Com bé deia Jordi Cuminal en el seu article "El CEO i la CIA", el Centre d’Estudis d’Opinió de Catalunya té poca precisió a l’hora d’encertar resultats electorals, però afina la mirada quan es tracta de mesurar les tendències d’opinió. Això no impedeix que sovint estigui sota la sospita de la direcció política, i el fet d’haver trigat vuit mesos a oferir el baròmetre —malgrat l’obligació legal de la periodicitat— i fer-ho quan més ho necessitaven a can socialista, fa un tuf conegut. Alhora, com bé assenyala Puigdemont, el CEO sempre erra amb Junts, cosa que, per reiterada, qüestiona la seva professionalitat. Emperò, i amb més o menys precisió, la tendència a la baixa sembla clara i obliga Junts a fer una reflexió de fons sobre la seva estratègia.
Però més enllà dels futuribles resultats electorals, que sempre monopolitzen els titulars de premsa malgrat ser els menys confiables, el baròmetre assenyala tres qüestions rellevants: la primera, el poder de vidre del PSC, que recula malgrat dominar totes les administracions catalanes; la segona, l’augment d’Aliança Catalana, toc d’atenció a tots els partits de l’espectre parlamentari; i la més important, la solidesa del sentiment independentista, que arriba al seu punt més àlgid des de 2020, i capgira el relat oficial que vol imposar Salvador Illa.
Respecte a la primera qüestió, és molt significatiu que el PSC perdi vots i escons malgrat tenir el poder absolut de Catalunya: mana a les Diputacions, mana a la capital de Catalunya, té la presidència del país i, per extensió, la seva alma mater mana a l’estat. Tot sumat, els socialistes ostenten un poder immens que, en matèria econòmica atorga una enorme influència, i en termes mediàtics, es tradueix en una matraca ideològica permanent. Només cal veure TVE o TV3 per fer-nos una idea de la magnitud del seu domini. I tot així, Illa no té assegurada la trona presidencial —el tripartit podria no sumar—, ni sembla que la seva presidència li reporti noves adhesions. Molta impostació i molta retòrica, però no es nota l’acció de govern, s’acumulen els errors i s’amunteguen els conflictes, especialment preocupants quan es tracta de l’educació i la sanitat.
Catalunya no està ni normalitzada, ni pacificada, ni superada, sinó latent, en espera de saber quins camins ha de transitar per tornar a alçar-se
Un poder gairebé absolut i tanmateix trencadís, que se suma a la fragilitat del relat que intenta imposar. Malgrat la lletania de "la normalitat", "la pacificació", "la superació del conflicte" i la resta de mantres que repeteix per a plaer de l’Upper Diagonal (i tranquil·litat de l’Espanya eterna), el baròmetre demostra el contrari: el Sí a la independència puja 6 punts en només vuit mesos i és la xifra més alta des de fa sis anys; el No baixa dos punts, i la diferència es redueix sensiblement; i respecte a la relació amb Espanya, l’Estat Independent lidera completament l’enquesta. És a dir, la idea que el sentiment independentista era un soufflé que baixaria —una infecció, que diria l’inefable—, i que Catalunya havia superat el procés, definitivament instal·lada en un nou paradigma, queda totalment desmentida. I no tant pel nombre de persones que s’identifiquen com a independentistes, sinó per la tendència: creix el sentiment en les pitjors circumstàncies. Amb el socialisme espanyol governant íntegrament Catalunya, amb la majoria dels mitjans postrats davant Illa, amb els partits independentistes trinxats i dividits, amb Puigdemont encara a l’exili, i amb la decepció tremenda del Primer d’Octubre, amb tot, l’independentisme torna a créixer. Com, quan, de quina manera s’articularà políticament aquest sentiment és, a hores d’ara, un enigma, però si algú creia que un conflicte territorial d’enorme importància podia desfer-se com si fos sucre, és que no ha entès res de la història de Catalunya.
Aquest és el punt fonamental del baròmetre del CEO: el desmentiment del principal lema de Salvador Illa. Catalunya no està ni normalitzada, ni pacificada, ni superada, sinó latent, en espera de saber quins camins ha de transitar per tornar a alçar-se.