Ens plagui el personatge o no, Donald Trump està marcant un camí important en l’esdevenir del món al qual caldria parar una mica d’atenció. Mentre el president dels Estats Units intenta pacificar els racons més damnificats del planeta (encara que sigui d’una forma propera al caciquisme, intercanviant míssils per minerals a Ucraïna i aprofitant l’assassinat barbàric de palestins per collar Israel i assegurar-se el repartiment de la reconstrucció de Gaza amb els seus amics i comissionistes àrabs), no té cap inconvenient a exportar el clima de guerra a l’interior del seu país. Només cal recordar com, durant aquest any, Trump ha abusat de les seves funcions constitucionals enviant la National Guard a Los Angeles, Washington, Memphis i Portland, escudant-se en la manca de seguretat d’aquests suposats hell holes, els quals —com no pot sorprendre a ningú— acostumen a ser governats per demòcrates.

Al seu torn, quan el cadàver de l’activista Charlie Kirk encara era calent i amb el coll ensangonat, Trump no va trigar gaire a imputar l’assassinat als radicals d’esquerra. Si el paradigma de la violència als EUA, d’ençà de l’11-S, acostumava a utilitzar-se per part del poder com a mesura de cohesió entre els grans partits de la nació, ara veiem com el nou guerracivilisme la situa al focus de l’enemic polític. El cas que ens ocupa té certa conya puix que —com comentava fa una setmana l’experta Barbara Walter a l’excel·lent pòdcast filosòfic The Gray Area de Sean Illing— la majoria d’atacs violents als Estats Units són perpetrats per supremacistes blancs, més aviat tendents a la dreta, i per una sèrie de penya apolítica que té com a objectiu protestar contra l’omnipresència del govern federal. Però això tant li fot; Trump sap molt bé com recollir les vísceres d’una matança contingent per dur-les al seu cabàs d’ous.

Amèrica sempre havia pogut ser un paradís combinatori de relativa pau interior (més encara si pensem en el facilíssim accés a les armes de foc) i una utilització sovintejada de l’exèrcit enfora, per tal de mantenir en forma la màquina de guerra. Ara veiem com la constant s’ha capgirat d’una forma radical; si repassem els últims temps, als Estats Units s’hi ha viscut coses com un intent d’atac al Capitoli, l’assassinat de la senadora estatal de Minnesota Melissa Hortman i marit a la seva llar, l’intent d’incendi de la masia del governador de Pensilvània Josh Shapiro mentre era a l’interior amb la seva família, l’execució viral del CEO de UnitedHealthCare Brian Thompson per Luigi Mangione i l’atemptat que quasi acaba amb l’orella (i el cervell) del mateix Donald Trump. Aquest no és un tema de quantitat de morts, insisteixo, sinó de la radical sortida d’armari d’una violència política crua.

Mentre intenta pacificar els racons més damnificats del planeta, Trump no té cap inconvenient a exportar el clima de guerra a l’interior del seu país

Evidentment, els Estats Units es troben ben lluny d’un clima de guerra civil, tot i que la majoria d’experts realitzen la giragonsa segons la qual els nous tipus de conflictes interns dels estats —més enllà de la lluita tradicional entre bàndols ideològics— es podria donar entre el poder central i diverses formes de guerrilla o de llops solitaris, als quals el poder només ha d’alimentar a base de propaganda i de poca educació. En això m’hi ha fet pensar The Perfect Neighbor, un documental de Geeta Gandbhir per a Netflix que conta la història d’una dona mig folla i solitària que es passa el dia acusant la quitxalla dels seus veïns (negres, cal aclarir) de jugar al seu porxo, la qual —en un dels seus deliris— va acabar matant una de les seves mares, Ajike Owens. Aquesta és una bona pel·lícula per veure com la guerra interna s’ordeix en la sospita envers l’alteritat, la descura per les malalties mentals, la malfiança política i etc.

En indrets com Espanya, aquest guerracivilisme intern només va tramant-se a través de la polarització entre dos partits centrals, que s’han vist obligats a escurar el socarrat de l’arròs més radical del seu electorat. A manca d’un exèrcit per coaccionar, Pedro Sánchez aprofita la mínima per abraçar la demagògia política, sigui fent-se el palestí o proposant l’assassinat del canvi horari; per molt que estiri la mà de Trump perquè no se l’endugui, els dos polítics tenen més coses en comú del que sembla. Perquè tots dos, en definitiva, tenen una mínima idea de com va el món i dels lideratges forts que demana (que són així no pas per simple narcisisme, sinó perquè cal molta mà dreta per controlar el foc intern). Aquest estat de coses s’aguantarà mentre el clima imposat de pacificació funcioni; però caldrà veure com s’ho faran quan Catalunya torni a radicalitzar-se, abraçant de nou la democràcia...