Venim d'un estiu tòrrid, el més càlid registrat a la història meteorològica del nostre país i de tants altres. Un estiu on, de nou, els incendis han fet estralls no sols per tota la Mediterrània, sinó també —i de nou reiteradament— al Canadà, on fins i tot van amenaçar la celebració de la final del Mundial de Futbol que s'havia de celebrar als veïns Estats Units. Uns incendis que s'han estès a territoris que fins ara pràcticament desconeixien aquesta realitat, com el Regne Unit, o ens han donat imatges de pànic com les viscudes en diverses zones de la Península o de França.
L'alarma —científicament parlant— va saltar a Groenlàndia on a mitjans de juny es van dur a terme diversos incendis simultanis, quelcom pràcticament inèdit en aquelles latituds, i més en una època tan "primerenca", tenint en compte les temperatures que tradicionalment es registraven la primera quinzena de juny en aquelles zones àrtiques.
Però mentre el món es torra com a conseqüència clara i directa del canvi climàtic, paradoxalment la majoria dels països —i també la Unió Europea— imbuïts en la nova realitat distopicotrumpista, continuen relaxant les seves polítiques de lluita contra l'esclafament global. Això sí, en total contradicció amb l'alarmant estat de les glaceres —sigui als Alps o a l'Himàlaia— o del recent anunci de Nacions Unides en què es dona ja per perdut —i impossible— l'objectiu de limitar l'increment de la temperatura a 1,5 °C.
I tot això sense entrar al detall de les prediccions que a mitjans d'agost feia el Servei Meteorològic Britànic sobre una tardor especialment tempestuosa i perillosa, arran de l'enorme escalfament que han patit els oceans aquest estiu, i com tot això pot acabar provocant que l'any vinent, el 2027, encara sigui més càlid que el tòrrid 2026.
Ara bé, la voluntat d'aquest article no és tant parlar de meteorologia i clima com, més aviat, utilitzar-los com a metàfora d'una tardor que tot indica que mantindrà —si no incrementarà— la temperatura geopolítica global, ja de per si més intensa del que la majoria voldríem.
En la ment de Putin la seva supervivència física està totalment lligada a continuar al capdavant del poder. Ja que en la brutal lògica de la gestió del poder d'avui en dia a Rússia es poden perdonar moltes coses, però en cap cas es perdona la debilitat
Ucraïna
Per una banda, veiem que el front ucraïnès en comptes de calmar-se s'intensifica, més enllà de les darreres crides a la negociació i mediació estatunidenca. I ho fa sobretot per un Vladímir Putin que aposta per una nova escalada davant l'estancament de la línia de front, i la certesa que creix el descontentament de la ciutadania russa que cada vegada pateix més directament els efectes del conflicte. Quelcom que es deu a l'estratègia ucraïnesa, també in crescendo els darrers mesos, d'atacs a la rereguarda russa desballestant el sistema de refineries d'un dels principals països productors de petroli, que ha acabat provocant carestia i grans cues a les benzineres de la Federació Russa. O els atacs als centres de logística de les principals plataformes de comerç electrònic russes, cosa que ha acabat impactant en el dia a dia de gran part de la societat russa.
Davant d'aquesta situació, el Kremlin opta per una doble escalada. Per una banda, incrementar de manera indiscriminada els atacs amb drons de darrera generació tot aprofitant l'escassetat global, i també ucraïnesa, de míssils i mecanismes interceptors; amb la consegüent resposta de Kíiv de convertir en un malson els principals aeroports russos. Per l'altra, o com a mínim és el que insinuen les principals agències d'intel·ligència occidental, Moscou treballa per augmentar encara més la guerra híbrida —en totes les seves derivades— contra països tant de la UE com de l'OTAN.
A tot això és significatiu que diversos mitjans de comunicació de referència hagin informat d'una suposada conversa de Putin, amb persones del seu entorn, on aquest hauria fet l'afirmació "a mi no em penjaran...". I és que en la ment de Putin la seva supervivència física està totalment lligada a continuar al capdavant del poder. Ja que en la brutal lògica de la gestió del poder d'avui en dia a Rússia es poden perdonar moltes coses (corrupció, repressió, inoperància, nepotisme, ineficiència...), però en cap cas es perdona la debilitat.
L'Iran, Israel i les eleccions de Mig Mandat als Estats Units
L'altre front que tampoc sembla que, malauradament, s'hagi de calmar és el conflicte entre els Estats Units —més Israel— i l'Iran, que ha acabat afectant l'estret d'Ormuz, el golf Pèrsic i tota l'economia mundial. Set mesos després de l'inici d'una intervenció que havia de durar dies, i que suposadament havia de comportar la caiguda del règim dels Aiatol·làs, el més calent és a l'aigüera i les perspectives no són gaire optimistes, especialment a curt i mitjà termini.
Les darreres setmanes s'han reprès els atacs directes i encara hem de veure l'efecte que sobre el conflicte tindran les eleccions que s'han de celebrar a Israel el 27 d'octubre. Ara com ara, la precampanya electoral encara ha empitjorat la situació regional, donada la competència entre els actuals partits governants per demostrar, per via de la radicalitat, qui suposadament defensa més i millor el seu país.
El que sembla bastant evident és l'impacte —bidireccional— que tindrà tot plegat en les eleccions de mig mandat als Estats Units, previstes pel 3 de novembre. Amb la inflació disparada i una manca de resolució real del conflicte propera, les enquestes no són gens afalagadores per a Trump, cosa que —de nou— incrementa les possibilitats d'algun intent de cop d'efecte per part de la Casa Blanca per donar el tomb a aquesta situació. Cops d'efecte tant en el front intern com l'extern, i coneixent com les acostuma a gastar l'inquilí de la Casa Blanca, tot indica que —donat el cas— no contribuiran ni a la calma ni a l'estabilitat.
Tot això en un context en què l'Iran ha sortit reforçat, diplomàticament, de la recent cimera de l'Organització de Cooperació de Shanghai a Biskek —la capital del Kirguizstan—, que ha condemnat els atacs sobre el seu país, amb el vot de països tan rellevants com la Xina, l'Índia, Rússia i el Pakistan. I una cimera que també ha escenificat el lent però imparable desgast de l'hegemonia nord-americana, aquella que Trump suposadament havia de frenar, i que és més que evident que ha accelerat.
Una enèsima prova d'aquest desgast són les recents notícies de la progressiva retirada de dipòsits d'or que molts bancs centrals, tant europeus com d'altres països, fins ara tenien situats als Estats Units, sobretot al Banc de la Reserva Federal dels Estats Units a Nova York. Decisió resultant de les actuals tensions geopolítiques, i que coincideix amb les dates del segon mandat de Trump, que han fet canviar l'opinió de molts sobre la idoneïtat de guardar una part substantiva de les seves reserves estratègiques en aquest país.
Amb la inflació disparada, i una manca de resolució real del conflicte propera, les enquestes no són gens afalagadores per a Trump, cosa que —de nou— incrementa les possibilitats d'algun intent de cop d'efecte per part de la Casa Blanca per donar el tomb a aquesta situació
Europa, el referèndum islandès i la crisi de Ceuta
I tot això en un context d'una Europa dividida, amb la brúixola espatllada des de fa temps, incapaç de trobar el seu lloc al món, i que ha encaixat de nou un cop de porta a la cara per part d'Islàndia que, via referèndum, ha optat novament no iniciar converses per una eventual integració d'aquesta petita illa —d'immens valor geoestratègic— a la família europea. Una decisió difícil d'entendre sobretot tenint en compte l'actitud actual de Trump respecte de Groenlàndia, i les insinuacions explícites que ha fet sobre Islàndia. Situació que, paral·lelament, de nou ha ferit l'orgull dels mandarins de Brussel·les, alhora que ens ha recordat als ciutadans europeus que fa temps que la nostra popularitat ha caigut moltes posicions en els rànquings.
I per si encara faltava res, la crisi de Ceuta, que ara com ara encara cal veure si és de caràcter puntual o estructural, amb el consegüent xoc del govern Sánchez amb el de Meloni (Itàlia), però també amb el de Frederiksen, la primera ministra danesa que suposadament forma part de la mateixa família política que controla la Moncloa.
Les eleccions presidencials al Brasil
Per acabar tampoc podem oblidar les eleccions presidencials del Brasil, previstes per al 4 d'octubre, on un Lula octogenari es batrà —com el darrer gran baluard de la regió contra trumpisme— amb el candidat Bolsonaro júnior, ja que el seu pare (Jair Bolsonaro) sí que ha estat condemnat per l'intent de cop d'estat de principis del 2023.
Com deia, ve una tardor calenta, segurament més del que voldríem tant des de la perspectiva climàtica i meteorològica com des de la geopolítica.