Sempre, l’endemà de la Diada els diaris de Madrid i alguns de Barcelona insisteixen que cada vegada hi ha menys gent que dona suport a les reivindicacions catalanes com volent dir “ja s’acaba, ja s’acaba” de tantes ganes que en tenen, però no, mai no s’acaba. Volen fomentar el pessimisme però no se’n surten. Poca o molta, sempre hi ha gent disposada si més no a recordar la voluntat de ser dels catalans, dels catalans que es manifesten i de bona part dels que se’n van de pont.

Anar-se’n de pont, per qui s’ho pot permetre, és una activitat molt saludable, que no equival a renunciar a res ni a llençar cap tovallola com insinuava a La Vanguardia un agraït conseller de Movistar+ 😉. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) més de la meitat o molts més de la meitat dels simpatitzants de tots els partits, tret de Vox, es declaren catalanistes. I ser catalanista no equival a ser independentista, però difícilment es declararà catalanista qui no vulgui la pervivència de la llengua catalana o un nivell d’autogovern més capaç de resoldre assumptes importants, que és al capdavall el que més van reivindicar tant Xavier Antich, d’Omnium, com Lluís Llach, de l’Assemblea Nacional Catalana, en els seus respectius parlaments.

És obvi que del procés sobiranista ençà, la repressió i la persecució dels poders espanyols i la incompetència d’alguns dirigents autòctons han decebut a molta gent de la política. De la política, però no de la nació ni de la seva voluntat de ser

És obvi que del procés sobiranista ençà, la repressió i la persecució dels poders espanyols i la incompetència d’alguns dirigents autòctons han decebut a molta gent de la política. De la política, però no de la nació. No se senten pas menys catalans que abans. Segurament estan ara més convençuts de reafirmar-se, atesa l’hostilitat creixent dels poders espanyols contra tot el que tingui a veure amb la llengua o amb les reivindicacions dels catalans. Per això l’ANC va tenir l’encert de convocar amb l’eslògan “Més motius que mai”.

Tanmateix, l’hostilitat espanyola i la decepció política ha estat un factor resilient que es percep amb un augment de les iniciatives com les que abans es coneixien com de “fer país”. Després de la mort de Franco, Jordi Pujol, que havia fet campanya pel “fem país” va dir “ara hem de fer política”. Potser ara la gent es desentén de la política però Déu-n'hi-do com es compromet a fer país. Hi ha una evident mobilització civil per estendre l’ús del català, i arreu del país han revifat com mai les manifestacions folklòriques i identitàries. El teatre català o en català —tampoc renunciarem a Shakespeare—, marca rècords. De sobte retrobem danses i festes d’arreu dels Països Catalans que convoquen multituds, no només la Patum de Berga o les diades castelleres del Penedès, des de les sardanes empordaneses a les jotes de les Terres de l’Ebre. Si observem els programes de les festes majors del Principat observarem una vitalitat cultural autòctona creixent, gegants i caps grossos, una significativa Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, teatre professional i amateur, el pop i el rock. Mai grups catalans com Figa Flawas, Buhos, Catarres o Tyets s’havien disputat la cançó de l’estiu...

La política no va bé perquè Catalunya depèn d’una Espanya que fa aigües per tot arreu, però malgrat la política, el país va fent. Va fent la seva. La vitalitat cultural, científica i tecnològica del país és la llavor autènticament subversiva que manté la flama que no s’apaga mai i políticament revifarà quan toqui

Els que tot això els fa nosa diran que és una reacció provinciana, però resulta que en paral·lel, la vocació global, innovadora i ambiciosa dels catalans continua manifestant-se especialment en projectes de futur. Els exemples són innumerables. Catalunya, amb només un 0,1 % de la població mundial, produeix aproximadament un 1 % de les publicacions científiques mundials. L’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya participa en diversos grups de treball de l’SKA Observatory, un dels projectes d’enginyeria astronòmica més grans del segle XXI. L’empresa Open Cosmos ha construït en només nou mesos un satèl·lit amb tecnologia íntegrament catalana. Investigadors catalans han desenvolupat una eina d’intel·ligència artificial anomenada CANYA que ajudarà a combatre l’Alzheimer i altres malalties.  El Barcelona Supercomputing Center (BSC) ha obtingut uns 200 milions d’euros per crear una “fàbrica d’intel·ligència artificial” i uns altres 240 milions per dissenyar un xip com a part del projecte DARE.  L’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) també ha rebut una inversió de 380 milions per liderar el desenvolupament d’un xip fotònic. IRTA, CREAF ... són sigles de centres de recerca capdavanters al món ...

La política no va bé perquè Catalunya depèn d’una Espanya que fa aigües per tot arreu, però malgrat la política, el país va fent. Va fent la seva. La vitalitat cultural, científica i emprenedora del país és la llavor autènticament subversiva que manté la flama i com va dir Cambó, “passaran els polítics aquí presents, cauran règims, en vindran d'altres, però el fet viu de Catalunya romandrà”. Amb termes semblants ho va recordar dijous en Xavier Antich en el seu parlament. “Catalunya és un miracle en l’Europa contemporània, un exemple històric de supervivència, un poble tossut i perseverant. I per això encara som aquí”. Cadascú que pensi com vulgui, però que els catalans són tossuts és una evidència empírica.