Sorprèn veure com es minimitza un atemptat, per més fallit que hagi resultat, si la víctima és Donald Trump. Sobretot quan els qui fan broma sobre una suposada performance del dirigent estrafolari siguin els qui anys enrere van posar el crit al cel per unes bales velles ficades en un sobre que van ser enviades a l'aleshores líder de Podemos, Pablo Iglesias, i al ja ministre de l'Interior, Grande-Marlaska. El context aleshores van ser les imminents eleccions, tan context com perquè, superada amb un resultat pèssim aquella contesa electoral, no tornessin a recordar-se del tema, ni recorreguessin contra l'arxivament de les actuacions per absència de proves sobre la seva autoria.
És fàcil aventurar que el desafortunat incident, produït al Washington Hilton, com ja en alguna altra ocasió, s'hagi convertit en oportunitat perquè el president nord-americà desviï l'atenció i el focus mediàtic respecte d'aquells afers internacionals en què les coses no estan succeint com desitjaria o com va preveure (potser sí, per descomptat; amb Trump gairebé tot és possible) i que estan contribuint a accelerar l'erosió del seu lideratge i la seva credibilitat. A més a més, també li serveixen per criticar els adversaris polítics, als quals atribueix la incentivació de la violència cap a la seva persona, i per descomptat als mitjans de comunicació de tota mena, pels quals sent una animadversió manifesta i als quals considera responsables d'una vergonyosa connivència amb el Partit Demòcrata i tot l'espectre electoral que el sustenta.
Sánchez sembla voler tapar amb algunes ocurrències verbals —després contradictòries amb els seus fets— la seva greu crisi interna
Però una cosa semblant podria dir-se a Espanya de Pedro Sánchez, operant, en aquest cas, en el sentit invers. El nostre president sembla voler tapar amb algunes ocurrències verbals —després contradictòries amb els seus fets— la seva greu crisi interna: mentre diu l'obvietat de “no a la guerra”, oblidem que tots els fronts del seu govern fan aigües, que no ha resolt cap dels problemes domèstics que constantment denuncia des de qualsevol talaia que es presti, que no aconsegueix el mínim consens necessari per aprovar uns pressupostos, que té immersos en causes judicials penals familiars, amics i coneguts, de la vigilància dels quals ell és responsable i les corrupteles dels quals, permeses o desconegudes per ell, corren paral·leles al dubte creixent sobre l'origen del seu lideratge al partit.
Sánchez també es dedica a la constant demonització de l'adversari polític, de la justícia que no li dona la raó i de tots aquells mitjans als quals, pel fet de discrepar de les seves posicions, fica en un mateix sac, que denomina “màquina del fang”, juntament amb activistes heterogenis de les xarxes socials als quals està en vies de cancel·lar amb el seu projecte HODIO, tot i que ho va anunciar i no se n'ha tornat a saber res de nou.
Encara que allò sigui Extrem Occident respecte d'aquest nostre; en general, s'expandeix pel món una idea claudicant de democràcia. Els qui més s'omplen la boca amb el terme, menys la defensen. Potser perquè han arribat a la conclusió que els gegants d'aquest món global, siguin estats o corporacions els seus subjectes principals, no beuen des de fa temps (o des de sempre) de la voluntat popular. S'assemblen més del que qualsevol dels dos desitjaria. Encara que un d'ells gaudeixi de millor estètica, la seva ètica és semblant.