Quan a Ana Botella li van comunicar la xifra de participació a Catalunya en les eleccions espanyoles del 2004, la dona de José María Aznar va saber que el PP havia perdut les eleccions del 14 de març. Els 15 escons que li va treure el PSC als populars a Catalunya, després de les mentides de l’11-M (quan els populars van voler mantenir que l’atemptat als trens l’havia comès ETA, l’organització terrorista amb qui Josep-Lluís Carod-Rovira ―ergo ERC, ergo el tripartit de Pasqual Maragall, ergo el PSOE― s’havia reunit poques setmanes abans), van ser decisius per l’arribada al govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Al PP hi havia qui tenia molt clar, com ara Josep Piqué (que no deixava de fer números en aquest sentit) en l’època del bipartidisme, que Catalunya era clau per obrir o tancar les portes de la Moncloa.
La premonició d’Ana Botella va ser un primer avís. Després, el resultat de Carme Chacón el 2008 va ser clau per mantenir ZP al capdavant del govern d’Espanya. Va poder més tancar files als atacs catalanofòbics de la caverna i del PP durant quatre anys, que el desgavell de les infraestructures. El 2011 va arribar Mariano Rajoy a llom de la crisi econòmica. I hem oblidat massa de pressa que la resposta dels partits catalans a Madrid davant la seva política de Don Tancredo, porres policials i judicialització, va ser desallotjar-lo de la Moncloa via moció de censura, amb el suport d’ERC i del PDeCAT, però també del PSC i dels comuns. Sense aquesta resposta, Pedro Sánchez no seria ara president d’Espanya.
La visita de Sánchez a Barcelona, blindat amb cotxes oficials i subfusells, i rebut en un lloc d’ordre com un hospital amb una escridassada dels mateixos treballadors de Sant Pau, té la mateixa força que aquell moment en què a Ana Botella li van dir la participació a Catalunya
Amb la fi del bipartidisme, hi ha altres variables en joc, però el derbi PP-PSOE encara és decisiu. I en les eleccions del 28 d’abril, la seva victòria es va fonamentar, en part, en la pràctica desaparició del PP a Catalunya. Un 12 a 1 com aquell Espanya-Malta. Ho hem oblidat ràpid, també. Però qui més ràpid ho ha oblidat és Pedro Sánchez. La seva visita de dues hores aquesta setmana a Barcelona, blindat amb cotxes oficials i subfusells, i rebut en un lloc d’ordre com un hospital amb una escridassada dels mateixos treballadors de Sant Pau, té la mateixa força que aquell moment en què a Ana Botella li van dir la participació a Catalunya. Poca broma. Pedro Sánchez ha estat escridassat pels treballadors d’un hospital, que no cridaven independència, sinó diàleg. I, poca broma, els qui van fer més curta i clandestina la visita van ser els estudiants universitaris. Personal de la sanitat i estudiants. Si jo fos Pedro Sánchez, començaria a partir.
Apallissar físicament i verbalment els independentistes en particular i els catalans en general pot donar vots a Terol, però també fa perdre eleccions a Espanya. No ho hauria d’oblidar Sánchez. Podran argumentar que castigar el PSOE ―i el PSC de retruc― a les urnes vol dir un govern de Pablo Casado amb Albert Rivera i Santiago Abascal. Pot ser. Però, algú pot dir ara mateix quina és la diferència entre el discurs de Sánchez i el de Casado? O el de Rivera i Josep Borrell? No se sap si Sánchez no ha sigut fidel a ell mateix o és que mai va pensar el que deia. Però, en tot cas, s’equivoca ara, agafant el frame de la dreta. A Espanya, votaran l’original abans que la còpia. A Catalunya potser decidiran castigar a qui té ara la responsabilitat de solucionar les coses. A qui ha enviat els policies rebuts com uns herois quan han tornat a la metròpoli. A qui diu que les penes s’han de complir íntegrament. A qui no agafa el telèfon al president de la Generalitat. A qui no mou ni un dit encara que sigui per electoralisme. No oblidin la foto de Sant Pau. Pedro mai no ho faria.