Tor

Carles Porta té gust pel morbo i té la sensibilitat justa per despertar salivera a qui gaudeix amb les immoralitats alienes que acaben en sang i fetge. Els crims i els morts que Porta manufactura ens acosten a la cara més fosca i torbada de la condició humana. La televisió és un mitjà per sadollar la curiositat o fins i tot per flirtejar amb el cinquè manament, que molts no voldríem trair mai. El preu de convertir morts violentes reals en contingut audiovisual és que part del públic s’ha avesat a consumir aquest contingut com fa amb els Bridgerton: com si el dret de ser entretinguts fos l’únic vincle entre pantalla i destinatari. De fet, com si el dret de ser entretinguts i satisfets fos l’única relació possible amb la història que hi ha al darrere de cada episodi. Tenim dret a Tor.

El que atrapa de Tor és, precisament, l’exercici de consciència que demana: recordar-se a un mateix que el que hi surt és veritat

D’ençà de l’èxit de "Crims", les notícies sobre assassinats a les xarxes s’omplen de comentaris frívols. Fins i tot alguns s’adrecen directament a Carles Porta. El cap de setmana passat, la muntanya de Tor es va convertir en un Port Aventura del misteri i la tripa. L’opció fàcil seria acusar la televisió pública de tots els mals que se’n derivin i assumir que a l’espectador se l’ha de péixer amb cosetes que pugui digerir sense haver de fer cap exercici de consciència. Però el que atrapa de Tor, també als qui hi queden atrapats en silenci —o vergonya fins i tot—, és, precisament, l’exercici de consciència que demana: recordar-se a un mateix que el que hi surt és veritat. L’atractiu de la sèrie documental sobre Tor és que, després de veure-la, no hauria de venir de gust anar-hi. Però com tot el que és de masses, l’èxit de Tor també havia de comportar que sorgís un grup propi d’apardalats i de frívols. 

Fins a quin punt respecta el dolor dels familiars de les víctimes tornar a explotar una història en què Porta ja hi ha treballat dues vegades

El que ens batega al pit cada vegada que fem clic a l’episodi nou, és fins a quin punt respecta el dolor dels familiars de les víctimes tornar a explotar una història en què Porta ja hi ha treballat dues vegades. “La veritat supera la ficció”, ens diem. Tor és fins i tot més atraient que un western perquè els protagonistes deixen caure un “càgon Déu” cada vegada que respiren. Com que la veritat ens satisfà i ens fascina més que algunes ficcions —i la tenim més a l’abast—, hi ha qui hi perd el seny. Tor no té cap altra funció que la d’hipnotitzar i captivar una hora per setmana. El ritme, la música i el parlar dels protagonistes, engoleix. Com si fos una finestra a un món per civilitzar, ens cedeix l’espai per recrear-nos en les pulsions violentes dels altres amb un polsim de culpa com a únic peatge, conscients que el morbo ens tempta i que la fal·lera ens converteix en la senyora que sent xivarri al carrer i de seguida treu el cap al balcó. 

Aquest és el seu gran talent: exposant tot el que és immoral, ens atrapa fent que ens oblidem de la nostra pròpia moralitat

Bo i entenent-ne els grisos, Carles Porta ho produeix tot perquè sembli gairebé impossible resistir-se a l’empenta més irracional de la xafarderia. Malgrat els fins a què el dipositi, aquest és el seu gran talent: exposant tot el que és immoral, ens atrapa fent que ens oblidem de la nostra pròpia moralitat. Porta fa que la seva dèria sigui la nostra i que ens la mirem amb la mateixa lleugeresa amb què ens la deixa al sofà de casa. Si d’aquí a deu anys tornés a produir una sèrie documental basada en la mateixa història, segur que tots els que ens l’hem mirada i n’hem entès les bondats i les desgràcies, ens la tornaríem a mirar entenent-ne les bondats i les desgràcies i convencent-nos que, en el cas de les segones, no n’hi ha per a tant. Segurament són aquests equilibris deontològics, aquest debat entre consciència racional i inclinació natural, els que interpel·len i expliquen els motius de fons de l’audiència de Tor. Carles Porta sap on apunta i, pel bé de tots, potser no hauria d’apuntar-hi més.