He escrit alguna vegada que la zona de radiació més danyosa de l’article 155 a Catalunya es troba en l’àmbit de l’esquerra vetusta, i no només em refereixo al PSC, sinó sobretot al seu substrat cultural (pràcticament hegemònic d'ençà de la mal anomenada transició democràtica a l’olimpisme barceloní). L’independentista militant deu pensar que la suspensió de l’autonomia afectà sobretot els líders del procés i llur cort de cínics; això podria ésser cert en un primer terme, si pensem en la presó o l’exili, però després tot fou matisat per una amnistia amb què els nostres herois s’adequaren feliçment als vaivens de la política espanyola. No ha estat així en el cas del PSC i el seu entorn, el qual imaginava que ara —amb aquesta pacificació per la força— ho tindria tot pagat i Catalunya entraria en un tedi encefàlic ideal per procedir a la castellanització del país, com també volien llurs mandarins.

Però el socialisme no només ha vist com l’ideal d’un Govern purament gestor i “de tothom” ha caigut, víctima d’una opacitat i hiperlideratge quasi dictatorials, sinó que l’actual desfeta en àmbits com l’educació, la sanitat o Rodalies ja no podrà guarir-se per obra i gràcia d’un nou “millor finançament de la història” o, com voldria Pedro Sánchez, regularitzant de cop centenars de milers d’immigrants. Entenc que el lector no intueixi cap mena de relació de tot aquest procés amb la cultura —més concretament, encara, amb la selva literària—, però sense aquesta barreja de totalitarisme soft i d’impotència no es podria entendre la darrera invenció d’Eduardo Mendoza, segons la qual caldria aniquilar la diada de Sant Jordi i canviar-la pel Dia del Llibre —a parer del novel·lista espanyol de Barcelona— perquè el nostre cavaller era un maltractador d’animals illetrat que no té res a veure amb la literatura.

Nosaltres continuarem celebrant Sant Jordi com sempre, al marge dels espanyols i dels aprofitats que ens embruten el patrimoni amb la boina dels enterradors

Les paraules de Mendoza no són fruit d’una astracanada mental ni de l’oblit en la medicació tan típic dels octogenaris. L’escriptor pot ignorar que la festa de Sant Jordi es remunta al segle XV, segons fonts perfectament documentades, però deu tenir la mar de present (qui sap si li ho comentà el seu pare, secretari de la Fiscalia a l’Audiència Nacional de Barcelona en temps de gran foscor) que el Dia del Llibre fou una invenció de la indústria editorial durant l’època del dictador Primo de Rivera, originalment celebrat el 7 d’octubre —en honor al suposat naixement de Cervantes— i, continuat durant el franquisme, justament per contrarestar la fixació dels catalans de compartir llibres al carrer (en català!), cosa que es popularitzà en ocasió del dia de l’amor a partir de l’Exposició Internacional del 29 i que, per molt que pesi als progres nostàlgics de la mà dura, encara gosarem perpetrar...

Té tota la lògica del món, en definitiva, que Mendoza tingui tanta barra lliure a l’hora d’enyorar una celebració mig falangista on el català es relegui al folklore. Però també cal dir que aquestes declaracions, que s’haurien celebrat fa dècades i de les quals fins i tot el pujolisme n’hauria fet una befa acomplexada, han topat de front amb un rebuig social la mar de conscient. Això vol dir que les elits poden intentar sumir-nos en la sopa de l’avorriment, però que, de moment, les defenses s’activaran prest. Per això tampoc ha passat per alt el fet que la gran madam de la literatura catalana, l’editora Maria Bohigas, acabi d’aprofitar el clima de pax bilingüe per disparar una edició castellana de La mort i la primavera amb un postfaci i una portada del narrador espanyol David Uclés (sí, el pobre ruc de la boina), en una decisió política-editorial que ha fet remoure la pobra Mercè a la seva tomba de Romanyà.

Que un home com Uclés, el qual ha volgut castellanitzar la història literària de la ciutat amb una novel·la inframental, tingui res a veure amb la Rodoreda (que va morir somiant la “Barcelona catalana” anterior a la guerra) ja té prou collons. Però és que fins i tot la Rodoreda pintora es posaria les mans al cap veient el dibuixet d’Uclés a la portada del llibre, on el dissortat tòtil s’ha il·lustrat a ell mateix en un dels arbres cimentats de la nostra més gran novel·la! Evidentment, madam Bohigas deu pensar que qualsevol ocasió és bona per vendre llibres i promocionar Rodoreda (les teves prediccions, Maria, últimament són un pèl fluixes, sobretot en el camp de l’assaig), però ordir aquesta merderada és quelcom semblant a pixar-se en la memòria del seu avi, ment salvadora d’El Club dels Novel·listes, que mai degué imaginar que la seva invenció serviria perquè Mendoza pugui regalar algun volum pel Día del Libro...

Tot i això, i a pesar dels falangistes i de les madams caixa-cobris del món llibresc, no passeu ànsia, car nosaltres continuarem celebrant Sant Jordi com sempre, al marge dels espanyols i dels aprofitats que ens embruten el patrimoni amb la boina dels enterradors. Falangistes i madams, prepareu-vos; ha començat vostre declivi, i us enterrarem amb molt d’amor, un llibre i una rosa.