Netflix emet aquests dies la pel·lícula El juicio de los 7 de Chicago. En resum, el judici contra un grup de joves contraris a la guerra del Vietnam que van anar a participar en una manifestació pacífica l’any 1968 que va acabar amb enfrontaments amb la policia. Aaron Sorkin, una mena de Shakespeare modern, hi denuncia la parcialitat de la justícia, el racisme institucionalitzat i l’abús policial sistèmic. Els mitjans de comunicació espanyols o amb una mirada hispanocèntrica del món hi veuen paral·lelismes amb l’actual situació als Estats Units. No hi llegiran, però, cap paral·lelisme amb els judicis (que no judici) del procés. Però, òbviament hi són. La parcialitat de la justícia no cal que els l’expliqui. L’abús policial sistèmic, tampoc. El racisme, el poden canviar directament per persecució a una minoria nacional, com encertadament va dir Gonzalo Boye, que va néixer a Viña del Mar i no a la Vall d’en Bas.
El dia 1 d’octubre va ser el dia més delicat de la història dels Mossos. Aquell dia s’hauria pogut trencar per sempre la confiança entre una part molt important de Catalunya i la seva policia
El cinema espanyol s’ha atrevit a retratar els Antidisturbios (de Rodrigo Sorogoyen, que ja es va atrevir amb la corrupció) o ETA, la més recent amb Pàtria (basada en la novel·la de Fernando Aramburu). Una l’emet Movistar+ i l’altra HBO. Però estic d’acord amb Francesc-Marc Álvaro que ahir va dir a Can Basté que el judici dels dirigents del procés, el del major Josep Lluís Trapero, el de Tamara Carrasco o, quan es faci, el dels set CDR acusats de terrorisme no els portarà ningú als cines, que és el mateix que dir a les plataformes. O ve Aaron Sorkin i s’hi posa o difícilment ningú s’hi atrevirà. Bé, potser sí, perquè Sorogoyen deixa oberta una porta a l’1-O. Però per ara només s’han atrevit a la brometa d’Ocho apellidos catalanes. I això que, vista l’absolució del major Trapero i tota la cúpula d’Interior, l’escàndol hauria de començar a ser majúscul a tot Espanya i al món lliure, que a vegades —a vegades— no és el mateix. I això que vist que a la Mesa del Parlament se l’ha condemnat a 20 mesos d’inhabilitació i a la seva presidenta a 11 anys i mig de presó, l’escàndol hauria de començar a ser majúscul a tot Espanya i al món lliure, que a vegades —a vegades— no és el mateix. Ara resulta que, esclar, no hi podia haver rebel·lió perquè els Mossos no eren el braç armat de l’independentisme. Però els líders socials, els consellers i la presidenta del Parlament es van passar dos anys en presó preventiva acusats d’aquest delicte. Ara resulta que la Mesa del Parlament només va desobeir el Tribunal Constitucional, però la seva presidenta és a la presó per sedició, perquè en una altra vida va presidir l’ANC.
En fi, deures per a Aaron Sorkin o per a Sorogoyen o per a qui s’hi atreveixi —si els deixen les plataformes amb centre de decisió a Madrid—, però també per al conseller d’Interior. El dia 1 d’octubre va ser el dia més delicat de la història dels Mossos. Aquell dia s’hauria pogut trencar per sempre la confiança entre una part molt important de Catalunya i la seva policia. Tant si treien urnes a cops de porra com si no feien absolutament res. I ja ho saben. Els Mossos no van pegar a cap votant. I, també ho sap ara tothom, van complir amb les resolucions judicials. Amb prudència i proporcionalitat. Amb un equilibri impossible. He escrit i insisteixo que aquell dia Trapero va salvar els Mossos. Doncs ja que s’han omplert tant la boca de restituir el govern legítim —i no ho han fet—, Miquel Sàmper té l’obligació política de restituir Trapero com a cap legítim dels Mossos. Va ser cessat, no ho oblidin, pel 155 de Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera.