Diversos tòtems de la cultura han aprofitat la reedició de Des dels turons a l’altra banda del riu, el llibre que Jordi Pujol va escriure a la presó de Saragossa entre el 1961 i el 1962, per dissenyar un Pujol a mida dels seus interessos. És fascinant com han fet el cherry-picking que els convé per donar-se la raó i encaixar Pujol dins la seva trajectòria pública, cadascú la seva. No és causal que Jordi Amat, a El País, aprofiti per parlar de la petició d’indult d’aquell jove pres. No és casual que Joan Esculies, d’una manera més allargassada, decideixi fer el mateix a La Vanguardia. No és casual que Antoni Bassas ressegueixi idèntic camí a l’Ara. En posar el focus en el que els sembla una covardia o fins i tot una rendició, però, donen la raó al Pujol de vint-i-nou anys i dos fills que no tenia pèls a la llengua a l’hora de titllar als qui havien perdut la guerra de “cofois de resignació”, de “generació incapaç d’aturar cap dels cops que Catalunya ha hagut de rebre durant vint-i-cinc anys” o de “generació que ha donat un tant per cent massa alt als desertors”.

Diversos tòtems han aprofitat la reedició de 'Des dels turons a l’altra banda del riu' per dissenyar un Pujol a mida dels seus interessos i donar-se la raó

Avui, la generació de qui Pujol diria tot això seria la que ells representen. Per això paren el cop assenyalant les suposades esquerdes de qui els colpeja des del passat. Si Pujol és un resignat i un poruc que demana l’indult amb la cua entre les cames, ningú podrà fer servir Pujol per titllar de resignats i porucs tots els resignats i porucs que li han vingut al darrere. Si qui apunta a l’ideal també falla, l’ideal són falòrnies i val més que ens igualem tots per baix. En el cas de la meva generació, que s’ho mira des dels seus turons, l’altra banda del riu és aquesta: la gent petita i cínica, encaparrada en fer-ho tot petit per ser amos de la petitesa, governadors de les aspiracions fallides, intel·lectuals castradors de qualsevol cosa que pugui ser mínimament magnànima i alliberadora.

Aquest és l'esperit del text: l’ànim d’un jove combatiu que no es resigna a carregar els pecats de les generacions que han condemnat Catalunya a la desfeta

Des dels turons a l’altra banda del riu és un manifest generacional que pren nom d’un record d'infantesa de l’autor: la caiguda de Lleida l’abril del 1938 en mans del feixisme durant la Guerra Civil i el record dels soldats dels turons a l’altra banda del Segre reagrupant-se per tornar a l'atac. Aquest és l'esperit que impregna tot el text, l’ànim d’un jove combatiu que no es resigna a carregar els pecats de les generacions precedents, que han condemnat Catalunya a la desfeta més cruel. És estimulant que es reediti ara i que es pugui entendre en tot el seu conjunt, contemplant-ne el component polític però també l’espiritual d’un jove que parla obertament de la seva fe en Déu, de la seva fe en el país i, sobretot, de la fe en la seva generació. Des dels turons a l’altra banda del riu són els meandres de l’esperança dibuixats a l’esperit d’un noi amb ganes de lluitar.

És trist que la part de Pujol que encara avui no s’ha pogut perdonar —no parlo de la deixa, parlo del retret generacional— potser dona la raó als esculies i amats de torn

El Pujol dels turons no és el Pujol d’avui. De fet, el Pujol del pròleg del 1978 ja no és el que escriu des de la presó. Llavors ja es detecta un cert desànim, sobretot pel que fa a la fe religiosa, i un to de retret contra la potència i empenta del jove pres, al que gairebé fa passar per ingenu. El Pujol d’avui encara es retreu no haver estat capaç de retornar del tot a aquella fe en Déu, malgrat que em fa l’efecte que l’única pèrdua de fe que de veritat el paralitza ha estat perdre la fe en ell mateix. És aquest sentiment de traïció cap a tot el que es va prometre i tot el que va projectar que, esmunyint-se entre el pròleg actual i el del 1978, diposita un sabor lleugerament amarg als llavis, sobretot per als qui som joves i volem combatre un desànim col·lectiu i un empobriment espiritual semblants als que Pujol escomet a Des dels turons a l’altra banda del riu. És trist detectar que la part de Pujol que encara avui no s’ha pogut perdonar —no parlo de la deixa, parlo del retret generacional— potser dona la raó als esculies i amats de torn.

Si els joves som avui als turons i a l’altra banda del riu hi ha gent petita, resignada, poruga i cínica, fem servir l’espera per esdevenir mestres veritables

La Catalunya d'avui tampoc no és la Catalunya de la postguerra. Seria frívol comparar-ne els escenaris polítics perquè suposaria deslegitimar la feina de qui va creure que des de l’autonomia podia posar unes bases prou sòlides per garantir la supervivència del país —avui dubtem que això pugui ser així— i va treballar per aconseguir-ho. És cert, malgrat tot, que hi ha paral·lelismes en l’estat d’ànim de la nació, o almenys en l’estat d’ànim de la nació tal com la descriu Pujol des de la presó. “No es pot parlar dels problemes del nostre temps a casa nostra sense tenir en compte que els catalans, com a col·lectivitat, hem perdut la guerra”, explica. No es pot parlar dels problemes del nostre temps a casa nostra sense explicar què va passar d’ençà de l’any 2017 i que l’únic camí per reprendre la lluita que s’ha trobat fins ara ha estat esperar “nous lideratges”, és a dir, deixar passar el temps preservant una micona de confiança en el país per tal de no morir de pena. “És cert que nosaltres, les joves generacions catalanes, podem ser mestres —mestres de fe i entusiasme, mestres d'humilitat i confiança, mestres de disponibilitat, mestres d’energia—.” Si els joves som avui als turons i a l’altra banda del riu hi ha la gent petita, resignada, poruga i cínica, potser hem de fer servir l’espera per esdevenir mestres veritables. Si en alguna cosa hem de conservar l’esperança, que sigui en això.