“¡Viva el pueblo español!”, exclamava Pedro Sánchez fa pocs dies en referència a la seva defensa de la causa Palestina i “dels drets humans”. Exclamar “¡Viva el pueblo español!” és exactament el mateix que dir “¡Viva España!”, per si algú s’havia distret, però amb paraules més suaus o de tint més republicà. Pedro Sánchez apareix avui com el gran defensor de les causes nobles, dels drets fonamentals i de la lluita contra l’autoritarisme, aprofitant que a escala mundial comença a generalitzar-se la paraula “genocidi” per a qualificar les atrocitats comeses per Israel a Gaza. El conflicte a l’Orient Mitjà va com anell al dit al PSOE per blanquejar la imatge d’una Espanya (perdó, un “pueblo español”) que havia provocat fins i tot la intervenció del Consell d’Europa en el conflicte català, en una resolució de la seva Assemblea que assenyalava l’existència de presos polítics a Espanya i assimilava aquest país clarament a Turquia. Perdó, al “poble turc”.
Sánchez no té cap problema a fer grans proclames quan el conflicte és lluny, quan la seva posició no té conseqüències reals ni posa en risc la seva cadira. S’ha erigit en campió dels drets humans mentre ignora (o pitjor, reprimeix) els mateixos drets dins de casa seva. Parlar de genocidi a Gaza mentre encara hi ha líders polítics a l’exili i has deixat en els llimbs l’espionatge de Pegasus, per exemple, és el paradigma de la hipocresia. No és que Espanya no defensi el dret a l’autodeterminació: és que l’ha convertit en delicte, primer a hòsties i després amb la lenta aplicació de l’"ibuprofèn" d’Iceta, per procedir ara a la progressiva “desinfecció” anunciada per Josep Borrell.
El govern espanyol exigeix justícia per a Palestina, però va avalar el gir històric respecte al Sàhara Occidental, alineant-se amb la potència ocupant (el Marroc) i traint així dècades de compromís amb un poble que encara espera un referèndum reconegut per l’ONU. Aquest canvi de rumb, decidit de manera opaca i unilateral, va deixar en evidència que la política exterior espanyola només defensa els drets humans quan no comprometen relacions comercials, acords migratoris o interessos geoestratègics. O quan no li esvaloten l’aviram intern, és clar. “Viva el pueblo español”.
No és l’únic cas. Espanya continua sense reconèixer Kosovo, un estat que va aconseguir la seva independència després d’una guerra brutal i amb el suport de gran part de la comunitat internacional. Per a Espanya, reconèixer Kosovo seria reconèixer implícitament que el dret d’autodeterminació és l’única via civilitzada per resoldre conflictes territorials. Millor ignorar-lo, com si no existís. Mentrestant, el cas català continua sent un tabú: les demandes de diàleg real són substituïdes per promeses de “convivència”, mentre es manté intacta l’amenaça del Codi Penal per a qui gosi posar les urnes. Els acords de Brussel·les es van incomplint cada dia que passa i, com a màxim, ara sabem que vam posar el cos davant les urnes perquè poguessin atendre’ns en català per telèfon. Si la cosa continua així, no només serà una legislatura perduda: és que el judici de la història serà terrible i els extrems seran, és clar, el mal menor.
Per a Pedro Sánchez, l’autodeterminació només serveix si és a milers de quilòmetres de distància, si no afecta l’arquitectura del règim del 78 i si permet a Espanya projectar-se al món com un estat democràtic exemplar
Per a Pedro Sánchez, l’autodeterminació només serveix si és a milers de quilòmetres de distància, si no afecta l’arquitectura del règim del 78 i si permet a Espanya projectar-se al món com un estat democràtic exemplar. Però el món ja ha començat a veure les esquerdes d’aquest relat. La resolució del Consell d’Europa, les decisions dels tribunals europeus sobre els tipus penals aplicats per Espanya i les sentències dels tribunals belgues, alemanys i italians rebutjant les extradicions han anat configurant la imatge d’una Espanya que no sempre juga net amb els drets fonamentals.
Cridar “¡Viva el pueblo español!” mentre condemnes el genocidi aliè és fàcil; el que és difícil és mirar de cara el conflicte polític que tens a casa (derivat, per cert, d’un innegable genocidi cultural) i afrontar-lo amb democràcia real. El que és difícil és entendre que el respecte pel dret d’autodeterminació no és una amenaça sinó l’única manera de prevenir xocs, enfrontaments i fractures socials. El referèndum era la via per encarrilar democràticament un conflicte, i ara han decidit que la via més aviat serà la de matar el gos per matar la ràbia. S’equivoquen: faran el conflicte encara més gros, l’agror més profunda i el divorci encara més inevitable. Quan votar no és la solució, cordin-se el cinturó: perquè el corrent (que, a fe de Déu, que encara hi és) haurà de circular per alguna banda.
La comunitat internacional faria bé de no deixar-se enlluernar per la retòrica progressista del president espanyol i de recordar-li que el respecte als drets humans comença a casa. Només així “el poble espanyol” podrà cridar “visca!” sense que ressoni com un sarcasme, com una caricatura, com el maquillatge grotesc i excessiu d’un rostre que ja fa temps que no s’agrada.