Quan Ernest Urtasun no tocava poder i representava les ànsies equidistants dels Comuns a Europa, defensava tímidament una Espanya descentralitzada. Però vet aquí un gat, vet aquí un gos que quan Urtasun va ser nomenat ministre de Cultura del Regne d’Espanya, les seves polítiques van cabotejar cap a una equidistància profundament electoralista, amb jocs d’artifici de cara a la parròquia, com el de suprimir el Premio Nacional de Tauromaquia, i polítiques culturals marcadament lampedusianes, en el sentit que tot canviï perquè no canviï res. La primera, la dels toreros, podia fer emprenyar un target electoral més proper a la dreta; les segones podien acontentar un electorat més transversal, però electoralment menys sensible a la descentralització de l’Estat. I la nova política —com la vella— sap que amb el poder no s’hi juga quan es tracta d’afavorir Catalunya, perquè, siguis d’esquerres o de dretes, quan es tracta de congratular els catalans, les ideologies a Espanya es fusionen en una de sola.

Urtasun és un d’aquells catalans que s’ha de fer perdonar per ser ministre, i totes les seves accions busquen evitar l’ombra de la sospita per culpa dels seus orígens. Urtasun, com molts polítics catalans amb ànsies de tocar poder a Madrid, sap que, com a màxim, podrà optar a un ministeri o a una secretaria d’Estat o a una presidència d’una entitat com AENA, però mai a una presidència de govern espanyol. D’això se’n diu apartheid polític pel lloc d’origen, i el Regne d'Espanya, aquell que et recorda, "por lo civil o por lo criminal”, el lloc al qual pertanys, no s'està per hòsties. O estàs amb mi o contra mi, amb la catalanofòbia marcada al full de ruta.

D’Urtasun, però, se n’esperava una mica més de valentia. Però, com la majoria dels membres del seu partit, ha après a ser el millor deixeble del putarramonetisme convergent. L’últim exemple de la capacitat d’Urtasun de practicar l’equilibrisme ha estat el cas del trasllat del "Guernica" al País Basc. I aquest article no pretén ser un cant de germanor amb els bascos, perquè aquests ja s’ho maneguen perfectament per practicar l’onanisme i viure molt bé sense necessitat d’embrutar-se fiscalment les mans.

Urtasun és, diguem-ho clar, un altre català al poder que s’ha de fer perdonar per ser català

Curiosament, Urtasun ha defensat la negativa de portar temporalment el "Guernica" al Guggenheim de Bilbao presentant un informe que ho desaconsella. Un informe preparat oportunament per tècnics, en un moment en què, electoralment, s’hauria vist com una submissió del govern d’Espanya vers el govern basc i, electoralment, un suïcidi davant els incendiaris mediàtics de la dreta ultra i la ultradreta. Aquests —com la seva piròmana principal, Isabel Díaz Ayuso— creuen que treure els tresors que omplen impunement els museus de la capital és de catetos. I per demostrar-ho, ensenyen el mapa ferroviari d’Espanya i tota la línia d’alta velocitat. Si vols veure el "Guernica", viatja a Madrid, que et convertirà, immediatament, en un ciutadà universal.

En canvi, Urtasun es va acollonir a l’hora de presentar un informe que desaconsellés el trasllat de les pintures de Sixena de Barcelona a l’Aragó. Càlcul electoral? Evidentment. No cal ser gaire espavilat per concebre què hauria passat amb un informe presentat per un ministeri dirigit per un català que recomanés el no trasllat dels frescos a una regió consumida per la catalanofòbia. Díaz Ayuso hauria canviat la paraula cateto per la de claudicació, i Urtasun hauria hagut de donar mil i una explicacions amb l’ombra de Sánchez mossegant-li el clatell. Esperava més d’Urtasun com a ministre de Cultura? Ben mirat, no; sent com és un dels líders d’una formació que ha estat el submarí no oficial de l’antiprocessisme. Urtasun és, diguem-ho clar, un altre català al poder que s’ha de fer perdonar per ser català, i sense cap mena de remordiments. Una altra x a la llista. Del seu antecessor, Miquel Iceta, només n’esperava que mostrés les seves capacitats innates d’enxaneta de la política.

Les dues qüestions fonamentals són: l’Aragó hauria demanat les pintures de Sixena si haguessin format part dels fons d’un museu de Madrid? Rotundament, no. El ministeri encapçalat per Urtasun hauria demanat un informe tècnic si les pintures de Sixena haguessin format part del fons d’un museu de la capital d’Espanya? Rotundament, sí.

Si fos per mi, ja hauria obert les portes del MNAC perquè els aragonesos s’enduguessin els frescos dins d’un sac de runa. És el que es mereixen, encara que em temo que el nostre virrei farà certa aquella frase de "cornut i pagar el beure", i pagarem, amb diners dels catalans, l’extracció dels frescos, mentre Urtasun —el ministre de Cultura— xiula. Aquesta servitud, meitat seny, meitat coquinesa, és la que està matant aquesta nació sense estat, cada dia més escanyolida d’identitat.

P.D: Amb una casta de polítics catalans que ha perdut o no ha volgut trobar mai l’horitzó identitari, en aquesta nació no només pateix de decrepitud l’hortet del populatxo. Si mireu el documental que va recuperar el 2Cat diumenge passat dedicat a Òscar Tusquets, tindreu l’evidència del declivi viscontià que pateix la pijería il·lustrada barcelonina. Jo, un pobre mortal d’orígens menestrals, admiro les obres de l’arquitecte i dissenyador Tusquets, però el documental mostra el classisme, la superficialitat, la supèrbia, la decadència i l’anticatalanisme d’una burgesia boccacciana que viu de la nostàlgia d’uns temps en els quals eren els putos amos de Barcelona i s’esforçaven a adoptar escriptors dels ravals socials per mostrar el seu marxisme de caviar grouchià. “Aquests són els meus valors; si no li agraden, en tinc uns altres”. I jo conec molt bé les seves entranyes des que era un infant.

Tot plegat, el documental em va semblar una versió frívola i pija d'El ángel exterminador de Luis Buñuel. Tampoc no està gens malament.