No es poden veure. Allà on Carles Puigdemont diu que “entre ser president o presidiari, prefereixo ser president”, Oriol Junqueras hi posa que “Sòcrates, Sèneca i Ciceró van tenir l’oportunitat de fugir i no ho van fer” i que ell es va quedar a Catalunya “per responsabilitat cap als seus ciutadans”. I allà on el líder d’ERC hi posa ètica, Puigdemont diu que “tots sabem on estàvem i què vam fer”. Allà on Puigdemont deixa anar que ja parlarà després del judici, Pere Aragonès respon que Oriol Junqueras només parlava de les seves conviccions. I allà on Pere Aragonès posa pau, Clara Ponsatí ―a l’exili escocès― tuiteja irònicament que està llegint, justament, Sòcrates, Sèneca i Ciceró. Cosa que està bé, perquè pels qui no coneixem la seva vida, l’al·legat de Junqueras ens ha servit per descobrir en una cerca ràpida que, certament, tot i que a Sòcrates el seu deixeble Critó li havia preparat la fuga, quan el van condemnar a mort per irreligiós i corruptor ―intel·lectual― dels joves, ell va acabar prenent-se serenament la cicuta. O que Sèneca va morir a l’estil romà obrint-se les venes plàcidament dins d’un bany d’aigua tèbia quan el van condemnar a llevar-se la vida. El que més m’ha costat trobar és el paral·lelisme amb Ciceró, a qui els soldats de Marc Antoni li van tallar el cap i les mans quan intentava fugir. Però vaja, deu ser per les seves Filípiques com a capitost de la resistència contra qui, com Cèsar, estava encisat pel nas de Cleòpatra. I que també es va acabar suïcidant. Quina mania.

El nou torcebraç dels dos líders de l’independentisme va coincidir gairebé amb el dia que els diputats de Junts per Catalunya exigeixen a la “majoria independentista” del Parlament que es faci efectiu el nomenament del d’Amer com a president, amb Roger Torrent en el punt de mira, que per alguna cosa l’han portat al pèrfid Tribunal Constitucional. Aquesta és la foto fixa del moment polític a les portes del judici de l’1-O, on hi haurà polítics d’ERC i de l’antiga Convergència. I també, per cert, del president d’Òmnium Cultural i l’expresident de l’ANC. Cosa que, sigui dit de passada, fa errònia l’expressió “polítics presos” i reforça, en canvi, la de “presos polítics”.

La unitat només serveix, de moment, per tirar-se-la pel cap. Unitat, sí, però la meva

Aquesta és la foto fixa, però, malgrat les crides a la unitat de dissabte per part de la Crida i de la mateixa secretària general d’ERC, Marta Rovira ―a l’exili, per cert, de Ginebra―, la unitat només serveix, de moment, per tirar-se-la pel cap. Unitat, sí, però la meva. No es poden veure. Governen junts i no es poden veure. Això sí que mereix un espectacle del Cirque du Soleil. Al seu costat, els equilibris de Leo Messi no són res. Ja que parlem d’art, que deixin en pau el Bruce Springsteen i el No surrender i, ja que fa 50 anys de l’últim concert dels Beatles, que es posin Hey, Jude de banda sonora, que neix d’una cançó de Paul McCartney pel fill de John Lennon, Julian, després del divorci dels seus pares. I que pensin que una cosa sí que els iguala: després d’aquella declaració d’independència amb cara d’enfadats, van desaparèixer tots.

Bé, el cas és que no es poden veure, però això no és cap problema. Són polítics de partits diferents. I si fossin del mateix i no es poguessin veure, tampoc hi hauria problema. A la política no s’hi va a fer amics. En tot cas, el problema és que hi ha desorientació i malestar entre els ciutadans independentistes i, tot i que segur que els polítics són capaços de veure-ho, no són capaços de donar-hi resposta. No Puigdemont i Junqueras, sinó els seus respectius blocs, que tampoc es poden veure. El problema és que governen junts i han de donar respostes als ciutadans, siguin independentistes o no. El problema és que el moment requereix que es posin d’acord dins de cada bloc independentista. I entre el bloc independentista i el que no ho és. I entre el bloc Catalunya i el bloc Espanya. El problema és que cal trobar una solució política i estan en campanya permanent, allà i aquí.

He buscat frases dels tres filòsofs. Ciceró va dir que “totes les coses fingides cauen com flors pansides, perquè cap simulació pot durar molt de temps”. Ho poden aplicar on vulguin, però em sembla molt clar. Sèneca va dir que “cap vent és favorable, si no saps on vols anar”. Aquest és el drama actual, tot i que el que no sabia Sèneca és que al final el rumb te’l pot marcar el carrer o el jutge Marchena. Però em quedo amb el clàssic de Sòcrates, aplicat als soferts ciutadans que intenten (intentem) entendre alguna cosa: “Només sé que no sé res”.