La dreta i l’extrema dreta espanyola ha ressuscitat l’instrument autoanomenat Societat Civil Catalana per convocar una manifestació contra l’amnistia cridant específicament a participar als espanyols que no viuen al Principat. És una provocació evident que pretén desestabilitzar les negociacions prèvies a la investidura de Pedro Sánchez amb algun daltabaix.

Societat Civil Catalana no ha estat mai una societat, ni civil i encara menys catalana. Va ser l’instrument organitzat per l’Estat i finançat obligadament per les empreses de l’Ibex per contrarestar la mobilització de centenars d’entitats i associacions grans i petites arreu del territori en defensa del dret a decidir dels catalans. I el seu modus operandi, coordinat amb els partits unionistes, la policia i poder judicial, sempre ha estat la provocació.

La manifestació d’avui es presenta com la reivindicació de Catalunya com una propietat espanyola i pretén provocar un daltabaix que faci trontollar les negociacions de la investidura

L’objectiu era que el moviment sobiranista reaccionés entrant en una deriva agressiva i violenta que justifiqués la repressió. Una de les evidències va ser la irrupció judicial i policial en la Conselleria d’Economia aquell 20 de setembre de 2017, quan la Guàrdia Civil va deixar a l’abast dels manifestants un cotxe obert i ple d’armament. Ningú no va caure en el parany, però ara ho tornen a intentar perquè una desestabilització ben planificada té moltes possibilitats d’interrompre l’articulació de la majoria parlamentària que ha d’investir president Pedro Sánchez.

Observi’s que la situació no pot ser més insòlita. Encara no ha passat res i ja s’han pronunciat contra l’amnistia i en conseqüència contra un eventual govern de Pedro Sánchez, la cúpula del Poder Judicial, l’associació de fiscals, tots els sindicats policials, la patronal espanyola... Només falten els militars i millor no preguntar. És l’Estat contra el Govern i contra la majoria parlamentària!!!!

En aquestes circumstàncies qualsevol espurna provocarà l’incendi. El líder de Vox, Santiago Abascal, ja va avisar des de la tribuna del Congrés dels Diputats: “L'amnistia és un atac, una agressió de la qual el poble espanyol té el dret i el deure de defensar-se. I ho farà. Després no vinguin ploriquejant”. Una autèntica invitació a mesures extraparlamentàries que en altres temps anaven precedides del que s’anomenava soroll de sabres.  

Encara no ha passat res i ja s’han pronunciat amb hostilitat contra Pedro Sánchez la cúpula del Poder Judicial, l’associació de fiscals, tots els sindicats policials, la patronal espanyola... Només falten els militars i millor no preguntar. És l’Estat contra el Govern i contra la majoria parlamentària!!!

Així que l’important de la manifestació d’avui no serà el nombre d’assistents, sinó els efectes de l’agitació a Catalunya i fora de Catalunya. Atesa la manca de suports autòctons, els organitzadors pretenen un desplaçament d’espanyols a Catalunya per reivindicar la seva propietat del territori català. Com sol passar, ho explicita més bé que ningú la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso: “Estaremos en Barcelona, en casa”. És la concepció unívoca pròpia d’un exèrcit invasor reclamant el seu dret de conquesta.

La concepció de l’espanyolitat de Catalunya com un dret de conquesta ha estat al llarg de la història la constant psicològica en la defensa de la unitat d’Espanya. I sempre s’ha utilitzat com a pretext per legitimar qualsevol ofensiva militar o política i perpetuar els interessos de la casta dominant. Sovint els conflictes han tingut un origen social, de lluita de classes, però l’argument del militarisme espanyol per imposar la seva autoritat sempre ha estat la unitat d’Espanya o l’antiseparatisme. Així va ser amb el cop d'estat del general Pavía contra la primera República, amb la dictadura de Primo de Rivera, malgrat que va ser benvinguda pels grans propietaris i la patronal catalana i, per descomptat, amb la rebel·lió militar del general Franco, autoerigit en generalísimo d’un autoanomenat Ejército Nacional. És la manera de deslegitimar com a no-nacional qualsevol alternativa de poder.

Ara, els hereus d’aquesta Espanya unívoca estan determinats a mantenir el setge. Cal no oblidar a més que, quan el conflicte català és més viu, el PP guanya i el PSOE perd. I viceversa, quan el PSOE rectifica el seu error, es desmarca de la dreta i procura desactivar el conflicte, el PSOE torna a guanyar (gràcies al PSC) i el PP torna a perdre.

La concepció de l’espanyolitat de Catalunya com un dret de conquesta ha estat al llarg de la història la constant psicològica en la defensa de la unitat d’Espanya

Els estrategs del Partit Popular van descobrir que atiant el conflicte amb Catalunya, el PSOE entrava en crisi i els PSC s’enfonsava i no podia proporcionar al PSOE els diputats que li faltaven per la majoria. Els socialistes van caure en el parany ja durant el debat de l’Estatut i en deixar-se arrossegar pel discurs anticatalà de la dreta, van perdre a Espanya i a Catalunya, els van superar Ciutadans fins a deixar-los arraconats. Quan Pedro Sánchez fa de la necessitat virtut, canvia d’estratègia, cerca el suport dels grups catalans per la moció de censura a Rajoy i arriba a acords per les subsegüents investidures, el PSC torna a guanyar folgadament les eleccions a Catalunya i Sánchez torna a estar en condicions si més no aritmètiques de ser investit novament president del govern espanyol.

Aquesta equació és la que volen dinamitar ara PP, Vox i bona part del deep state. I alerta, perquè la inestabilitat política sempre ha estat la tàctica i el pretext previ a la imposició autoritària dels que es consideren predestinats, en tant que propietaris, a dirigir l’Estat. La programació està calculada i anirà in crescendo: manifestació el 24 de setembre a Madrid, manifestació avui a Barcelona, nova manifestació el 29 d’octubre a Madrid, escalada de pronunciaments contra l’amnistia de parlaments autonòmics i ajuntaments governats per la dreta. Agitació i propaganda d’intel·lectuals i juristes afins... El soroll serà o no serà de sabres, però serà ensordidor.