El ministre de justícia Bolaños acaba de presentar un projecte de nova Llei d’enjudiciament criminal, la que regula com s’investiguen els delictes i com es tramiten les causes penals. Un tema gens menor, per tant. L’actual llei que ho regula, això, és força antiga, de 1882. Què dir-ne, del projecte? Intentaré destriar allò que té de (molt) positiu (que hi és) d’allò que té de (molt) negatiu (que tampoc no hi falta).

Primer, l’aspecte positiu. Espanya acull, des de ja fa massa temps, una anomalia extraordinària, escassament homologable amb les democràcies del nostre entorn, i que el projecte de llei pretén, precisament, eliminar: la figura del jutge instructor-Déu, aquell ésser viu togat que tot ho pot i a qui ningú no pot, tanmateix, parar els peus. Pot obrir causes penals, inadmetre’n d’altres, dirigir la investigació ara cap aquí, ara cap allà, ara contra aquest, ara contra aquell, entrar en domicilis, punxar telèfons, empresonar sospitosos abans de judici... i, sí, és clar, li poden revocar les decisions, però això arribarà més tard, quan l’investigat ja es trobi entre reixes. Mentrestant, l’instructor romandrà totpoderós. Recentment, n’hem conegut exemples memorables, de la figura de l’instructor-Déu: la causa mare del procés gestionada al jutjat d’instrucció 1 de Barcelona (la que ens va portar al 20S), la trama russa Volhov cuinada en l’1, la causa Tsunami per terrorisme ideada a l’Audiència Nacional, el cas de la dona de l’actual president del govern espanyol, les causes seguides contra Podemos... la llista és indubtablement llarga.

Evidentment, sempre ens caldrà un funcionari que dirigeixi les instruccions penals i que decideixi, també, si a algú cal punxar-li el telèfon, entrar al seu habitatge o engarjolar-lo abans de judici. On rau, així doncs, el problema? Doncs que tot això ho pugui fer (i ho faci) una única persona. I és precisament això, com deia, el que vol eliminar el projecte Bolaños, que pretén atribuir (com es fa arreu, per altra banda) la investigació dels delictes a Fiscalia i pispar-li aquesta funció als actuals jutges d’instrucció, que ja no instruirien i esdevindrien, "només", el que es diu "jutges de garanties", per monitorar com instrueixen els fiscals i prendre decisions puntuals que afectin els drets bàsics dels investigats. Es pretén fragmentar el poder omnívor que fins ara tenen els jutges instructors i això és, per si mateix (com a idea), no només molt positiu sinó absolutament imprescindible.

Espanya acull, des de ja fa massa temps, una anomalia extraordinària, escassament homologable amb les democràcies del nostre entorn, i que el projecte de llei pretén eliminar: la figura del jutge instructor-Déu

Anem ara a l’aspecte (molt) negatiu: l’enorme poder d’instruir les causes penals passaria a una instància, Fiscalia, que no gaudeix de prou independència. Dels jutges també en diem que no són prou independents, per allò de la designació polititzada dels alts càrrecs (Suprem i companyia). Suposem que si a un jutge l’ha designat una majoria d’un determinat color polític, això farà que les seves decisions vagin, en certs casos més "delicats" (més "marcats"), en un determinat sentit, l’"adequat". L’estadística acostuma a corroborar-ho, això, però provar-ho és complicat: hem d’acudir a l’especulació. Per contra, amb la Fiscalia ja no cal fer elucubracions de cap mena: no gaudeix d’independència perquè és la mateixa Constitució que ens diu que el fiscal general de l’Estat és designat pel govern central i que la Fiscalia en conjunt actua internament segons els principis de jerarquia i unitat d’actuació.

Per tant, tenim aquí, tot apunta, un problema i ben gros: què, com i contra qui s’investigui dependria, segons el projecte, d’un funcionari que pot rebre instruccions d’un altre directament designat pel president del govern espanyol? Ummm... problemàtic, certament. És veritat que el mateix projecte preveu alguns mecanismes per atenuar-ho, això: el termini d’exercici de les funcions del fiscal general ja no coincidirà amb el del govern de torn, unes causes més taxades (no completament discrecionals) per destituir-lo o que un organisme col·legiat intern de la Fiscalia pugui avantposar-se, amb una majoria reforçada, a la voluntat del fiscal general. Aquestes mesures van, sens dubte, en la bona direcció, però molt probablement seran insuficients per eliminar la sospita de manca d’independència.

Hi ha un altre factor que ho tensa tot una mica més: amb la "Transició" no es va produir cap mena de descentralització del poder judicial, ni dels tribunals ni de la Fiscalia. Per tant, la Fiscalia és una estructura, a més de no independent, plenament unificada i centralitzada, i si li concedim —com pretén aquest projecte— un poder tan enorme com la instrucció de les causes penals, els perills acumulats comencen a no fer gaire patxoca. Per contra, si s’hagués endegat (com en tants d’altres països, com ara Alemanya o Brasil) una certa descentralització judicial, cada Fiscalia de cada territori tindria una major autonomia i el fet de traspassar-li les instruccions penals seria menys problemàtic, perquè al fiscal general de l’Estat li resultaria més complicat fer arribar la seva ombra a aquells casos "delicats". Però, qui aconseguirà, avui, a Espanya, convèncer-los (o ni tan sols plantejar!) que descentralitzin el seu tan estimat i funcional poder judicial?

Acabo. Molt probablement aquest projecte de llei no tirarà endavant. Fa ben pocs dies, Junts va trencar amb el PSOE i es fa difícil entreveure d’on sortiran els vots necessaris per fer-lo cristal·litzar en llei. Ara bé, ha posat sobre la taula una figura que és urgentíssim d’extirpar, la de l’instructor-Déu. Segurament, la proposada no és la manera més encertada d’abordar-ho, però diria que també al catalanisme li interessa no obviar (ni posposar en excés) l’eliminació d’aquesta figura pseudoinquisitorial. També he de dir que Espanya té un problema molt arrelat de manca de cultura jurídica democràtica. Sovint creiem que canviant una llei se soluciona un problema que, en realitat, rau molt més al fons. No veiem que l’únic que estem fent (mai millor dit, en aquest cas) és desplaçar-lo.