A Madrid el soroll de togues, que és la versió 2.0 del que abans es coneixia com a soroll de sabres, és ensordidor. És una obvietat que el Poder Judicial li ha declarat la guerra al Poder Executiu (i no al revés) i als cenacles madrilenys, on tothom presumeix d’estar molt ben informat, descriuen Pedro Sánchez com un animal acorralat, a qui més aviat que tard, li arribarà el cop de gràcia.

En l’obertura de l’any judicial, la presidenta del Consell General del Poder Judicial, Isabel Perelló, cooptada com a magistrada de tarannà progressista, no va tenir més remei que fer una defensa del seu gremi i un rebuig de les crítiques als jutges per satisfer el búnquer que domina la judicatura més enllà de la jerarquia oficial. Això després d’un any en què el Consell General que Perelló presideix no ha tingut el coratge d’intervenir quan jutges i magistrats, amb vagues, manifestacions, pronunciaments, diligències, negligències i sentències, han demostrat la nul·la voluntat de ser imparcials.

Damià del Clot publica Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (Voliana Edicions), un assaig que “posa al descobert les estratègies colpistes dels poderosos en un Estat espanyol” on els jutges fan ara la feina que abans s’encarregava als militars

Fa anys per no dir segles que a la judicatura espanyola sempre han manat els mateixos, però en els darrers anys ha estat el Poder Judicial qui ha portat terme una subtil reinterpretació de les lleis contrària a l’esperit constitucional de 1978, el que els especialistes consideren un colpisme tou o de vellut. Aquesta evolució d'ençà de la transició l’explica fil per randa el doctor Damià del Clot que acaba de publicar Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (Voliana Edicions), un assaig que “posa al descobert les estratègies colpistes dels poderosos en un Estat espanyol que malgrat autoproclamar-se democràtic tolera estratègies subversives d’alta i baixa intensitat”. Val la pena, entre altres episodis, per seguir el guió de l’antiprocés.

El cop contra Pedro Sánchez serà judicial o no serà, atès que l’actual majoria parlamentària prefereix la incomoditat d’haver de conviure amb un executiu que fa aigües pertot arreu, que propiciar l’accés a l’executiu del franquisme reconstituït. Així i tot, Pedro Sánchez ho té tot en contra per resistir. Amb el cas Koldo, l’empresonament de Santos Cerdán, la imputació de l’esposa i el germà en mans de jutges prou significats, els mesos vinents seran un malviure per al president espanyol, perquè també és cert que algunes irregularitats són difícils de defensar. Amb altres governs, assumptes més escandalosos que posar una secretària a la dona o col·locar un germà van ser exculpats, disculpats o fins i tot aplaudits. La diferència és que a Pedro Sánchez li tenen ganes, per l’amnistia i per haver articulat una majoria parlamentària republicana. I quan un jutge s’entesta a trobar matèria, no s’atura fins que troba quelcom interpretable com a prova, tal com li està passant al fiscal general.

El cop contra Pedro Sánchez serà judicial o no serà, atès que l’actual majoria parlamentària prefereix la incomoditat d’haver de conviure amb un executiu que fa aigües pertot arreu, que propiciar l’accés a l’executiu del franquisme reconstituït

Efectivament, la batalla principal dels jutges és l’ofensiva contra l’amnistia pel doble motiu de desestabilitzar la majoria parlamentària, però sobretot impedir la desautorització del Tribunal Suprem, atès que l’amnistia implica tàcitament reconèixer que els condemnats i perseguits van ser injustament perseguits i condemnats. En aquest front, Cándido Conde-Pumpido, president del Tribunal Constitucional, s’ha convertit en l’enemic a batre, amb atacs simultanis a l’àmbit domèstic i a l’àmbit europeu que ningú sap com acabaran.

Les dificultats de Pedro Sánchez per sobreviure políticament no són menors en el terreny estrictament polític. S’ha compromès a presentar un projecte de pressupostos que sap que no podrà aprovar, atès que no li votaran ni els catalans ni Podemos, partit que s’ha posat en un sospitós mode destructiu. Algunes fonts apunten que ateses tantes dificultats per mantenir la legislatura, sempre serà millor convocar eleccions amb l’argument que han fallat els aliats i no hi ha pressupostos. Millor això que haver de plegar a causa de la corrupció.

La inestabilitat política no es una particularitat espanyola. A França, el govern està a punt de caure. Alemanya ha entrat en recessió. Els Països Baixos encadenen una crisi de Govern rere un altre. Al Regne Unit ha dimitit la viceprimera ministra i el govern de Keir Starmer no aixeca el cap. Bé i Úrsula Von der Leyen ha consolidat definitivament el descrèdit europeu amb la seva submissió al president dels Estats Units més indesitjable

Amb tot, Sánchez traslladarà el dilema pressupostos o eleccions als seus aliats, i pel que fa als catalans, tant ERC com Junts, malament els anirà tant si fan una cosa com la contrària. Sánchez sense pressupostos ho té difícil, però és que a més tampoc pot aprovar lleis, unes per manca de majoria, com la reducció de jornada laboral, i d’altres per covardia política, com la promesa derogació de la llei mordassa.

Així que comença la temporada amb una previsió d’inestabilitat continuada, però això no és una particularitat espanyola. A França, el govern està a punt de caure. Alemanya ha entrat en recessió. Els Països Baixos encadenen una crisi de Govern rere un altre. Al Regne Unit ha dimitit la viceprimera ministra i el govern de Keir Starmer no aixeca el cap. Bé i Úrsula Von der Leyen ha consolidat definitivament el descrèdit europeu amb la seva submissió al president dels Estats Units més indesitjable. Només faltaria ara que Lamine Yamal deixi de córrer.

PD. La renúncia de Jaume Giró a Junts per Catalunya té una dimensió que va més enllà de l'estrictament personal. Per al partit de Puigdemont suposa l’amputació d’una extremitat, la que s’identificava amb el pragmatisme convergent, més partidari de la governança que de l’agitació. Definitivament JxCat ha deixat de ser postconvergent. Salvador Illa i Sílvia Orriols ho celebraran i l’espai sobiranista ha esdevingut un conjunt de minifundis que es disputen el no-res.