Aquests dies veiem passar per les nostres pantalles les conseqüències de no haver defensat els innegociables de la nació. De no haver-ho fet des de la política, des del món de la cultura, conscients dels efectes que això tindria sobre l’ús de la llengua i albirant el mal camí vers on dreçàvem el país. Ho escric en plural perquè el moment ens interpel·la col·lectivament, però, en realitat, cada repartiment de responsabilitats que faci cadascun dels ciutadans catalans tindrà una part de veritat. Doblegar-se als espanyols en allò que sembla provisional pot tenir un eco enganxifós que s’allarga fins avui i que amara molts més espais que la política. La degradació de TV3 —en aquesta columna, n’hi continuarem dient TV3— és conseqüència d’anomenar flexibilitat a tot allò que, en realitat, només són renúncies. Té un punt de divertit, desenganyem-nos, que l’exemple més diàfan d’això que escric sigui un programa per a indigents intel·lectuals presentat per la Bibiana Ballbè. Més que el programa, el que és exemplificador és tot allò que ha succeït fins a arribar al programa en qüestió. Ara s’explica que hi ha diputats de Junts que plantegen una ofensiva al Parlament contra els canvis a la Corpo, però qualsevol que hagi estat una mica atent veu que el procés que toca sostre amb Ballbè ja va començar abans que els socialistes fessin ús dels seus tentacles silenciosos. 

Això que ara es fa evident té una part de descuit i menysteniment dels que en algun moment es van creure el propòsit fundacional de la televisió pública d’aquest país i té, alhora, una part de premeditació d’aquells que no creuen, o no comparteixen, o els molesta, o odien el propòsit últim de la nostra televisió pública. No seria ni just, ni veritat, explicar que Catalunya està com està en tantíssims fronts per culpa dels socialistes. La degradació de què se serveixen els socialistes ja hi era, però són els socialistes els que la juguen a favor de l’espanyolisme. La programació de TV3 mai no havia estat tan fluixa i, alhora, mai no havia estat tan poc autocentrada. Allò que havia de servir per a la normalització lingüística i, col·lateralment, per generar un marc amb referents culturals propis que contribuïssin a enfortir el fons i la forma de la nostra comunitat, està servint per absorbir els referents i la llengua contra la qual volia blindar-se. 

La degradació de TV3 és conseqüència d’anomenar flexibilitat a tot allò que, en realitat, només són renúncies

A la Catalunya socialista, la minorització cultural, lingüística i política de la catalanitat funciona per la via de la mediocratització. Mediocratitzar la política, les institucions, la literatura, els referents, el món de l’audiovisual és el pas previ per a espanyolitzar-ho, perquè és la manera de fer que hi renunciem. O de fer que pensem que determinades coses ja no ens representen, que ja no són nostres i que, per tant, ja no han de formar part d’allò que ens articula com a comunitat. Anar-nos arrabassant aquests pilars, o facilitar que hi anem renunciant, és una manera lenta però eficaç per aconseguir que, en última instància, la comunitat, la nació, també s’acabi desfent. A la televisió pública del país, haver abandonat la qualitat amb la mirada posada a l’audiència servirà per deixar orfe una part de l’audiència i empobrir culturalment l’audiència que quedi. 

Sembla que, fins que l'esperpent de Ballbè no ha esclatat, molts no han estat plenament conscients de la situació de la nostra televisió pública. Alguns es treuen de sobre la polèmica explicant que d’aquí a quaranta o cinquanta anys la televisió ja no existirà com la coneixem, però que el que representa TV3 com a generador i emissor de contingut audiovisual persisteixi en el format que sigui vol alguna cosa més que els nostres diners. Aquests dies hi ha treballadors i extreballadors que han començat a alçar la veu contra la direcció autoritària de Rosa Romà, o contra el posat relativista de Sigfrid Gras amb la llengua, o contra el titellisme polític de David Bassa, i la pregunta que ens fem alguns és per què la cosa s’ha allargat fins a arribar a aquest punt. És una pregunta retòrica, perquè en realitat és força obvi que la política i el sistema de mitjans catalans es relacionen amb els mecanismes de la por. La por de ser bandejat, de ser amonestat, de perdre la feina o de veure’t forçat a anar-te’n. La por de quedar fora del sistema. Al món de la cultura en sentit ampli, incloent-hi la televisió i incloent-hi aquesta mateixa columna, la por subtil i callada és el que fa avançar la degradació sobre la qual els socialistes ens espanyolitzen. Ara que ja ho sabem, i que sabem que els socialistes fan córrer la mena d’idees que impedeixen de bastir l’actitud individual i col·lectiva que possibiliti oposar resistència a la por, potser cal començar a orbitar en la mena de pensament que ens permeti desmuntar-los el joc.