Fa uns dies que va traspassar, a la seva casa de Cambridge —Massachusetts—, el professor Thomas Bisson, insigne historiador medievalista i gran coneixedor de Catalunya. Ens ho van fer saber l’Andreu Mas-Colell i la Victòria Alsina, que el coneixien de les seves respectives estades a Berkeley i a Harvard.

Ha mort a la respectable edat de 94 anys, després d’una prolífica carrera que el dugué a conèixer algunes de les universitats més prestigioses del món: doctorat a Princeton, professor a les esmentades Berkeley i Harvard, professor visitant a Oxford, entre d’altres. També fou membre d’importants societats científiques com la Medieval Academy of America (de la qual fou president), de l'American Philosophical Academy, la Royal Historical Society de Londres o de l’Institut d’Estudis Catalans.

Explicava la Victòria Alsina, en un acte que vam organitzar a Girona fa tres anys amb motiu del 50è aniversari del discurs de Pau Casals a l’ONU, que Bisson va quedar molt impactat per aquest discurs que va veure en directe per la televisió el 1971, el del famós “I am a Catalan”. Com a bon historiador medievalista anglosaxó, el fet que un petit país europeu hagués tingut “el primer parlament molt abans que a Anglaterra”, com emfatitzà Casals, no era un fet gens menor.

Bisson, doncs, visità de nou Catalunya i se submergí en la història medieval del nostre país, tot fent descobertes i aportacions importantíssimes per a la historiografia no sols catalana, sinó també europea i occidental. Defensava que una de les grans aportacions de Catalunya és la noció d’“interès públic”, que sorgeix per primera vegada a Occident a l’entorn de les Assemblees de Pau i Treva catalanes, al segle XII. Poca broma.

Igualment, estudià amb detall els orígens i el desenvolupament de les Corts Catalanes, un dels sistemes parlamentaris més antics i rellevants d’Europa, cosa que el dugué a afirmar —el 1996— que “Les Corts catalanes han estat considerades pels historiadors, des de fa molt de temps, com el model de referència de parlament medieval.”

Bisson ens recorda l’excepcionalitat del bagatge institucional que significa la tradició parlamentària i constitucional catalana. Cinc segles de parlamentarisme, pactisme i constitucionalisme propi

I és que, amb la seva tasca científica, Bisson ens recorda l’excepcionalitat del bagatge institucional que significa la tradició parlamentària i constitucional catalana. Cinc segles de parlamentarisme, de pactisme i de constitucionalisme propi que definiren i forjaren políticament, socialment i nacionalment el nostre país. La creació d’unes institucions polítiques —les Corts, la Generalitat, etc.—, i d’un corpus i una tradició jurídica de primer nivell.

I és que estem parlant —com ja he dit— de la primera referència històrica a Europa del concepte d’“interès general”, així com d’un dels sistemes parlamentaris més antics del continent. Però també d’un dels primers poders executius independents del sobirà, en aquest cas la Generalitat, quan a partir de 1413 assumeix el rol no sols de recaptar impostos (com ho feia des del seu naixement el 1359), sinó també el de vetllar pel compliment de les decisions de les Corts en els intervals de temps que aquestes no estiguessin reunides. Un patrimoni institucional extraordinari, massa poc reivindicat o revisitat, que va molt més enllà de simples “singularitats”.

I és que, en termes històrics, quina seria la “normalitat” política i institucional catalana? La que hem viscut en els tres segles que han succeït a la proclamació, manu militari, del decret de Nova Planta de 1716? O els cinc segles previs de parlamentarisme, constitucionalisme i institucions pròpies?

Una reflexió que interpel·la, no sols en clau històrica, crec que també en clau actual. Com també deia un dels referents de Bisson, el professor Charles H. McIlwain, que l’havia precedit unes dècades abans també a Princeton, Harvard i Oxford: “en precisió d’organització i en la regularitat de procediment, ni el Parlament anglès ni els Estats francesos es poden comparar amb les Corts de Catalunya”.

I és que moltes vegades és de fora que ens han de recordar el valor d’allò que tenim i del que som, com magistralment ho ha fet tots aquests anys el professor Bisson. Descansi en pau.