amb el paradigma de la física mecanicista, com si els fenòmens col·lectius estiguessin sotmesos a unes lleis semblants, en la seva necessitat, a les lleis que regeixen els fenòmens naturals. Per això Deleuze, ja en el nostre temps, sostenia que necessitàvem, més aviat, una geografia del pensament. Una forma d’entendre els esdeveniments en analogia amb les imatges que proporciona la geografia física: continents, illes, arxipèlags, muntanyes i valls, rius amb afluents, etc. Deleuze ens va ensenyar que els fenòmens històrics cal pensar-los amb forma de cartografia, no amb l’esquema causal. Modestament, sempre he pensat que, a més d’una cartografia geogràfica, que sempre va bé, ens en caldria també una de geofísica, per poder-ne incorporar en l’anàlisi de les coses que passen el que ens ensenya la sismologia, la geotermometria, la geodinàmica o la prospecció tectonofísica.

Dit d’una altra manera: una forma de pensament complex que presti atenció a la remor no sempre visible del malestar que sovint anima la vida social i que provoca trastorns i reaccions de vegades imprevisibles. Es tractaria, si se’m permet la metàfora que proporciona una bellíssima balada irlandesa, de ser capaços d’escoltar el vent que bressola l’ordi.

L’experiència dramàtica del segle XX ha mostrat que el progrés era una il·lusió, excessivament optimista, per entendre el moviment de la història. Les grans tragèdies del nostre temps mostren que la història no avança sempre cap endavant

Acaba d’aparèixer en català un llibre extraordinàriament útil per als moments que estem vivint a Catalunya, i que permet d’analitzar-los, sense complaença i amb rigor, d’acord amb el marc que proporciona la història dels grans moviments socials i polítics del segle XX i del que portem de segle XXI. Es tracta del Manual de desobediència civil de Mark i Paul Engler (Edicions Saldonar). Aquest llibre és, a hores d’ara, la millor publicació per entendre la doctrina de la desobediència civil que, des de Thoreau fins a Hannah Arendt, ha nodrit els grans moviments de protesta social i política del nostre temps. I no perquè sigui una anàlisi teòrica, purament especulativa, sinó perquè prova d’extreure lliçons pràctiques de casos històrics, des del moviment impulsat per Gandhi a l’Índia i el moviment en defensa dels drets civils als EUA fins a casos de les dècades recents com Otpor!, el moviment que va acabar amb Milosevic a Sèrbia, i d’altres encara més propers.

Són moltíssimes les lliçons pràctiques que es poden extreure d’aquest manual, destinat a convertir-se en un text de referència global, i també aquí, com ho han estat, en els darrers anys, els llibres de Gene Sharp. Avui voldria assenyalar-ne breument només tres.

Primera lliçó

Les grans transformacions globals impulsades pels moviments socials contemporanis, en defensa dels drets i les llibertats, responien a dos models d’actuació perfectament delimitats. D’una banda, aquells que s’orientaven a l’acció d’impacte i a la producció d’efectes disruptius, amb la voluntat de produir una mena de remolí vertiginós, accelerat i ràpid que aprofitava l’efecte sorpresa, sobtant les estructures de poder institucional i generant un fort moviment social que aglutinava, de manera molt ràpida, el poder ciutadà per convertir-lo en una eina efectiva de canvi. D’altra banda, aquells que, posant per davant una concepció estratègica del moviment, operaven més a mitjà i llarg termini treballant per la configuració d’estructures i institucions alternatives que, arribat el moment, després d’una operació de desgast del poder establert, estava en condicions de provocar una substitució de règim.

Avui sabem, i els casos concrets i detallats que aporta el llibre dels Engler és gairebé monumental, que aquests dos models no són incompatibles, i que, en realitat, els grans capgiraments històrics han treballat conjuntament, coordinadament, amb els dos ritmes: disrupció i estratègia. Cas emblemàtic: la formació d’Otpor! a Sèrbia el 1998, aquesta organització va aprendre a combinar l’acció basada en l’impacte disruptiu i el mètode calculat i disciplinat per a la mobilització massiva a través d’una estructura en xarxa capaç de sostenir la confrontació durant un cert temps.

Els moments històrics revolucionaris han estat sempre precedits per fases de desconcert i desorientació, de desencant i frustració, i fins i tot de detenció i retrocés

Si fóssim capaços d’entendre aquest mecanisme històric, algunes de les batalletes de “regat curt” (com li agrada de dir a Jordi Cuixart) podrien ser abordades des d’una altra perspectiva, lluny de l’autoflagel·lació i de les inútils confrontacions partidistes.

Segona lliçó

L’aprenentatge de la paciència i de la perseverança. I sobretot la capacitat d’aprendre de la gestió dels fracassos, de les iniciatives estroncades, dels impactes que no produeixen l’efecte esperat. El contrari del “tenim pressa!”, vaja. Exemple concret: l’extraordinària campanya de Birmingham, Alabama, l’abril i maig de 1963. Una campanya armada pacíficament a través d’una estratègia inequívocament no-violenta pel moviment en defensa dels drets civils en contra de les lleis segregacionistes que legalitzaven l’apartheid.

Aquesta iniciativa, articulada a partir d’accions que comportaven conjuntament el boicot als comerços segregacionistes, les vetlles diàries a les esglésies, les segudes en espais i establiments públics i marxes pels carrers, va ser el resultat meticulosament programat després que els boicots als autobusos que van seguir a l’empresonament de Rosa Parks i els esdeveniments d’Albany, Geòrgia, no donessin els fruits esperats. Només tres mesos abans que comencés l’exitosa campanya de Birmingham, que va acabar amb Martin Luther King a la presó i amb la detenció i empresonament de centenars d’activistes, l’ambient generalitzat era de pessimisme i de desolació. Fins i tot, d’una certa sensació d’impotència davant de la immobilitat legislativa i de la incapacitat d’haver provocat una fractura en el consens que suportava i legitimava l’apartheid.

Tanmateix, l’articulació planificada del que es coneix com a “Projecte C”, va significar una de les estratègies de confrontació més refinades que s’han portat a terme en el segle XX, com un exercici meticulosament planejat de disrupció en massa. El resultat: davant de la repressió i de la brutalitat d’un sistema que només va saber mobilitzar la força policial i la violència contra els pacífics manifestants, el mateix president Kennedy va reaccionar davant dels aparells del sistema desbocats qualificant les imatges de repugnants. El que semblava inexpugnable s’havia esquerdat. Començava, així, el desmuntatge del règim de terror basat i emparat en les lleis segregacionistes.

La lliçó: només l’anàlisi i la gestió del fracàs, si va combinada amb paciència, determinació i perseverança, pot convertir una derrota (parcial) en una victòria (definitiva).

Tercera lliçó

Els Engler dediquen un capítol sencer, titulat significativament “Els divisors”, a l’anàlisi del mite i tòpic de la unitat com a requisit imprescindible de l’èxit de les mobilitzacions socials exitoses. No em resisteixo a transcriure un paràgraf:

“En bona part, la política dominant necessita apel·lar a la unió. Els polítics sempre intenten buscar punts en comú i ajudar els ciutadans a superar les seves diferències. En canvi, sovint passa que els moviments socials adopten un plantejament que és gairebé oposat: en comptes de llimar diferències entre grups, moltes vegades les accentuen encara més”. Els Engler posen l’exemple d’ACT UP, que van ser decisius en la campanya de conscienciació del problema del SIDA i en la confrontació amb les institucions governamentals perquè prenguessin iniciatives legislatives adequades. “L’estratègia”, s’afirma en el llibre, “no els va donar sempre una bona popularitat, però sí que els va permetre mantenir-se en el punt de mira del públic, exposar la injustícia de la negligència i el menyspreu dels sectors oficials i finalment aconseguir més suport per a la seva causa”.

L’essència de l’acció política, en una democràcia, està basada en el pluralisme i el fenomen de l’antagonisme i el dissens han estat, en molts moments de la història recent, un poderós revulsiu en contra de dinàmiques enquistades 

No és una lliçó estranya. Basta recordar que l’essència de l’acció política, en una democràcia, està basada en el pluralisme i que el fenomen de l’antagonisme i el dissens han estat, en molts moments de la història recent, un poderós revulsiu en contra de dinàmiques enquistades i de l’immobilisme institucional que han operat en contra de l’estat de les coses. Canviar l’estat de les coses, de vegades, reclama el concurs d’agents diversos amb estratègies diverses, que si no es pensen ni actuen com a confrontades i rivals, poden multiplicar els efectes de la confrontació contra el sistema i l’statu quo.

Pel que afecta la situació a Catalunya, l’aprenentatge em sembla que és més que evident.

Acabo. David Fernàndez va recordar, amb la seva lucidesa habitual, en el "Racó de pensar" que dirigeix Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, la definició que el Diccionari de geologia de l’Institut d’Estudis Catalans dona de tsunami: “Onada lliure transoceànica molt potent, de gran període, de gran velocitat de propagació i de gran longitud d’ona, imperceptible a la mar oberta; és produïda per una commoció”.

Ara que, entre els pronòstics de la climatologia política, sembla que a cada dia que passa, en espera de la sentència del Tribunal Suprem, es va refermant la convicció que s’atansa un “tsunami democràtic”, faríem bé de pensar en el que ens il·lustra aquesta definició i, si cal, completar-la amb algunes de les lliçons d’aquest llibre dels Engler que, tan oportunament, arriba fins a nosaltres. Ja Gramsci, quan recordava la necessitat de la mobilització i l’organització, per articular els moviments d’emancipació i alliberament pels drets, la llibertat i la justícia, va advertir, com a primer imperatiu, adreçats als activistes i militants de la seva època: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”.

Stefan Zweig ho va advertir quan va estudiar la Revolució Francesa: “De vegades, ja un llamp anticipa la gran tempesta”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat